Durant dècades el sistema econòmic global ha superat crisis que semblaven decisives. Guerres, crisis financeres o pandèmies no han provocat el col·lapse anunciat per alguns. Però aquesta lectura pot ser enganyosa. El que ha passat realment és que cada crisi s’ha resolt a costa d’augmentar el deute, la dependència energètica, la complexitat del sistema i la pressió sobre els ecosistemes. El sistema continua funcionant, però amb menys marge de maniobra. Com en una bugada on cada vegada es perd un llençol, el problema no és la propera crisi sinó quanta resiliència queda encara.

---

Quan es parla de crisis globals o de possibles col·lapses, és habitual trobar una resposta escèptica: “Fa trenta anys que sentim que el món està a punt de col·lapsar i aquí seguim.”

En part és veritat. Des de la Caiguda del Mur de Berlín el món ha travessat una llarga successió de crisis que semblaven poder canviar-ho tot.

La Guerra del Golf va sacsejar el sistema energètic global a principis dels noranta. Els Atacs de l’11 de setembre van inaugurar una nova etapa d’inestabilitat geopolítica. La Crisi financera global de 2008 va posar al límit el sistema financer internacional. I la pandèmia de COVID-19 va paralitzar literalment l’economia mundial durant mesos.

Malgrat tot, el sistema ha continuat funcionant. L’economia no s’ha esfondrat i la vida quotidiana ha recuperat una certa normalitat després de cada sotrac.

Aquesta experiència ha generat la sensació que el sistema és extraordinàriament resilient i que, passi el que passi, sempre trobarà la manera d’adaptar-se.

Però potser aquesta interpretació és massa optimista.

Cada crisi deixa el sistema una mica més fràgil

Les crisis no desapareixen sense deixar rastre. Cada vegada que el sistema ha superat una crisi ho ha fet pagant un preu.

Després de la crisi financera del 2008, per exemple, els bancs centrals van evitar el col·lapse injectant quantitats immenses de diners al sistema i facilitant encara més l’endeutament. Això va estabilitzar els mercats a curt termini, però també va provocar que el deute global assolís nivells històrics.

En altres casos, la resposta ha estat augmentar la complexitat del sistema: més dependència de cadenes globals de subministrament, més especialització productiva, més integració financera.

Aquestes solucions poden funcionar durant un temps. Però sovint també augmenten la fragilitat estructural del sistema.

És una mica com pagar un deute amb una nova targeta de crèdit. El problema immediat desapareix i tot sembla tornar a la normalitat, però el deute total continua creixent.

La metàfora dels llençols

Potser la millor manera d’entendre el que ha passat aquestes últimes dècades és amb una imatge molt senzilla.

És com fer la bugada i descobrir que cada vegada falta algun llençol. Al principi no sembla gaire important. La casa encara funciona i el llit encara es pot fer. Però si cada bugada en desapareix un altre, arriba un moment en què ja no en queden.

El sistema global ha anat superant crisis, però cada crisi ha consumit una part de la seva capacitat d’absorbir xocs.

Més deute.
Més dependència energètica.
Més tensió geopolítica.
Més pressió sobre els ecosistemes.
Més desigualtat social.

Tot això redueix progressivament el marge de maniobra.

Quan les crisis es solapen

Durant bona part de la segona meitat del segle XX les crisis acostumaven a aparèixer de forma relativament separada: una crisi energètica, una crisi financera o un conflicte regional.

Avui, en canvi, les tensions tendeixen a coincidir i reforçar-se mútuament.

Les tensions energètiques influeixen en la inflació.
La inflació afecta l’estabilitat financera.
Els problemes climàtics afecten l’agricultura i les migracions.
I tot això alimenta noves tensions geopolítiques.

En un sistema molt interconnectat, una disrupció en un punt crític —com podria ser l’actual el bloqueig del trànsit energètic a l’Estret d’Ormuz— pot tenir efectes en cadena a escala global.

No perquè sigui un esdeveniment absolutament nou, sinó perquè el sistema té menys capacitat que abans per absorbir-lo.

El debat real

Per això el debat sobre el col·lapse sovint està mal plantejat.

La pregunta no és si el món s’esfondrarà demà. Les societats són capaces d’adaptar-se a situacions molt difícils.

La qüestió real és una altra: quanta resiliència queda encara al sistema global?

Durant dècades hem anat resolent problemes desplaçant-los cap al futur: més deute, més explotació de recursos, més complexitat tecnològica.

Aquestes estratègies han funcionat… però també han anat reduint el marge de maniobra.

Potser el repte més important del nostre temps no és evitar qualsevol crisi —això és impossible— sinó reconstruir formes de resiliència real: economies més locals, sistemes energètics més simples, societats menys dependents de cadenes globals fràgils.

En definitiva, tornar a omplir l’armari de llençols abans que arribi la propera bugada.