Els reactors nuclears modulars petits (SMR) es presenten com una opció tecnològica prometedora: més segurs, modulars i adaptables a demandes locals. Empreses com NuScale o Rosatom ja treballen en prototips avançats amb previsió d’operar durant la dècada de 2030. Tot i això, aquesta tecnologia encara afronta reptes importants: costos elevats, complexitat reguladora, baixa acceptació social i dificultats logístiques pel combustible. A més, confiar en solucions com els SMR pot desviar-nos del veritable repte: reduir el consum, simplificar els sistemes i encarar amb coratge la transició cap a un model de vida dins dels límits del planeta.

---

Els SMR, què són i què prometen

Els SMR són reactors nuclears de petita potència, normalment per sota dels 300 megawatts, dissenyats per ser construïts en fàbrica i transportats al lloc d’instal·lació. Aquesta modularitat és precisament el seu argument principal: permetria reduir els terminis de construcció respecte a la nuclear convencional, escalar la capacitat segons les necessitats i integrar-se en xarxes elèctriques regionals o en zones sense connexió a grans infraestructures.

A més, molts dissenys incorporen sistemes de seguretat passiva: mecanismes que, en teoria, no necessiten intervenció humana ni electricitat per aturar el reactor en cas d’accident. Els defensors subratllen que aquesta característica els diferencia dels dissenys convencionals i redueix el risc d’accidents com els de Txernòbil o Fukushima. Afegeixen que podrien reutilitzar infraestructures de centrals de carbó clausurades, aprofitant connexions a la xarxa ja existents i donant nova vida a zones industrials en declivi.

El panorama internacional reflecteix un interès real. Als Estats Units, NuScale Power ha obtingut l’aprovació del seu disseny per part de la Nuclear Regulatory Commission, tot i que el primer mòdul operatiu no s’espera fins a mitjan dècada de 2030, amb constants revisions i retards. A Rússia, Rosatom opera el Akademik Lomonosov, un reactor flotant pensat per a zones àrtiques. Canadà, la Xina, Corea del Sud i França tenen programes actius, alguns explorant combustibles alternatius com el tori o dissenys refrigerats amb gas o sal fosa en lloc d’aigua.

Sobre el paper, l’aposta té una certa lògica. En la pràctica, les coses es compliquen molt.

Les promeses xoquen amb els números

El primer problema és el cost. Els SMR es van presentar inicialment com una opció més econòmica que la nuclear convencional, gràcies a la producció en sèrie i a la reducció dels temps de construcció. Però els primers projectes concrets han desmentit aquesta expectativa. El projecte de NuScale a Idaho, per exemple, va ser cancel·lat el 2023 després que el cost previst per megawatt-hora s’hagués multiplicat per més de dos respecte a les estimacions inicials, fent-lo inviable econòmicament fins i tot per a les empreses que n’eren sòcies. El preu final s’havia disparat fins als 89 dòlars per MWh, molt per sobre del que costen avui la solar o l’eòlica amb emmagatzematge.

Això no vol dir que tots els projectes acabin igual, però posa en evidència un patró recurrent en la història nuclear: les estimacions de costos inicials solen ser optimistes i els sobrecostos, la norma. La nuclear convencional ha viscut exactament el mateix: els reactors d’Hinkley Point C al Regne Unit o de Flamanville a França acumulen anys de retard i costos desbocats. Res no indica que els SMR siguin immunes a aquesta dinàmica, especialment en les primeres generacions, quan no hi ha experiència acumulada de construcció en sèrie.

El problema que no s’esmenta prou

Més enllà dels costos, hi ha qüestions que el discurs entusiasta sobre els SMR tendeix a minimitzar. La gestió dels residus nuclears continua sense solució definitiva a cap país del món. Els SMR generen menys residus que els reactors convencionals per unitat de potència, però en generen, i alguns dissenys produeixen tipus de residus amb característiques radiològiques més complexes. Cap país ha resolt on i com emmagatzemar-los de manera segura durant els milers d’anys que requereixen. Parlar de SMR com a energia neta sense abordar seriosament aquesta qüestió és, com a mínim, incomplet.

Hi ha també el problema de l’urani enriquit. Alguns dissenys de SMR requereixen un grau d’enriquiment superior al dels reactors convencionals, la qual cosa complica les cadenes logístiques, encareix el combustible i planteja riscos de proliferació nuclear que els organismes internacionals observen amb preocupació. La modularitat és atractiva; la cadena de subministrament que necessita, menys.

I l’acceptació social, que la literatura tècnica sol tractar com una variable que cal “gestionar”, és en realitat una qüestió de fons. Fukushima va passar fa menys de quinze anys. Les comunitats que haurien d’acollir aquests reactors no han oblidat, i la transparència histèrica de la indústria nuclear no ha contribuït a reconstruir la confiança. Presentar els SMR com a “segurs per disseny” no elimina la memòria col·lectiva ni la desconfiança legítima davant d’una tecnologia que, quan falla, ho fa de manera catastròfica i irreversible.

Arriben tard

Fins i tot acceptant que els SMR acabin funcionant tal com els seus promotors prometen —cosa que ara per ara no està demostrada—, hi ha un problema de timing que rarament s’esmenta: arriben tard.

L’emergència climàtica exigeix reduccions dràstiques d’emissions en aquesta dècada, no en la propera. Apostar avui recursos polítics, financers i d’atenció pública en una tecnologia que en el millor dels casos serà operativa a partir del 2035 és, en termes d’urgència climàtica, una decisió qüestionable.

No es tracta de negar que els SMR puguin tenir algun paper en un mix energètic futur, en contextos molt específics on les renovables tinguin limitacions reals. Es tracta de si el ressò mediàtic i l’atenció política que reben és proporcional a la seva contribució real i probable en el moment en què la necessitem.

Cada nova tecnologia energètica es presenta com la solució que ens permetrà continuar com fins ara, però amb menys carboni. Primer va ser el gas natural com a “pont”. Després l’hidrogen verd. Ara els SMR. El denominador comú és que cap d’ells qüestiona el nivell de consum, la lògica del creixement permanent ni la distribució extremadament desigual de qui consumeix energia al món.

Confiar en tecnologies que prometen mantenir intacte el nostre model de vida és, en última instància, una manera d’endarrerir el debat que cal tenir: sobre quins usos energètics són necessaris i quins no, sobre com distribuïm l’accés a l’energia, sobre com simplifiquem sistemes que s’han tornat innecessàriament complexos i fràgils. Aquestes preguntes no les resol cap reactor, petit o gran.

La transició energètica que necessitem no és només tècnica. És també cultural i política. I mentre continuem esperant la tecnologia que ens estalviarà de canviar, el temps que teníem per actuar s’escurça.