Les dades oficials de l’Agència d’Informació Energètica dels EUA (EIA) confirmen que els inventaris mundials de petroli es reduiran en 1.459 milions de barrils durant el segon semestre de 2026, amb un dèficit màxim d’oferta al tercer trimestre. El tancament de l’Estret d’Ormuz és el detonant immediat, però la crisi apunta a límits estructurals del sistema. A Espanya, el gasoil ja ha pujat un 31% des del febrer. Analitzem el que vindrà i per què la resposta passa per la relocalització i la sobirania energètica.

---

Els números que no hauríem de poder ignorar

L’EIA —l’agència estadística del Departament d’Energia dels Estats Units, considerada la font de referència mundial en dades energètiques— acaba de publicar el seu informe mensual Short-Term Energy Outlook de juny de 2026. Les xifres són contundents.

Al primer trimestre de 2026, els inventaris comercials mundials de petroli (tots els líquids) ja havien baixat fins a 2.763 milions de barrils, malgrat que en aquell trimestre l’oferta encara superava la demanda. Que els estocs caiguin fins i tot quan es produeix més del que es consumeix és un senyal d’alerta: indica que hi ha factors estructurals que comprimeixen les reserves reals.

Però el que ve a continuació és d’una magnitud diferent. Segons l’EIA, la diferència entre oferta i demanda per als tres trimestres restants de l’any dibuixa un dèficit sense precedents recents:

Trimestre	Oferta (Mb/d)	Demanda (Mb/d)	Dèficit diari	Reducció d’estocs
Q2 2026	94,15	100,40	−6,25 Mb/d	−569 milions Mb
Q3 2026	96,06	103,66	−7,60 Mb/d	−699 milions Mb
Q4 2026	102,41	104,49	−2,08 Mb/d	−191 milions Mb

Total previst de reducció d’inventaris: 1.459 milions de barrils en nou mesos.

Per entendre la magnitud: si les previsions es compleixen, a finals d’any els inventaris mundials hauran perdut més de la meitat del que tenien al gener. Parlem d’un buidat d’estocs a una velocitat que el mercat global no havia experimentat des de les crisis dels anys 70.

Per què passa això ara?

El detonant immediat és el tancament de l’Estret d’Ormuz arran del conflicte entre els Estats Units, Israel i l’Iran, iniciat el 28 de febrer de 2026. Per aquest pas estratègic hi transitava, en condicions normals, prop del 20% del petroli mundial. L’EIA calcula que Iraq, l’Aràbia Saudita, Kuwait, els Emirats Àrabs Units, Qatar i Bahrain van reduir la producció conjuntament en més d’11 milions de barrils per dia durant el mes de maig respecte als nivells previs al conflicte. És una reducció d’oferta brutal, gairebé sense precedents en la història del mercat petroleur.

L’agència assumeix una reobertura gradual de l’estret a partir de juny de 2026, però anticipa que els fluxos comercials normals no es recuperaran fins a principis de 2027, i que alguns productors de la zona del Golf Pèrsic no tornaran als nivells de producció anteriors al conflicte durant tot el període de previsió.

A més del factor geopolític, hi ha una dimensió estructural que no podem oblidar: la producció de shale dels Estats Units ha assolit el seu sostre tècnic pràctic. L’OPEP, per la seva banda, ha vist com els Emirats Àrabs s’han desvinculat de l’organització (efectiu l’1 de maig de 2026), reduint la capacitat excedentària disponible del cartell de 3,8 a només 2,5 milions de barrils per dia el 2027. El coixí ja no existeix.

Espanya i Catalunya: el que ja estem pagant i el que vindrà

A Espanya, l’impacte ja és visible i documentat. Tres setmanes després de l’inici del conflicte, la gasolina havia pujat un 18,9% i el gasoil un 31,1%, segons l’OCU. A principis de juny de 2026, el preu mitjà de la gasolina de 95 octans se situa al voltant d’1,54 €/litre i el gasoil al voltant d’1,63 €/litre. Barcelona és una de les ciutats amb preus més alts de l’Estat.

El govern espanyol ja ha aprovat una reducció temporal de l’IVA dels carburants del 21% al 10% per intentar contenir el cop. Pedro Sánchez ha demanat públicament la reobertura de l’Estret d’Ormuz alertant que “el món no hauria de pagar les conseqüències d’aquesta guerra”. Però les mesures fiscals d’emergència no canvien la física del mercat: si els inventaris es buiden, els preus pujaran.

Per a Catalunya i la resta d’Espanya, els efectes pràctics dels propers mesos s’estructuren en diverses onades:

Transport i mobilitat. El gasoil és el combustible del 90% de la logística, del transport de mercaderies i de l’agricultura mecanitzada. Cada pujada del preu del gasoil es trasllada directament als costos de distribució, i per tant als preus finals de tot el que consumim. Una cistella de la compra que ja havia absorbit les pujades post-Covid ara rep un nou impacte.

Alimentació. Els sistemes agroalimentaris intensius —que inclouen fertilitzants derivats del gas, maquinària agrícola, embalatge de plàstic i cadenes de fred— són extraordinàriament sensibles al preu de l’energia. El Camp de Tarragona, l’Empordà, el Maresme i el Segrià, territoris amb agricultura intensiva integrada en circuits globals, notaran els efectes tant en costos de producció com en accessibilitat als mercats.

Inflació energètica encadenada. L’electricitat a Espanya, malgrat el pes creixent de les renovables, continua vinculada al preu del gas en el mercat marginalista. Un cru car implica gas car, i gas car implica electricitat cara. Les llars i les pimes seran les primeres a absorbir-ho sense capacitat de traslladar-ho.

Tercer trimestre: la pressió màxima. L’EIA situa el Q3 2026 com el trimestre de dèficit màxim (7,6 milions de barrils per dia). És precisament l’estiu: la demanda de combustible per a transports, turisme i refrigeració arriba al punt més alt de l’any. Si el dèficit d’estocs és el que les dades apunten, el preu del Brent podria superar els 105-110 dòlars per barril de forma sostinguda durant juliol i agost.

La lliçó que no podem seguir ajornant

Aquestes dades no representen una anomalia puntual. Representen l’acceleració d’una tendència que els analistes del pic del petroli i del decreixement porten anys descrivint: el món ha construït una civilització energèticament dependent d’un recurs finit, amb una logística global extremadament vulnerable a qualsevol pertorbació geopolítica o física de l’oferta.

Davant d’això, les respostes sistèmiques que caldria estar accelerant ja ara passen per: reduir la dependència del transport motoritzat individual, relocalitzar la producció d’aliments bàsics, aïllar tèrmicament els edificis, apostar per l’energia solar comunitària i repensar els circuits comercials de proximitat.

No cal esperar que els preus preus toquin sostre per entendre que el model actual no té futur. Cada pas cap a la proximitat, l’autoconsum i la producció local és un pas en la bona direcció, mentre encara tenim marge per fer-lo bé.

I quant marge tenim? La resposta incòmoda és: menys del que voldríem. Els estudis sobre resiliència comunitària assenyalen que el punt de no retorn no és quan els recursos s’acaben, sinó quan les comunitats ja no tenen prou excedent —de temps, de diners, d’energia social— per reorganitzar-se. Una comunitat estressada per preus alts perd capacitat d’actuar col·lectivament. És precisament això el que cal evitar. Probablement tenim entre tres i set anys per fer transicions planificades i relativament còmodes. Després no serà impossible, però serà forçat, més car i amb menys opcions a triar.