La proliferació de l’aire condicionat s’està convertint en una resposta gairebé automàtica a l’augment de la calor, fins i tot en espais públics com les escoles. Però aquesta solució tècnica pot amagar un problema més profund: la incapacitat d’adaptar el nostre entorn, els edificis i els hàbits a un clima cada vegada més extrem. Des del decreixement, cal preguntar-se si estem alleujant un símptoma o reforçant el problema.

---

L’augment de les temperatures extremes ja no és una excepció, sinó una nova normalitat. En aquest context, l’aire condicionat s’ha convertit en una resposta ràpida, visible i aparentment eficaç. S’instal·la a llars, oficines, espais comercials i, cada vegada més, també a escoles i equipaments públics. El discurs dominant és simple: si fa calor, cal refrigerar l’aire.

Però aquesta resposta immediata amaga una pregunta incòmoda: estem resolent el problema o només en gestionem un símptoma?

Des d’una mirada de decreixement i sostenibilitat, l’expansió de l’aire condicionat és un cas clar de maladaptació. És una estratègia que intenta adaptar-se al canvi climàtic sense modificar les causes estructurals ni els patrons socials que el fan més greu.

Una solució que es retroalimenta

L’aire condicionat no és neutre. Cada nou aparell instal·lat implica més demanda elèctrica, especialment en els pics d’estiu. Si aquesta energia no és completament renovable i desmaterialitzada —cosa que encara no passa—, l’impacte global es manté o augmenta. I fins i tot en escenaris futurs de renovables abundants, la qüestió no desapareix: més infraestructura, més materials, més xarxes, més manteniment.

A més, es genera un efecte de retroalimentació urbanística. Quan es dona per fet que “ja es refredarà amb tecnologia”, es redueix la pressió per dissenyar edificis adaptats al clima: ombres, ventilació creuada, aïllament tèrmic, orientació adequada o vegetació urbana. El resultat és paradoxal: espais menys habitables sense tecnologia que només es poden usar amb tecnologia.

El cas de les escoles. Confort immediat o dependència futura?

La introducció d’aire condicionat a les escoles és especialment significativa. És evident que les altes temperatures poden afectar la salut i el rendiment escolar, i ignorar-ho seria irresponsable. Però la qüestió és com s’hi respon.

Aquí és útil mirar què fan els països amb climes encara més calorosos. En molts casos, la resposta principal no és tecnològica, sinó organitzativa.

En països del Golf Pèrsic com Aràbia Saudita o Qatar, les escoles funcionen amb horaris molt compactes, sovint de 7:00 a 12:00 o 13:00, evitant completament les hores de calor extrema.

En molts països d’Amèrica Llatina com Mèxic o Brasil, s’utilitza el sistema de doble torn: un grup al matí i un altre a la tarda. Això no redueix la calor, però evita concentrar tothom en les hores més dures i optimitza infraestructures.

En el sud-est asiàtic, països com Tailàndia o Filipines també prioritzen jornades primerenques, sovint amb inici a les 7:00 i final al migdia, adaptant el ritme escolar al clima.

Aquest patró és important: els sistemes educatius en climes calorosos no confien només en refredar l’aire, sinó que reorganitzen el temps.

En canvi, en societats més riques, s’està produint una tendència diferent: mantenir horaris estàndard i compensar la calor amb tecnologia. És a dir, en lloc de reduir exposició, es manté el mateix esquema i s’hi afegeix consum energètic.

La nova normalitat energètica

El creixement de l’aire condicionat reflecteix una transformació més profunda: la idea que el confort ha de ser independent del clima exterior. Això implica una desconnexió progressiva entre condicions naturals i condicions de vida.

Però aquesta estabilitat és parcial i costosa. Es trasllada a altres escales: consum elèctric, emissions, pressió sobre xarxes i materials crítics.

Des del decreixement, això és central: el problema no és només tecnològic, sinó de què considerem necessari per viure bé.

Desigualtat i vulnerabilitat

L’aire condicionat també introdueix noves formes de desigualtat. Qui pot instal·lar i mantenir aquests sistemes accedeix a un confort creixent; qui no pot, queda exposat a condicions cada vegada més extremes.

A escala pública, això genera pressió perquè escoles i equipaments adoptin solucions tecnològiques per igualar condicions, en lloc de transformar estructures. Però això pot augmentar la dependència energètica global del sistema educatiu.

Una altra jerarquia de respostes

El debat no és simplement “aire condicionat sí o no”. En molts casos pot ser necessari. Però el problema és l’ordre de les respostes.

Una estratègia coherent implicaria:

Primer, reduir la necessitat de refrigeració: ombres, vegetació, ventilació natural, aïllament, disseny urbà adaptat.

Segon, reorganitzar activitats: horaris escolars i laborals adaptats al clima, seguint exemples de països calorosos on la jornada es concentra al matí o es divideix en torns.

Tercer, només quan les opcions anteriors no són suficients, utilitzar refrigeració activa.

El que estem fent sovint és invertir aquest ordre.

El límit del control total

L’expansió de l’aire condicionat reflecteix una idea de fons: que podem neutralitzar qualsevol condició climàtica amb prou tecnologia. Però això només és cert localment i temporalment.

El cost es desplaça: més energia, més infraestructura, més vulnerabilitat sistèmica.

El clima no desapareix; es redistribueix el seu impacte.

L’aire condicionat no és el problema en si mateix, sinó la seva generalització com a solució única. Pot ser útil en contextos concrets, però esdevé problemàtic quan substitueix l’adaptació estructural.

Els exemples de països calorosos mostren una altra via possible: no sempre es tracta de refredar més, sinó d’organitzar millor el temps.

La transició real no consisteix a climatitzar-ho tot, sinó a reconèixer que viure en un món més càlid implica també canviar ritmes, usos i expectatives. I això, sovint, és més difícil que instal·lar tecnologia.