Fa unes setmanes vam començar a explicar, en aquest blog, com Argelaguer podia avançar cap a la sobirania alimentària: quanta terra caldria, quantes hores de feina, quant costaria produir una part del que mengem sense dependre de circuits llargs i aliens al poble. Avui obrim el mateix camí, però per a l’energia.

Una altra pregunta de partida

Quan es parla de transició energètica, gairebé sempre la pregunta és la mateixa: com produïm la mateixa energia que ara, però sense combustibles fòssils? Cotxes elèctrics en lloc de cotxes de gasoil. Plaques solars per seguir alimentant les mateixes cases, els mateixos aparells, els mateixos hàbits. És el que en diuen «creixement verd»: mantenir-ho tot igual, només que més net.

A Argelaguer en transició no ens interessa aquesta pregunta. La que ens interessa és una altra: quanta energia necessitem realment si vivim més a prop, més senzill i a un ritme més humà? I només després: com cobrim aquesta necessitat, ja reduïda, amb recursos locals i sota control col·lectiu?

Aquest ordre —primer reduir, després produir local— és la diferència de fons entre una transició energètica pensada des del creixement i una pensada des de la sobirania i el decreixement. No és un matís menor: determina si a l’horitzó del 2030 tenim un poble que consumeix el mateix (o més) però amb plaques solars, o un poble que ha après a viure bé consumint substancialment menys.

Primer, relocalitzar. Després, electrificar.

La major part del consum energètic d’un poble com Argelaguer no ve de com produïm l’electricitat, sinó de quants quilòmetres fem cada dia per treballar, estudiar, comprar o simplement viure. Un cotxe elèctric continua sent un cotxe: continua ocupant espai, continua requerint minerals i infraestructura industrial, continua sent necessari perquè la feina, l’escola o la farmàcia són lluny.

La pregunta prèvia a «quin vehicle» hauria de ser «per què cal desplaçar-s’hi». Relocalitzar activitat econòmica, serveis bàsics i oci dins del poble —o a distàncies que es puguin cobrir a peu o amb bicicleta— redueix la necessitat de mobilitat abans que calgui discutir quina tecnologia fem servir per cobrir-la. És més barat, més ràpid d’implementar i no depèn de cap subvenció ni de cap cadena de subministrament global.

Suficiència abans que eficiència

Amb l’energia de les llars passa una cosa semblant. El discurs habitual parla d'»eficiència»: millors calderes, més aïllament, electrodomèstics de classe A. Tot això és útil, però parteix d’un supòsit que no qüestiona: que el nivell de confort i de consum actual és el punt de partida intocable, i que només cal arribar-hi gastant menys energia per aconseguir-ho.

Una mirada de suficiència es pregunta primer quanta energia necessita realment una llar per viure bé: quina temperatura interior cal a l’hivern, quants aparells són imprescindibles, quins hàbits de consum —banys llargs, calefacció a totes les habitacions tota l’estona, aparells en stand-by permanent— es podrien simplement abandonar sense cap pèrdua real de qualitat de vida. Això no és privació: és recuperar una relació amb l’energia més conscient, la mateixa que tenien —per necessitat, no per virtut— les generacions que ens han precedit al poble.

La comunitat energètica com a eina d’autonomia, no de creixement verd

Aquí hi ha, potser, el matís més important de tot l’article. Una comunitat energètica local es pot entendre de dues maneres molt diferents:

• Com un instrument financer i tècnic per seguir consumint el mateix de sempre, però amb energia «neta» i, de passada, estalviar-se algun euro a la factura.
• O com un instrument de govern col·lectiu: un espai on el poble decideix junts quanta energia necessita, com se’n reparteix la producció, i com es dona prioritat a qui més ho necessita —persones en situació de pobresa energètica— per davant de qui més en pot pagar.

La primera versió és perfectament compatible amb qualsevol lògica de creixement: només canvia la font, no la pregunta de fons. La segona és, en si mateixa, un exercici de sobirania: decidir col·lectivament com a poble, en lloc de delegar-ho al mercat elèctric o a una empresa instal·ladora externa.

Un indicador diferent per mesurar si avancem

Els plans de transició energètica convencionals mesuren l’èxit en tones de CO2 evitades. És un indicador útil, però parcial: es pot «descarbonitzar» un consum que continua creixent cada any, simplement canviant la font d’energia que l’alimenta.

Un indicador més honest, des del decreixement, seria un altre: quants kWh totals consumeix cada persona del poble cada any, i si aquesta xifra baixa amb el temps. No es tracta de descarbonitzar per seguir igual, sinó de consumir menys, en termes absoluts, i cobrir aquest consum ja reduït amb recursos locals i renovables gestionats col·lectivament.

Per acabar, unes preguntes obertes

No tenim totes les respostes ni pretenem tenir-les tot sols. Més aviat, volem obrir la conversa al poble:

• Quantes de les nostres necessitats diàries —feina, compra, escola, oci— podrien resoldre’s sense sortir del poble o dels pobles veïns?
• Quina part del nostre consum energètic actual és realment necessitat, i quina és simplement hàbit?
• Estaríem disposats, com a poble, a fixar-nos un objectiu de reduir el consum energètic total any rere any, en lloc de només «fer-lo més verd»?

Aquestes són les preguntes que voldríem explorar en properes entrades, amb dades concretes d’Argelaguer sempre que en puguem disposar. Si hi teniu res a dir, els comentaris són vostres.

---

Aquesta entrada forma part de la sèrie sobre sobirania energètica d’Argelaguer en transició.