Dos mesos sense Ormuz i Espanya sembla aliena a la major crisi energètica de la història. No és indiferència: és que el cop encara no ha arribat. Les reserves estratègiques i els contractes previs actuen de coixí, però aquest coixí s’aprima cada dia. Els experts situen el moment crític entre juny i juliol, en plena temporada turística. Cap govern pot dir la veritat: que això no és una pausa, sinó un avís que la normalitat era un miratge. Tenim setmanes, no mesos, per actuar.

---

El dolor que encara no hem sentit

La primera raó és senzilla: els efectes arriben amb retard. Les reserves estratègiques, els contractes signats mesos enrere, els estocs als dipòsits… tot plegat crea un coixí invisible que absorbeix el cop durant les primeres setmanes. El surtidor funciona. La llum s’encén. El supermercat té productes. Tot sembla normal.

Però el coixí s’aprima cada dia que passa.

Els experts del sector ja avisen que si el bloqueig es prolonga fins a finals d’estiu —i ara mateix no hi ha cap senyal seriós que s’acabi abans—, els efectes reals es notaran al voltant del mes tres o quatre. És a dir, entre juny i juliol. Just quan comença la temporada turística. Just quan el consum de combustible d’aviació és màxim. Just quan menys espera ningú una crisi energètica.

No és alarmisme. És aritmètica.

La trampa del “nosaltres estem millor”

La segona raó per la qual ningú sembla gaire preocupat és que les veus autoritzades han dit que Espanya hi surt relativament ben parada. Comparada amb Alemanya o el Japó, la nostra dependència del petroli i el gas del Golf Pèrsic és menor. Les refineries pròpies donen un cert marge.

Cert. Però “millor que els altres” no vol dir “bé”. Vols dir que el cop arribarà una mica més tard, o una mica menys fort. No que no arribarà.

I hi ha elements que cap avantatge estructural pot compensar: el preu del petroli és global. Si el barril es dispara, ens afecta tant si el petrolier ve del Golf com si ve del nord d’Àfrica. L’economia espanyola, construïda sobre el turisme, el transport i el consum, és extraordinàriament fràgil davant d’un encariment sostingut de l’energia.

Quan el sistema no pot dir la veritat

Hi ha una tercera raó, potser la més profunda. Cap govern, cap partit, cap mitjà de comunicació mainstream pot dir el que caldria dir: que sis mesos sense Ormuz no és una pausa en la normalitat. És un avís que la normalitat no tornarà.

Implicaria reconèixer que el model és insostenible. Que les promeses de creixement no es poden complir indefinidament. Que depenem de rutes marítimes, de recursos finits i de condicions geopolítiques que no controlem. Cap sistema polític electoral actual pot dir això i sobreviure a les properes eleccions.

Llavors es fa el que sempre s’ha fet amb les crisis sistèmiques: s’aguanta fins que no es pot més, i quan els efectes ja són innegables, es diu que ha estat un “xoc extern imprevist”. Com el 2008. Com el covid. Com sempre.

El problema és que cada vegada que fem servir aquest guió, perdem temps preciós per adaptar-nos.

El que podem fer nosaltres ara, sense esperar

Aquí és on voliem arribar. Perquè l’objectiu d’aquesta reflexió no és provocar angoixa, sinó orientar l’acció.

Si els efectes reals del tancament d’Ormuz arriben entre juny i juliol, tenim setmanes, no mesos, per prendre decisions pràctiques. Algunes, molt concretes:

A nivell domèstic i familiar: revisar la dependència del vehicle de combustió per als desplaçaments quotidians. Parlar amb el grup familiar o de convivència sobre l’abastiment d’aliments bàsics. No per fer-ne un estoc de pànic, sinó per tenir un mínim de resiliència real: llegums, oli, conserves, cereals.

A nivell comunitari i local: és el moment d’accelerar o de proposar converses sobre grups de consum local, horts comunitaris, intercanvi de serveis i productes dins el municipi. No com a hobby, sinó com a infraestructura social.

A nivell de coneixement: entendre d’on venen els productes que consumim, quina energia fa falta per produir-los i transportar-los, i quines alternatives locals existeixen o podrien existir. Aquesta informació és poder.

A nivell polític: demanar als ajuntaments i als governs locals que posin sobre la taula la sobirania alimentària i energètica del territori. No en abstracte. Amb projectes concrets, amb pressupost, amb calendari.

Una crisi que ja estava en marxa

Acabem aquesta reflexió amb una perspectiva que sovint queda fora del debat mediàtic. Ormuz obert o tancat no és el veritable problema, el problema és el model de societat que hem construit. El pic del petroli convencional fa anys que és darrere nostre. Aquesta crisi no ha creat el problema. L’ha accelerat i l’ha fet visible.

En cert sentit, és una oportunitat. No per celebrar-la —les crisis causen sofriment real, especialment als més vulnerables— sinó per aprofitar la finestra que obre. Les grans transicions socials sovint necessiten un moment de ruptura per fer possible allò que semblava impossible.

La pregunta que ens fem des d’Argelaguer en Transició és: quan arribi el cop, hi haurà relats alternatius disponibles? Hi haurà comunitats que ja hagin fet el camí? Hi haurà experiències que demostrin que una altra manera de viure és possible i desitjable?

Nosaltres intentem ser-hi. I tu?