Les vagues de metges i mestres a Catalunya, les averies continuades de Rodalies o la privatització sanitària a Madrid no són accidents puntuals ni problemes de gestió. Són símptomes d’un col·lapse sistèmic i progressiu: el d’un model econòmic i social que ha crescut molt per sobre dels seus recursos reals i que ara no pot mantenir allò que va prometre. El decreixement no és una opció que escollim; ja ha començat, i ho veiem cada dia als serveis que utilitzem.

---

El que veiem cada dia ja té nom: col·lapse sistèmic

Ens han acostumat a llegir cada conflicte per separat. La vaga de metges és un problema laboral. Les averies de Rodalies, un problema de manteniment. La vaga de mestres, un conflicte educatiu. Però si fem un pas enrere i mirem el conjunt del panorama, el que veiem no és una suma de problemes aïllats: és el deteriorament simultani i accelerat de tot allò que sostenia la vida col·lectiva.

Estem davant d’un col·lapse lent, el tipus de col·lapse que no arriba de cop sinó que s’acumula any rere any, capa rere capa, fins que un dia el tren descarrila, l’ambulatori tanca hores i la mestra de la teva escola diu que ja no pot més.

Catalunya: quan tot cedeix alhora

Durant el curs 2025-2026, Catalunya ha viscut una de les situacions de conflictivitat en serveis públics més intenses de les últimes dècades.

En l’àmbit sanitari, el sector mèdic acumula ja onze dies de vaga des de finals de 2025, afectant tant el sistema públic com el concertat. Els facultatius denuncien una situació «insostenible» en hospitals i centres d’atenció primària, marcada per la manca de personal i la sobrecàrrega assistencial. No és un fet nou. Metges de Catalunya insisteix que el deteriorament de la sanitat pública no s’ha revertit, i que malgrat petites millores assolides en mobilitzacions anteriors, la sobrecàrrega assistencial i la manca de recursos continuen posant els professionals al límit.

En l’educació, els sindicats majoritaris d’ensenyament han convocat 17 jornades de vaga fins al 5 de juny, coincidint amb el final del curs escolar 2025-2026. La causa no és estrictament salarial. El sistema educatiu es troba en un punt d’inflexió: aquest curs 2025-2026, un de cada tres alumnes de Catalunya té una necessitat especial, una realitat que s’ha d’entomar sense recursos addicionals, amb càrrega de treball excessiva, ràtios elevades i gestió burocràtica creixent. I el desànim és generalitzat: el 27% dels docents es planteja deixar la professió per la pressió i la falta de suport en la feina del dia a dia, segons l’informe TALIS del 2024.

I després hi ha Rodalies. Entre gener i març de 2026, la xarxa catalana de Rodalies ha registrat una caiguda del 25% en el nombre d’usuaris respecte al mateix període de 2025, resultat de les incidències acumulades i els talls programats. El problema de fons és una infraestructura abandonada durant dècades.

No és un fenomen exclusiu de Catalunya

Seria còmode pensar que estem davant d’un mal govern local o d’una particularitat catalana. Però el mateix patró es repeteix a tot l’estat i més enllà.

Al País Valencià, el 31 de març de 2026 va tenir lloc una vaga de gran importància en l’ensenyament públic, en un context on els docents reclamen coordinar les seves lluites amb el sector sanitari i els serveis socials, tots ells afectats per retallades i privatitzacions més o menys soterrades. I en el camp sanitari, el sindicat mèdic del País Valencià, CESM-CV, denuncia que els compromisos de millora anunciats en l’àmbit polític no s’han complert i que, fins i tot, la situació ha empitjorat, amb consultes cada vegada més saturades i agendes professionals desbordades.

A Madrid, el model és diferent però el resultat és el mateix deteriorament per a la ciutadania, amb l’agreujant que s’ha institucionalitzat. Les plataformes ciutadanes denuncien el desmantellamament progressiu de l’Atenció Primària, les llargues llistes d’espera, la falta de personal i el deteriorament de les urgències extrahospitalàries. Des del 2002, la Comunitat de Madrid ha incrementat la despesa en concerts sanitaris privats un 321,1%. El resultat, assenyala l’informe FADSP, és que la privatització sanitària a Espanya ha crescut un 14,7% des de 2014, amb Madrid, Balears i Catalunya al capdavant d’aquest procés.

