El mite de la globalització com a destí inevitable

/ Miquel Tort

Els mites de la societat moderna

Aquesta sèrie busca desafiar aquelles creences que semblen inqüestionables però que sostenen un model de vida insostenible. Cada mes, posem sota la lupa un mite profundament arrelat en la nostra cultura —econòmic, social, tecnològic o ambiental—, l’examinem amb mirada crítica i proposem nous relats i pràctiques per imaginar un futur més just, habitable i connectat amb els límits del planeta. En aquesta entrada, ens endinsem en el mite de la globalització com a destí inevitable, una narrativa que presenta l’economia global com una força natural i imparable, quan en realitat perpetua desigualtats, destrueix ecosistemes i debilita comunitats.

Una representació artística d'un globus terraqui amb elements culturals i naturals de diferent parts del món, com edificis i persones, que simbolitzen la interconnexió global.

La globalització econòmica s’ha presentat com un destí inevitable i desitjable, sinònim de progrés i modernitat. Però aquest mite invisibilitza les conseqüències d’un sistema que afavoreix el capital, augmenta les desigualtats, deslocalitza responsabilitats i agreuja la crisi ecològica. Davant dels límits del planeta i la vulnerabilitat de les cadenes globals, cal relocalitzar l’economia, reforçar la sobirania alimentària i energètica, i tornar a posar la vida al centre. No es tracta de mirar enrere, sinó de recuperar el control col·lectiu del nostre futur.

La globalització no és un futur inevitable; relocalitzar economies és una aposta per la resiliència, la justícia i la sostenibilitat.

Des de fa dècades, se’ns diu que la globalització és el curs natural del progrés. Frases com “el món és un poble global” o “cal competir en el mercat mundial” s’han convertit en dogmes que semblen inqüestionables. Aquest relat presenta la globalització com un procés imparable, sinònim de modernitat i oportunitats. Però aquesta visió amaga els costos profunds d’un sistema que prioritza el capital per sobre de les persones, els territoris i el planeta. Acompanyeu-nos a explorar l’origen d’aquest mite, les seves conseqüències i com la relocalització pot obrir camins cap a un futur més sostenible i equitatiu.

L’origen del mite

La globalització econòmica, tal com la coneixem avui, va agafar força a finals del segle XX amb l’auge del neoliberalisme. Polítiques com la liberalització dels mercats, la desregulació financera i els acords de lliure comerç, impulsats per institucions com l’Organització Mundial del Comerç o el Fons Monetari Internacional, van promoure un món interconnectat on el capital i les mercaderies es mouen lliurement, però no així les persones ni les responsabilitats. Aquest procés es va presentar com una força natural, gairebé com una llei de la física: el “progrés” exigia obrir fronteres, deslocalitzar produccions i competir a escala global.

A Catalunya, la globalització va transformar l’economia des dels anys 80, amb l’entrada a la Unió Europea i l’obertura als mercats internacionals. Indústries com la tèxtil o l’automobilística es van deslocalitzar a països amb mà d’obra més barata, mentre sectors com el turisme i l’agroindústria es van integrar en cadenes globals. Aquest relat del “no hi ha alternativa” va legitimar aquests canvis com a inevitables, silenciant les veus que alertaven sobre els seus impactes socials i ambientals.

Una globalització al servei del capital, no de les persones

Tot i ser presentada com un procés beneficiós per a tothom, la globalització ha estat dissenyada per afavorir els interessos de grans corporacions i elits econòmiques. Ha permès deslocalitzar la producció a llocs amb menys regulacions laborals i ambientals, reduint costos però augmentant l’explotació i la degradació. Aquest model ha generat conseqüències greus:

