Primera part d’una sèrie de tres articles sobre la viabilitat d’una sobirania alimentària municipal

---

Fa uns mesos vam elaborar una proposta de Pla Municipal de Sobirania Alimentària i Energètica, que l’Associació de Veïns d’Argelaguer va presentar a l’Ajuntament (maig 2026). Posteriorment vam compartir aquesta proposta en una presentació oberta al poble (juny 2026).

La iniciativa parteix d’una idea senzilla: vivim en un context cada vegada més incert, amb una elevada dependència de recursos externs, i els municipis poden i han de començar a preparar-se reforçant la seva resiliència. Però després de la presentació va aparèixer una pregunta del tot legítima:

És realment viable?

És una pregunta que mereix una resposta basada en dades i en una anàlisi rigorosa, no en intuïcions ni en desitjos.

Per aquest motiu iniciem una sèrie de tres articles dedicats a valorar fins a quin punt és factible avançar cap a una major sobirania alimentària a Argelaguer. En aquest primer article analitzarem si el municipi disposa dels recursos físics necessaris. En el segon abordarem els factors humans i organitzatius que farien possible aquest canvi. Finalment, en el tercer proposarem un possible full de ruta per començar a caminar en aquesta direcció.

I deixem clar d’entrada el que no pretenem demostrar: no estem dient que Argelaguer pugui arribar a ser completament autosuficient. La pregunta que ens fem és una altra, molt més concreta:

Podem reduir de manera significativa la nostra dependència alimentària exterior i augmentar la nostra capacitat de resposta davant futures crisis?

Creiem que val la pena intentar respondre-la amb honestedat.

---

Primer de tot: el territori

Abans de preguntar-nos si un pla municipal de sobirania alimentària és possible, cal respondre una qüestió més bàsica: el territori d’Argelaguer té els recursos necessaris per produir una part important dels aliments que consumeixen els seus habitants?

Quan aquesta pregunta se li planteja a qualsevol persona del poble, sovint apareix una objecció immediata:

«Això està molt bé, però aquí és impossible.»

És una reacció comprensible. Dècades de deslocalització agrícola, de supermercats que ho tenen tot i de preus artificialmente baixos han fet difícil imaginar una altra manera d’alimentar-se. Però abans d’acceptar aquesta afirmació convé analitzar-la.

Els quatre factors físics que determinen la capacitat alimentària d’un territori

La capacitat d’un territori per alimentar la seva població depèn, principalment, de quatre factors físics:

1. La superfície disponible Argelaguer disposa d’una superfície agrícola considerable, bona part de la qual es troba avui abandonada o infrautilitzada. Terres que fa dues o tres generacions eren conreades han anat quedant ermes per la despoblació, el canvi de model econòmic i la pèrdua de relleu generacional al camp. Això no és únicament una pèrdua; és també una oportunitat. Terres que van ser productives poden tornar-ho a ser.

2. La qualitat dels sòls La vall del Fluvià i els seus entorns han estat zones agràries actives durant segles. Els sòls de fons de vall presenten, en general, bones condicions de fertilitat. La recuperació d’aquests sòls no és immediata —cal temps, matèria orgànica i gestió adequada— però la base natural hi és.

3. La disponibilitat d’aigua El municipi compta amb la presència del riu Fluvià i del Llierca, dos cursos d’aigua que han estat la base de l’agricultura local durant segles. El canvi climàtic planteja reptes seriosos quant a la regularitat i disponibilitat de l’aigua, però Argelaguer parteix d’una posició relativament favorable respecte a molts altres territoris de Catalunya.

4. El clima El clima de la Garrotxa permet una gran diversitat de cultius mediterranis. Fruita, verdura, llegums, cereals, oliveres, vinyes… molts dels aliments bàsics que consumim s’adapten bé a les condicions de la zona. Evidentment, no tot es pot produir aquí: alguns productes continuaran venint d’altres territoris perquè el clima no els és favorable o perquè seria poc eficient produir-los localment. Però els aliments de base, els que formen el gruix de la dieta quotidiana, sí que podrien tenir una producció local molt més important.

El cinquè factor: la població

A aquests quatre factors físics cal afegir-hi un cinquè element fonamental: la mida de la població que cal alimentar.

Argelaguer és un municipi petit, amb poc més de quatre-cents habitants. Això significa que les necessitats alimentàries totals del poble són molt inferiors a les d’una ciutat o d’un municipi gran. No estem parlant d’alimentar desenes de milers de persones; estem parlant d’una comunitat de dimensions molt abastables.

Aquesta és una dada que sovint s’oblida en els debats sobre sobirania alimentària. Les grans ciutats difícilment podran produir els seus aliments a prop. Però un poble petit com Argelaguer, amb una superfície agrícola significativa en relació al nombre d’habitants, es troba en una posició radicalment diferent.

Què ens diu l’observació del territori?

Quan observem el municipi és difícil no adonar-se d’una realitat evident: existeixen nombroses terres abandonades o infrautilitzades. Al costat d’explotacions agràries actives —i gràcies a les quals el paisatge i el coneixement agrari es mantenen vius— hi ha extensions importants que podrien tornar a ser productives amb la combinació adequada de voluntat, organització i recursos.

A més, el poble conserva coneixement acumulat durant generacions. Encara hi ha persones que saben com es treballa la terra d’aquí, quins cultius s’hi adapten, com es gestiona l’aigua. Aquest coneixement és un actiu extraordinàriament valuós, i és un actiu que s’esgota: quan es perd, és molt difícil de recuperar.

Una primera conclusió: el territori no és el problema

Quan posem totes aquestes peces juntes, s’arriba a una primera conclusió important:

Des del punt de vista estrictament físic, no sembla que el principal obstacle sigui el territori.

El municipi d’Argelaguer disposa dels recursos físics bàsics per avançar de manera significativa cap a una major sobirania alimentària: terra disponible, sòls amb potencial, accés a l’aigua i un clima favorable a una àmplia diversitat de cultius.

Això no significa que el camí sigui fàcil. Caldrà gestionar millor l’aigua davant les noves condicions climàtiques, recuperar sòls que han estat anys sense treballar, adaptar els cultius als canvis en el règim de pluges i temperatures, i acceptar —i fins i tot abraçar— una alimentació molt més estacional i vinculada al ritme de la natura.

Però el territori ofereix una base sobre la qual es pot construir. I aquesta és una bona notícia.

Llavors, on és el veritable obstacle?

Si el principal límit no és la terra ni l’aigua, potser els obstacles més importants són uns altres. Les persones, l’organització col·lectiva, els hàbits de consum, els canals de comercialització, la capacitat de cooperar com a comunitat i la voluntat política de donar suport a aquests processos.

Aquests factors, a diferència del clima o de la superfície del municipi, depenen en gran part de nosaltres.

I precisament aquest serà el tema del proper article.

---

15 de juliol 2026. Segon article de la sèrie: Les persones i l’organització — podem fer-ho junts?