Europa també crema

Tampoc no és un problema exclusiu de l’Estat espanyol. El col·lapse dels serveis públics és un fenomen europeu.

Al Regne Unit, el sistema de salut públic porta anys en crisi estructural. La vaga mèdica de quatre dies convocada entre el 15 i el 19 de juny de 2026, finalment suspesa, era la setzena vaga des del 2023, en el marc d’una disputa prolongada per salaris i condicions laborals. El sindicat BMA reclamava compensar una pèrdua de poder adquisitiu acumulada des del 2008 estimada en un 26%. Experts en salut pública adverteixen que la combinació de vagues, falta de personal i augment de la demanda podria derivar en un deteriorament sostingut de la qualitat assistencial.

A França, les vagues de pensionistes, treballadors del transport i docents han marcat els darrers anys com a prova d’un model que no pot pagar allò que promet als seus ciutadans. Arreu d’Europa, els governs enfronten la mateixa equació impossible: promeses de benestar heretades d’una època d’abundància energètica barata, davant d’una realitat de costos creixents, dèficits estructurals i una ciutadania cada vegada més exigent i empobrida.

El que no ens volen dir

Les vagues i les averies no són la causa del problema. Són el símptoma visible d’una crisi molt més profunda: la d’un model civilitzatori que ha basat el seu creixement en l’explotació de recursos no renovables, en el deute permanent i en la promesa d’un benestar infinit en un planeta finit.

Quan el metge no pot atendre 70 pacients diaris i es posa en vaga, no és irresponsable: és qui anuncia que el sistema ha superat la seva capacitat de càrrega. Quan el mestre diu que no pot assumir 30 alumnes amb necessitats especials sense recursos addicionals, no és que hagi perdut la vocació: és que el sistema educatiu ha rebut un mandat impossible sense el finançament corresponent. Quan el tren descarrila perquè les infraestructures porten dècades sense inversió suficient, no és mala sort: és el resultat previsible d’un model que prioritzava el creixement econòmic per sobre del manteniment del que ja teníem.

El decreixement forçat que patim als serveis públics no és un accident. És la lògica d’un sistema que va créixer per sobre de les seves possibilitats i que ara, a mesura que l’energia s’encareix, el deute s’acumula i el clima desestabilitza les infraestructures, va retallant en tot allò que no genera benefici immediat: la salut pública, l’educació, el transport col·lectiu.

Dues respostes possibles davant el col·lapse

Davant d’aquesta realitat, s’obren dues vies.

La primera, la que apliquen la majoria de governs, és seguir gestionant el deteriorament amb pedaços: nous acords salarials que no aborden les causes, inversions puntuals per apagar incendis, i la privatització progressiva com a sortida de l’encreuament. Aquesta via, com hem vist a Madrid o a Anglaterra, no resol res: simplement desplaça el cost cap als ciutadans amb menys recursos i accelera el cicle de degradació.

La segona via és la que defensem des del decreixement i la transició: reconèixer que no podem mantenir un sistema de benestar de dimensions il·limitades amb recursos limitats, i per tant cal repensar-lo. Això vol dir prioritzar el que és essencial —salut, educació, mobilitat bàsica, alimentació— sobre el que és superflu. Significa relocalitzar serveis per fer-los més resilients i menys dependents de cadenes llargues i fràgils. I implica apostar per la sobirania energètica i alimentària com a condició per sostenir qualsevol model de benestar col·lectiu.

No és una recepta màgica. Però sí que és la única via que pren seriosament els límits del planeta i la dignitat de les persones que hi viuen. Les vagues que estem veient no ens demanen que tornem a un passat que tampoc no era sostenible. Ens demanen que construïm, ara, un futur diferent.