Trump ha renovat aquest diumenge l’amenaça de destruir els ponts i les centrals elèctriques de l’Iran si no acceptava les seves condicions. Quan atacar població civil deixa de tenir conseqüències, deixa de ser una excepció i es converteix en una pràctica assumida. La impunitat no és una fallada del sistema internacional, sinó una peça clau del seu funcionament.

---

Quan bombardejar civils deixa de tenir límit

“Estem oferint un ACORD molt just i raonable, i espero que l’acceptin perquè, si no ho fan, els Estats Units enderrocaran totes les centrals elèctriques i tots els ponts de l’Iran”, va publicar aquest diumenge el president dels Estats Units, Donald Trump, a les xarxes socials. (Reuters.com 19/04/26)

Bombardejar habitatges, hospitals o camps de refugiats és un crim de guerra. Ho diu el dret internacional. No és una interpretació ni una posició política.

I, tanmateix, passa. Amb una regularitat que ja no sobta gaire.

A Gaza, al Líban, en operacions a l’Iran, el patró es repeteix: zones densament poblades atacades, infraestructures bàsiques destruïdes, civils atrapats enmig d’operacions que difícilment poden anomenar-se quirúrgiques. Quan una cosa es repeteix tant, ja no té sentit tractar-la d’excepció.

Les normes hi són i tothom les coneix. No es poden atacar civils. No es poden causar danys desproporcionats. Fa dècades que existeixen, no admeten ambigüitat. Però conèixer una norma no implica respectar-la.

Les víctimes civils es dilueixen sota expressions com “danys col·laterals”. Les destruccions es presenten com a inevitables. I tot queda cobert per una paraula que ho justifica gairebé tot: seguretat. Quan la seguretat pot justificar-ho tot, la norma perd la funció que tenia.

El problema, però, no és només el que passa sobre el terreny. És el que passa després. O més ben dit, el que no passa.

No hi ha sancions proporcionals. Les investigacions s’eternitzen o queden bloquejades. Els responsables polítics continuen operant amb normalitat, sovint amb una certa exhibició de força. No és una anomalia: és un patró que es reprodueix.

El dret internacional no s’aplica de la mateixa manera a tothom. Costa d’acceptar-ho, però és així. Hi ha actors que poden forçar els límits o ignorar-los sense assumir costos reals. No perquè tinguin raó. Perquè tenen poder. I quan el poder pesa més que la norma, la norma es fa flexible.

El desplaçament és lent. Gairebé imperceptible. El que abans generava escàndol, avui es discuteix. El que es discutia, avui s’accepta. Hospitals atacats, barris sencers arrasats, poblacions sotmeses a condicions de vida inviables: tot plegat deixa de sacsejar consciències i passa a formar part del soroll de fons. La capacitat d’indignació té un límit, i sembla que s’ha anat gastant.

Això no és aliè al sistema en què es produeix. Forma part d’un ordre global que necessita mantenir determinades posicions de poder, garantir accés a recursos i projectar força quan convé. La violència, en aquest context, no és cap desviació accidental. És una eina disponible. I quan els costos d’actuar fora de la norma són baixos o inexistents, actuar fora de la norma es converteix en una opció viable que acaba configurant una manera de fer.

Ens agrada pensar que el dret internacional posa límits a la guerra. Que hi ha línies que no es creuen. Però la pregunta rellevant ja no és si s’estan cometent crims de guerra.

La pregunta és: què passa quan aquests crims ja no sorprenen ningú?

Perquè quan el sistema fa possible la guerra impune, no s’atura aquí. La mateixa lògica que normalitza el bombardeig de civils normalitza l’extracció de recursos sense compensació, la deute imposada sense consentiment, les fronteres selectives segons qui les creua. És la mateixa estructura: qui té poder decideix fins on arriben les normes, i qui no en té aprèn a viure dins els límits que altres han fixat.