Els mites de la societat moderna

Aquesta sèrie té com a objectiu qüestionar idees aparentment naturals o indiscutibles que sostenen un model de vida insostenible. Cada mes analitzem un mite arrelat en la nostra cultura —econòmic, social, tecnològic o ambiental—, el disseccionem críticament i proposem alternatives narratives i pràctiques per imaginar un futur més just, habitable i respectuós amb els límits del planeta. 

El relat modern celebra l’excepcionalitat i ens fa creure que tothom pot —i hauria— de destacar. Però és una ficció: només una minoria ínfima pot ocupar llocs visibles, perquè la seva naturalesa és precisament l’escassetat. Aquesta obsessió per sobresortir genera frustració, invisibilitza les feines essencials i distorsiona la manera com valorem les persones. En un món que afronta límits materials i energètics, necessitem recuperar la dignitat del que és comú i valorar allò que sosté la vida: les cures, el treball quotidià i les comunitats resilients.

---

Per què només uns pocs destaquen i per què això no hauria de definir-nos

Vivim envoltats d’històries que glorifiquen els extraordinaris. Els emprenedors que “revolucionen” sectors, els esportistes d’elit, els artistes que transcendeixen, els científics visionaris o les figures polítiques que acaparen titulars. En una societat que respira competitivitat i velocitat, l’excepcionalitat s’ha convertit en brúixola moral: cal destacar, cal excel·lir, cal ser diferent. I si no, sembla que no ets ningú.

Aquesta idea, tan omnipresent com poc qüestionada, és una de les trampes més profundes de la modernitat. Perquè amaga una evidència que incomoda: només un percentatge ínfim de la població pot ocupar aquests llocs “destacats”. No pas per falta de talent o esforç, sinó perquè estructuralment són llocs escassos, definits per la seva excepcionalitat. És matemàtic. No tothom pot ser d’elit, perquè llavors l’elit deixaria de ser-ho.

I, tanmateix, el sistema econòmic i cultural insisteix a convèncer-nos del contrari: que tot és qüestió de voluntat, que tothom pot ser especial, que qui no sobresurt simplement no ho ha intentat prou. Aquesta narrativa no només és falsa: és profundament nociva, especialment en un món que s’enfronta, per fi, als seus límits materials i energètics.

Una piràmide tan estreta com rígida

La nostra societat està organitzada com una piràmide molt aguda. A la base hi ha la majoria: treballadors, cuidadors, agricultors, tècnics, persones que sostenen el dia a dia. A dalt de tot, un nombre petitíssim de persones que reben visibilitat, poder, reconeixement i recursos desproporcionats.

Aquesta forma no és casual; és estructural.
Els càrrecs d’alta responsabilitat són pocs. Els esportistes professionals que poden viure de la seva disciplina són una minoria diminuta. Els artistes reconeguts, encara menys. Fins i tot en l’àmbit científic, només una petita fracció obté beques, finançament o posicions estables.

I, tanmateix, el relat que consumim diu el contrari. Els anuncis expliquen que “res és impossible”. Les xarxes socials mostren èxits, no processos, i fan sentir que tothom menys tu ho està aconseguint. Els llibres d’autoajuda prometen que “si vols, pots”. Però només cal mirar les dades per veure que la promesa és irreal: l’excepcionalitat és, per definició, escassetat.

Quan l’excepcionalitat es converteix en obligació

El problema no és que existeixin persones extraordinàries. Sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà. El problema és que la societat industrial, en crisi de sentit i de límits, ha convertit l’excepcionalitat en norma de referència. Ha fet creure que tenir una vida corrent és un fracàs, que el reconeixement extern és indicador de valor personal, que la invisibilitat és mediocritat.

Aquest relat té conseqüències profundes:

• genera frustració constant en milions de persones que se senten “no prou bones”,
• alimenta la hipercompetitivitat i l’autoexigència,
• reforça l’individualisme i la comparació permanent,
• erosiona la cohesió comunitària,
• i converteix ocupacions essencials —com les cures, l’alimentació o el manteniment— en feines invisibles i poc valorades.

La paradoxa és evident: el que sosté la vida és majoritàriament anònim, però la cultura celebra allò que és extraordinari i rar.

Una mirada des dels límits del planeta

Quan mirem aquesta qüestió des de la perspectiva dels límits energètics, ecològics i materials, el mite encara és més evident. Mantenir una societat que persegueix l’excel·lència constant requereix un consum enorme d’energia, mobilitat, infraestructures i temps. Els esportistes d’elit necessiten tecnologies d’alt rendiment, viatges constants, equips especialitzats. Els sectors culturals i tecnològics que generen “estrelles” depenen d’ecosistemes industrials que cremen recursos a gran escala. Fins i tot la innovació científica d’avantguarda requereix laboratoris, materials i finançament difícilment compatibles amb un món que haurà de reduir la seva petjada.

Aquest model cultural és fill d’una època d’abundància energètica. Però aquesta època es va esgotant.

En un futur de menys energia barata, menys materials crítics i més necessitat de resiliència local, el relat de l’excepcionalitat s’esquerda. El futur no serà d’herois excepcionals; serà de comunitats capaces de fer el que s’ha de fer i de compartir responsabilitats.

L’excepcionalitat oculta la riquesa de la normalitat

Una de les trampes més subtils del mite és que invisibilitza la riquesa del comú. D’alguna manera, ens han entrenat per mirar amunt, cap al cim, i no a la base que sosté tota la piràmide. No ens adonem que allò que realment ens fa possibles com a societat són les activitats que no surten als diaris ni als vídeos virals.

Quina seria la nostra vida sense les persones que cuiden infants i gent gran? Sense els pagesos que produeixen aliments, sovint en condicions precàries? Sense el manteniment dels espais públics, la neteja, el transport local, el treball invisible de les comunitats? Sense totes aquelles tasques que no tenen ni glamur, ni reconeixement, ni èpica?

El valor real d’una societat no està en els seus herois, sinó en la qualitat dels seus lligams. I això, malauradament, el relat de l’excepcionalitat ho tapa.

Cap a una cultura que valori el que és essencial

La crisi climàtica, energètica i de sentit que vivim ens obliga a repensar què considerem valor i reputació. Si el futur reclama austeritat energètica, territoris cuidats i comunitats sòlides, també necessita un canvi cultural profund: deixar d’admirar només els extraordinaris i començar a valorar els fiables, els constants, els que sostenen.

Això no vol dir negar l’excel·lència quan apareix. Vol dir situar-la al seu lloc: com un fenomen puntual i extraordinari, no com a model universal.

Imaginar un futur habitable implica apostar per una cultura que:

• dignifiqui les feines quotidianes,
• reivindiqui la importància de les cures,
• posi l’accent en la cooperació més que en la competició,
• i entengui que una vida bona no necessita espectacularitat, sinó sentit i connexió.

És un canvi de relat profund, però imprescindible.

Sortir de la trampa de l’excepcionalitat

Només una minoria destacarà sempre. Això no canviarà. Però sí que podem canviar la manera com interpretem aquesta minoria. Podem deixar d’utilitzar-la com a mesura del nostre valor personal i com a model de referència col·lectiu. Podem reconèixer que la normalitat no és fracàs: és la base que sosté la vida.

En un món que entra en una etapa més austera i plena de límits, valorar el que és comú no és només justícia cultural; és una estratègia de supervivència. I potser també una manera molt més sana d’entendre qui som i què volem ser.