Quan es destrueix un equilibri per reconstruir-lo amb més control, el resultat pot ser menys estabilitat i més dependència de la força. Els Estats Units exigeixen a l’Iran un acord nuclear i el lliure pas per l’Estret d’Ormuz, dues condicions que ja existien abans de l’escalada. En un món amb límits materials i alta dependència energètica, jugar a desestabilitzar pot tenir conseqüències que van molt més enllà del control polític.

---

Una estratègia calculada o una fugida endavant?

Provocar una crisi per exigir-ne després com a solució allò que ja existia té alguna cosa de paradoxa deliberada. O potser no tan deliberada. Aquí és on es complica tot.

En el cas del conflicte amb l’Iran, les exigències sobre la taula són dues: un nou acord nuclear i la garantia de lliure navegació per l’Estret d’Ormuz. Però cap de les dues és nova. L’acord impulsat durant la presidència de Barack Obama ja limitava el programa nuclear iranià, i el pas per Ormuz funcionava. Tot això es va esfondrar quan Trump va decidir sortir-ne.

A primera vista sembla un error de manual. Però es pot llegir d’una altra manera: trencar un equilibri per reconstruir-lo en condicions més favorables. És la lògica de la coerció —generar tensió, elevar el risc, forçar l’altra part a negociar des d’una posició pitjor.

Trump ha aplicat aquesta intuïció en molts àmbits. Funciona, de vegades. El problema és que intuïció no és el mateix que estratègia, i la diferència comença a notar-se quan les coses no surten com es preveia.

Perquè aquí hi ha senyals clars d’improvisació. Trencar un acord sense tenir-ne cap d’alternatiu, escalar sense una sortida definida, llençar missatges contradictoris… tot plegat no encaixa amb una planificació sòlida. És més aviat una barreja d’impuls i càlcul a curt termini, on la pressió existeix però ningú té del tot clar fins on arriba.

I el problema és que l’Estret d’Ormuz no és un taulell de negociació qualsevol. És una de les principals artèries energètiques del món. Una part molt significativa del petroli i el gas global hi passa. En aquest context, jugar amb la inestabilitat no és fer servir una eina quirúrgica —és introduir un factor de risc en un sistema ja prou tens.

No cal ni tancar el pas. N’hi ha prou amb que la incertesa s’instal·li perquè els mercats ho notin, perquè les asseguradores ho notin, perquè tothom que depèn d’aquells fluxos comenci a calcular escenaris alternatius.

L’altre error de càlcul és l’Iran

L’Iran porta dècades funcionant sota pressió. Sancions, aïllament, hostilitat oberta. No és un actor que cedeixi fàcilment perquè algú pugi el to. Ha après a sobreviure en condicions que haurien trencat altres règims, i aquesta resistència forma part de la seva posició negociadora tant com qualsevol arma.

No necessita guanyar. Li n’hi ha prou amb no perdre, i amb fer que el conflicte resulti prou car per a l’altra banda.

A més, la pressió externa fa la seva feina a l’interior: redueix la dissidència, activa els reflexos de supervivència nacional, i converteix qualsevol concessió en una derrota simbòlica difícil de vendre. En aquestes condicions, resistir és políticament més fàcil que cedir, fins i tot quan els costos són alts.

Tot plegat fa pensar que aquesta manera de fer de Trump té un límit bastant clar. Pot generar moviment a curt termini, però no construeix res estable. I en alguns casos, activa dinàmiques que després no és tan fàcil aturar.

Vivim, a més, en un moment en què els marges s’han estret considerablement. No és una metàfora: els sistemes energètics, econòmics i ecològics funcionen amb menys marge d’error que fa vint anys. Aplicar lògiques de desestabilització en aquest context és apostar fort en un escenari que ja no es comporta com abans.

Desestabilitzar té un cost. El problema és que sovint el paguen els que no han decidit res.