  • Deslocalitzacions i pèrdua de sobirania: A Catalunya, la desaparició de la indústria tèxtil a comarques com el Vallès o el Berguedà, substituïda per fàbriques a Àsia, ha deixat comunitats sense feina i sense control sobre la seva economia.
  • Cadenes de subministrament vulnerables: La pandèmia de la COVID-19 va revelar la fragilitat de les cadenes globals, amb escassetat de productes essencials.
  • Degradació ecològica: El transport global de mercaderies genera el 7% de les emissions de CO₂, segons l’Agència Internacional de l’Energia (2024). A més, l’extracció de recursos per alimentar els mercats globals, com la mineria de liti o el conreu de soja, destrueix ecosistemes.
  • Uniformització cultural: La globalització imposa models de consum homogenis, erosionant pràctiques locals com les varietats tradicionals de cultius o els mercats de proximitat.
  • Desigualtats creixents: Segons Oxfam (2024), el 1% més ric posseeix gairebé la meitat de la riquesa global, mentre la globalització ha empobrit comunitats locals al Sud global.

Aquestes dinàmiques mostren que la globalització no és un procés neutre; és una elecció política que beneficia uns pocs a costa de molts.

El relat del “no hi ha alternativa”

El mite de la globalització com a destí inevitable compleix una funció ideològica clara: neutralitza el debat i despolititza les decisions. En presentar-la com una força imparable, es justifiquen mesures com retallades socials, privatitzacions o la pèrdua de sobirania com a “inevitables” per adaptar-se al món global. Aquest relat ha silenciat resistències, com les lluites de pagesos contra acords de lliure comerç o les protestes contra macroprojectes com mines o infraestructures que destrueixen territoris.

A Catalunya, aquest mite s’ha utilitzat per justificar l’expansió del turisme massiu o la conversió de terres agricoles en zones industrials, com al Baix Llobregat. Aquestes decisions no són naturals; són eleccions polítiques que afavoreixen interessos globals per sobre de les necessitats locals.

Les conseqüències del mite

El mite de la globalització té conseqüències profundes. En primer lloc, debilita les comunitats locals. A Catalunya, el despoblament de zones rurals, amb un 40% de municipis amb menys de 1.000 habitants (Idescat, 2024), és en part resultat de polítiques que prioritzen els mercats globals per sobre de les economies locals.

En segon lloc, augmenta la vulnerabilitat. Les cadenes globals de subministrament, com es va veure durant la pandèmia o la crisi energètica del 2022, són fràgils davant xocs com conflictes, desastres climàtics o escassetat de recursos. Aquesta dependència posa en risc l’accés a béns essencials.

Finalment, la globalització agreuja la crisi ecològica. L’extracció massiva de recursos i el transport global de mercaderies contribueixen al canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat. Segons WWF (2023), l’agricultura industrial per a l’exportació és responsable del 10% de la desforestació global.

Exemples actuals

A Catalunya, l’impacte del turisme global és un exemple clar d’aquest mite. Ciutats com Barcelona i pobles de la Costa Brava s’han integrat en l’economia global com a destinacions turístiques, però això ha disparat els preus de l’habitatge i ha desplaçat residents locals, segons l’European Rural Observatory (2024).

Un altre cas és l’agroindústria. La producció de fruita al Segrià, destinada a mercats internacionals, depèn de cadenes globals de distribució i d’inputs químics, cosa que debilita la sobirania alimentària i augmenta l’empremta ecològica, segons un estudi de la Universitat de Lleida (2023).

A escala global, la mineria de minerals per a tecnologies “verdes”, com el liti per a bateries, mostra com la globalització trasllada els costos ambientals i socials al Sud global, amb greus impactes a països com Bolívia o el Congo, segons Amnistia Internacional (2023).

La relocalització mal entesa: el perill de les narratives excloents

En els darrers anys, el descontentament amb la globalització ha donat lloc a moviments que reivindiquen la “relocalització” o el retorn a l’autonomia, però sovint amb un enfocament regressiu i excloent. Alguns corrents populistes i nacionalistes, especialment en països occidentals, han aprofitat la frustració amb la deslocalització i les desigualtats per promoure narratives proteccionistes que idealitzen un passat mític i exclouen comunitats migrants o minoritàries. Aquestes visions, que sovint es basen en la por i la divisió, no tenen res a veure amb la relocalització que defensem aquí.

