La resiliència alimentària no es construeix amb grans plans globals, sinó amb decisions concretes a escala local. Pobles com Argelaguer tenen marge per reduir dependències i reforçar la seva capacitat d’alimentar-se, però cal voluntat, organització i una certa renúncia a la comoditat actual.

---

Quan es parla de transformar el sistema alimentari, sovint tot queda en diagnòstics globals o en debats abstractes. Però la qüestió real és molt més propera: què pot fer un poble com Argelaguer davant un context cada cop més inestable?

La primera resposta acostuma a ser que es pot fer poca cosa. Que depenem de mercats globals, de polítiques llunyanes i d’un sistema que ens supera. Però aquesta mirada, tot i tenir part de veritat, amaga una altra realitat: a escala local encara hi ha marge d’acció, i sovint no s’està aprofitant.

El punt de partida és entendre què tenim. El territori no és buit. Hi ha terres, hi ha coneixement —encara que fragmentat— i hi ha una certa cultura alimentària que no s’ha perdut del tot. El problema és que tot això està desconnectat o infrautilitzat. Moltes terres no es treballen, o es fan servir amb lògiques orientades a mercats externs. Mentrestant, la major part del que es consumeix arriba de fora.

Aquesta distància entre producció i consum és una de les primeres coses que es poden començar a revertir. No cal cap revolució immediata, però sí generar més connexions directes. Quan un poble compra part dels seus aliments a pagesos del mateix entorn, no només es redueix dependència logística. També es crea una relació que permet adaptar-se millor en moments de dificultat. Aquesta proximitat és una forma de seguretat que sovint no es veu fins que falta.

Un altre àmbit clau és l’ús de la terra. Hi ha parcel·les abandonades o poc aprofitades que podrien tenir un paper més actiu. Recuperar-les no és fàcil, perquè implica accés, acord entre propietaris i, sobretot, persones disposades a treballar-les. Però sense terra disponible, qualsevol discurs sobre sobirania alimentària queda buit. Aquí l’ajuntament pot jugar un paper discret però important, facilitant espais, mediant i posant el tema sobre la taula.

També cal repensar com es fertilitza i es manté la productivitat. La dependència de fertilitzants externs és un dels punts febles més clars. En canvi, hi ha recursos locals que sovint no es valoren prou. Les restes orgàniques, per exemple, poden convertir-se en una font de fertilitat si es gestionen bé. En comarques com la Garrotxa ja existeixen circuits de compostatge que permeten retornar matèria orgànica al sòl. Això no substitueix completament els fertilitzants industrials, però sí que redueix la dependència i millora la qualitat del sòl amb el temps.

La ramaderia és un altre element que cal mirar amb realisme. En molts casos depèn de pinsos que venen de lluny, cosa que la fa especialment vulnerable. Això no vol dir que hagi de desaparèixer, però sí que potser cal ajustar escales i reconnectar-la amb el territori. Quan els animals s’alimenten, encara que sigui parcialment, de recursos locals, el sistema guanya estabilitat. És un canvi lent, però necessari si es vol reduir exposició a factors externs.

A nivell de consum, el canvi és menys visible però igual d’important. La manera com comprem i mengem condiciona tot el sistema. Apostar per productes locals, acceptar una certa estacionalitat i reduir el malbaratament no són gestos menors. Són decisions que, sumades, poden reforçar o debilitar el teixit productiu de proximitat. El problema és que sovint aquestes opcions competeixen amb un sistema més barat i més còmode a curt termini.

Hi ha també una dimensió comunitària que sovint es deixa de banda. La resiliència no és només produir més a prop, sinó fer-ho de manera coordinada. Espais compartits, iniciatives col·lectives o simplement canals de comunicació entre productors i consumidors poden marcar la diferència. Quan hi ha xarxa, hi ha més capacitat de resposta. Quan cadascú va pel seu compte, la fragilitat augmenta.

Tot això té límits. No es tracta d’idealitzar el món local ni de pensar que es pot substituir tot el sistema actual des d’un poble. Però sí que es pot avançar cap a una situació menys vulnerable. No és una qüestió de tot o res, sinó de grau. Cada dependència que es redueix, cada connexió local que es reforça, cada tros de terra que es recupera suma en aquesta direcció.

El que sovint frena aquests canvis no és tant la falta d’idees com la inèrcia. El sistema actual funciona prou bé en el dia a dia com per no qüestionar-lo. Però aquesta normalitat és enganyosa. Funciona mentre les condicions externes es mantenen estables, i cada cop hi ha més indicis que això pot canviar.

Arribats aquí, la pregunta no és si un poble com Argelaguer pot ser autosuficient. La pregunta és més modesta i alhora més rellevant: pot ser una mica menys dependent i una mica més resilient?

La resposta, si es mira amb honestedat, és que sí. Però no passarà sola.