Un sistema alimentari resilient no és el que produeix més, sinó el que aguanta quan les coses es compliquen. El nostre model actual és eficient en condicions normals, però fràgil: depèn de fertilitzants industrials, pinsos importats i cadenes logístiques llargues. Quan algun d’aquests fils es trenca —per una guerra, una pandèmia, una sequera—, el marge és mínim. La resiliència no és autosuficiència total, sinó tenir prou arrels locals per no desmuntar-se a la primera tensió. Sòls vius, circuits curts, diversitat de cultius, vincles directes entre qui produeix i qui menja. No és nostàlgia. És prudència.

---

Quan es parla de la fragilitat del sistema alimentari global, és fàcil pensar que és un problema llunyà. Que té a veure amb grans fluxos comercials, conflictes internacionals o mercats que no controlem. Però, què passaria si el preu dels fertilitzants es disparés durant mesos? Si els pinsos arribessin tard o no arribessin? Si el transport deixés de ser tan fiable o tan barat com fins ara? La resposta, si som honestos, és incòmoda: el nostre sistema local té poc marge de maniobra.

A primera vista pot semblar que no és així. En moltes comarques hi ha activitat agrícola, camps conreats i explotacions ramaderes. Però produir no és el mateix que poder alimentar-se amb autonomia. Bona part del que es produeix depèn de recursos que venen de fora, i una part significativa del que es consumeix recorre distàncies llargues abans d’arribar al plat. Aquesta doble dependència —d’inputs externs i de cadenes de distribució llargues— és el que defineix la vulnerabilitat actual.

Parlar de resiliència vol dir parlar de marge

Resiliència no significa autosuficiència total. Cap territori modern pot produir absolutament tot el que necessita, ni probablement convindria. Vol dir tenir prou capacitat per continuar funcionant quan les condicions es torcen, sense que tot el sistema es desmunti a la primera tensió. I això implica assumir que l’agricultura no pot dependre de manera tan estreta de fertilitzants industrials, productes químics o pinsos globals. Quan aquests elements fallen, tot el sistema tremola.

La crisi del 2022 ho va il·lustrar amb cruesa: la guerra a Ucraïna va sacsejar els preus dels cereals i dels fertilitzants a tot el món en qüestió de setmanes. Dos anys abans, la pandèmia havia mostrat fins a quin punt els lineals dels supermercats poden quedar buits en dies. No cal esperar el col·lapse definitiu per veure la fragilitat; es manifesta en cada pertorbació.

El sòl, primer

Aquesta dependència ha anat acompanyada d’una transformació silenciosa del sòl. Allò que abans era un ecosistema viu, capaç de regenerar-se i retenir nutrients, sovint s’ha convertit en un suport que necessita aportacions constants per mantenir la productivitat. Recuperar sòls vius no és una idea romàntica, és una condició per reduir dependències. Un sòl amb matèria orgànica, amb vida microbiana i amb estructura resisteix millor la sequera, aprofita millor els nutrients i respon amb més estabilitat als canvis. Sense això, la resta d’esforços queden coixos.

Reconnectar el que hem separat

També hem anat separant allò que abans funcionava conjuntament. L’agricultura i la ramaderia, que tradicionalment es complementaven —el bestiar fertilitzava els camps, els camps alimentaven el bestiar—, avui sovint operen de manera desconnectada. Això obliga a importar fertilitat en forma de productes químics o d’aliments per al bestiar, tancant un cercle que depèn constantment de fora. Reconnectar aquests cicles no és senzill, però és una de les claus per reduir vulnerabilitats.

El mateix passa amb la distància entre qui produeix i qui consumeix. Els circuits llargs han fet possible una oferta abundant i variada, però també han eliminat molta capacitat d’adaptació. Quan tot depèn de grans distribuïdores i de xarxes logístiques complexes, qualsevol interrupció es transmet ràpidament i sense filtres. En canvi, quan hi ha vincles més directes amb el territori —mercats locals, cooperatives de consum, acords directes entre pagesos i compradors—, la resposta pot ser més flexible, encara que impliqui renunciar a part de la comoditat actual.

La comoditat com a dependència

Aquesta comoditat és, de fet, una de les qüestions de fons que el debat sobre resiliència tendeix a esquivar. Ens hem acostumat a una disponibilitat constant i a una varietat desconnectada de les estacions. Canviar cap a un sistema més resilient implica acceptar que no tot estarà sempre disponible, que la temporalitat tornarà a tenir importància i que el que mengem dependrà més del lloc on vivim. No és una pèrdua menor, però tampoc és neutra la dependència actual.

La diversitat juga aquí un paper central. Els sistemes molt especialitzats —una comarca que produeix només fruita dolça per a l’exportació, una altra que concentra tot el seu valor en el porc intensiu— poden ser molt eficients, però quan fallen ho fan amb intensitat i sense alternativa. En canvi, quan hi ha varietat de cultius, de pràctiques i de canals de distribució, el risc es reparteix i el sistema guanya capacitat de resistència. Recuperar varietats locals adaptades al territori, diversificar les rotacions, mantenir prats i pastures: no és nostàlgia, és assegurança davant la incertesa.

La ramaderia en el debat

La ramaderia forma part d’aquest debat d’una manera que sovint s’evita per incòmoda. El model intensiu, basat en grans volums i alimentació externa, és especialment vulnerable a qualsevol alteració dels mercats globals. Quan el pinso s’encareix o no arriba, les explotacions no tenen marge. Pensar en un model més vinculat al territori implica reduir dependències i ajustar escales, però també replantejar el paper que la carn i els productes animals tenen en la dieta. No és només una qüestió productiva, sinó cultural i, en últim terme, política.

Resiliència és una qüestió col·lectiva, no individual

Tot això no es pot abordar des de decisions individuals. Que algú compri al mercat local o faci la cistella ecològica té valor, però no transforma les condicions estructurals. La resiliència és, sobretot, una qüestió col·lectiva. Té a veure amb com es protegeix el sòl agrari de la pressió urbanística i especulativa, amb quins projectes es faciliten o es dificulten des dels ajuntaments, amb com s’organitzen els circuits de consum i amb quines prioritats es defineixen a escala local. Sense aquest marc, les iniciatives aïllades tenen recorregut limitat.

Hi ha experiències que mostren que un altre camí és possible: les cooperatives de consum que construeixen relacions directes entre consumidors i productors, els bancs de llavors locals que recuperen varietats adaptades al territori, els ajuntaments que aposten per compra pública de proximitat per als menjadors escolars. No resolen el problema global, però demostren que les alternatives existeixen i que funcionen quan hi ha voluntat política i organització col·lectiva.

La pregunta de fons

Hi ha una idea que travessa tot aquest debat i que sovint s’evita: un sistema més resilient difícilment podrà mantenir els mateixos nivells de consum, varietat i immediatesa que l’actual. Això no és un defecte del model alternatiu, sinó una conseqüència de reduir dependències i adaptar-se a un context amb menys energia disponible i més incertesa climàtica. Presentar-ho com a pèrdua és llegir-ho des dels paràmetres del sistema actual. Llegit des d’una altra perspectiva, és recuperar una relació amb l’alimentació basada en el lloc, en el temps i en el que el territori pot donar de manera sostinguda.