Aquesta relocalització mal entesa no qüestiona el model econòmic de fons; simplement substitueix l’explotació global per una de més local, mantenint estructures de poder i desigualtat. Per exemple, algunes polítiques proteccionistes han prioritzat empreses nacionals sense abordar l’explotació laboral o la degradació ambiental, perpetuant el mateix sistema extractiu sota una bandera diferent. A Catalunya, aquest risc es pot veure en algunes visions que idealitzen el “producte local” com a sinònim de qualitat, però sense garantir condicions laborals justes per a temporers o protegir terres agricoles de l’especulació.

La relocalització que proposem és radicalment diferent: és inclusiva, democràtica i orientada al bé comú. No es tracta de tancar fronteres ni d’excloure, sinó de construir economies arrelades que prioritzin la sostenibilitat, la justícia social i la cooperació entre comunitats, tant locals com globals

Relocalitzar: una necessitat, no una nostàlgia

Davant els límits del planeta i la fragilitat de les cadenes globals, la relocalització emergeix com una alternativa poderosa. No es tracta de tancar-se al món ni de tornar a un passat idealitzat, sinó de recuperar el control sobre els sistemes essencials per a la vida: aliments, energia, cures i habitatge. La relocalització és una estratègia de resiliència que prioritza la proximitat, l’autonomia i la sostenibilitat.

A Catalunya, això pot implicar:

  • Reforçar l’agroecologia: Promoure mercats de proximitat i cooperatives que connectin pagesos i consumidors locals, reduint la dependència de l’agroindústria global.
  • Impulsar l’energia comunitària: Models com Som Energia mostren com les comunitats poden gestionar fonts renovables a petita escala, disminuint la dependència de grans empreses energètiques.
  • Enfortir economies locals: Donar suport a l’artesania, les cooperatives i les petites empreses que generen ocupació i cohesió social sense dependre de mercats globals.
  • Recuperar sobirania alimentària: Proteger terres fèrtils, com les del Baix Llobregat, per garantir l’accés a aliments locals i reduir emissions associades al transport.

Aquestes pràctiques no són una utopia; ja existeixen en iniciatives com els bancs de llavors per preservar varietats locals o els projectes de repoblació rural a comarques del Pirineu.

Recuperar el control dels territoris

La relocalització no és només una qüestió tècnica; és un projecte polític. Implica democratitzar les decisions sobre com es produeixen i distribueixen els recursos, posant les necessitats de les comunitats al centre. Això requereix polítiques valentes, com protegir terres agricoles de l’especulació, regular el turisme massiu o incentivar economies circulars.

A Catalunya, la proximitat entre zones urbanes i rurals facilita aquesta transició. Iniciatives com els mercats de pagès o les xarxes de consum responsable ja mostren com ciutats i pobles poden col·laborar per construir un model més equitatiu. A escala global, calen acords que prioritzin la justícia climàtica i limitin l’explotació de recursos al Sud global.

Un futur relocalitzat i resilient

El mite de la globalització com a destí inevitable ens ha fet creure que no hi ha alternativa a un món dominat pels mercats globals. Però aquest sistema, amb els seus costos ecològics, socials i territorials, és insostenible i fràgil. La relocalització no és un retorn al passat, sinó una aposta pel futur: un futur on les comunitats tinguin el poder de decidir sobre el que és essencial, on els límits del planeta siguin respectats i on la solidaritat substitueixi la competència.

Relocalitzar significa construir economies arrelades, que valorin la diversitat i la proximitat. És una oportunitat per enfortir comunitats, reduir la petjada ecològica i fer front a les crisis que vindran. El futur no és un món global homogeni; és un mosaic de territoris vius, interconnectats però autònoms, que posen la vida al centre.

Entrades anteriors d’aquesta sèrie:

Descobriu-ne més des de Argelaguer en transició

Subscribe to get the latest posts sent to your email.

Deixa un comentari