Fa cinquanta dies que l’estret d’Ormuz és una porta tancada. Per allà hi passa una cinquena part del petroli i el gas del món, i ara no hi passa gairebé res. Europa aguanta amb les reserves estratègiques, però el rellotge corre: els experts calculen sis setmanes de querosè per a l’aviació. I aquí ve la trampa que ningú explica: fins i tot si l’estret s’obrís demà, la represa del flux de subministraments tardaria quatre o sis setmanes més. Logística, assegurances marítimes, navegació, refinatge, distribució. Estem a finals de maig sí o sí. Els governs ho saben i callen. Prefereixen gestionar el relat que la realitat. El que no hem volgut planificar ens arribarà de totes maneres. Però sense pla.

---

D’on venim: la guerra que no hauríem d’ignorar

El 28 de febrer, atacs conjunts nord-americans i israelians van donar inici a una guerra contra Iran que ha canviat la geopolítica mundial en qüestió de setmanes. La resposta iraniana va ser contundent i estratègicament intel·ligent: tancar el pas per Ormuz, l’artèria per on circula una cinquena part del petroli i el gas natural liquat del món.

Des d’aleshores hem viscut un espectacle grotesc. Trump posant terminis que no complia. Amenaces de destruir “tota una civilització” seguides de treves de dues setmanes. Negociacions a Pakistan que s’esfondraven. Un bloqueig naval nord-americà als ports iranians com a resposta al tancament de l’estret. I finalment, fa dos dies, una treva indefinida — fins que les negociacions es “concloguin d’una manera o altra” — que és la capitulació diplomàtica més gran de Trump des que va engegar la guerra.

Iran ha guanyat la batalla de la paciència. I els deu punts del seu pla de pau — retirada de tropes dels EUA de la regió, aixecament de sancions, compensació per danys de guerra, control iranià sobre l’estret — segueixen damunt la taula sense que Washington els hagi acceptat ni rebutjat formalment.

Mentrestant, Ormuz segueix tancat. O millor dit: entreobert per degoteig, sota coordinació de l’armada iraniana, amb 426 petroliers i desenes de vaixells de gas natural liquat atrapats al Golf Pèrsic sense poder sortir.

On som. La il·lusió de normalitat

Aquí és on cal ser honestos, perquè els governs no ho estan sent.

Dilluns passat, la Comissió Europea declarava que “no es pot parlar d’una escassetat generalitzada de carburant”. Tècnicament cert. Políticament irresponsable. Perquè el que no diuen és que els últims petroliers que van creuar l’estret abans de la guerra van arribar als seus destins cap al 20 d’abril. El marge de seguretat s’ha esgotat.

Les dades reals que tenim sobre la taula:

La crisi d’Ormuz és, segons l’Agència Internacional de l’Energia, la major disrupció del subministrament en la història del mercat global del petroli. Més gran que la crisi del 1973. Més gran que la de 1979. El món ha perdut ja 550 milions de barriles de cru del Golf en cinquanta dies, i milions de tones de gas natural liquat.

Els preus del combustible d’aviació s’han més que doblat. Diversos estats europeus tenen reserves estratègiques de querosè per a vuit o deu dies abans de recórrer al racionament. L’AIE calcula que Europa té, en el millor dels casos, sis setmanes de combustible per a avions. KLM ja cancel·la vols. SAS n’ha suprimit mil durant l’abril. Ryanair amenaça de reduir capacitat a l’estiu. Lufthansa elabora plans de contingència. Eslovènia ha introduït racionament de gasolina: 50 litres per persona i dia. Alemanya adverteix d’escassetat de gasolina, dièsel i querosè a finals d’abril.

I a Espanya? Dependent del turisme, del transport i d’un sector aeri que mou milions de persones cada estiu. Especialment vulnerable, però sense que ningú ho estigui dient en veu alta.

Cap on anem. El calendari que ningú vol publicar

Aquí cal ser clars en una idea que sovint s’explica de manera simplista: fins i tot si l’estret d’Ormuz es normalitzés demà, l’impacte no desapareixeria de manera immediata. La cadena logística global no funciona a temps real.

Per què? Perquè la disrupció ja s’ha produït. Hi ha vaixells retinguts o desviats, contractes pendents de reassegurar i rutes que s’han reorganitzat sobre la marxa. El mercat assegurador —amb actors com Lloyd’s— no reactiva cobertures en una zona recentment inestable d’un dia per l’altre. I, encara que el flux es reprengués, caldria temps per transportar, descarregar, refinar i distribuir.

En el millor dels casos, això implica diverses setmanes fins a una certa normalització operativa. Però “normalització” no vol dir tornar al punt d’origen, sinó estabilitzar un sistema que ja ha absorbit un xoc.

A més, hi ha un altre factor clau: la incertesa. Encara que no hi hagi danys estructurals massius, el risc percebut modifica el comportament dels mercats, de les asseguradores i dels operadors logístics. I això té efectes reals sobre preus i disponibilitat.

Amb aquest marc, el calendari més realista no és el d’un col·lapse sobtat, sinó el d’un deteriorament progressiu:

Ara mateix
Reserves que permeten aguantar el sistema. Subministrament formalment garantit, però amb costos elevats i volatilitat. Els governs transmeten calma mentre preparen escenaris de contingència.

Finals d’abril — principis de maig
Primers ajustos visibles: reducció de capacitat en sectors com l’aviació i el transport, augment de preus i tensions puntuals en alguns subministraments. No tant escassetat generalitzada com irregularitat.

Maig
Si la situació es manté inestable, poden aparèixer mesures més explícites però encara selectives: priorització de sectors, recomanacions d’estalvi energètic, ajustos en l’activitat industrial i logística. Més que racionament formal, el que creix és la fricció: accedir a energia i mobilitat esdevé més car i menys previsible.

Juny en endavant
Si la tensió es prolonga, els efectes macroeconòmics es fan més evidents: alentiment econòmic, pressió sobre sectors com el turisme i dificultats creixents per contenir la inflació sense impactar l’activitat.

Aquest no és un calendari de col·lapse, sinó de tensió acumulada. I és precisament això el que el fa més plausible: els sistemes complexos rarament cauen de cop; primer es degraden.

L’única variable que podria suavitzar aquest escenari és una desescalada ràpida i creïble que redueixi el risc percebut als mercats. Però mentre la situació continuï oberta i sense garanties clares, el més probable no és una ruptura immediata, sinó una erosió progressiva.

El que els governs faran — i el que no faran

Els governs actuaran tard, de manera descoordinada i prioritzant la gestió del relat per sobre de la gestió de la crisi. Ho sabem perquè ja ho vam veure el 2022 amb el gas rus. El guió és sempre el mateix.

Primer vindran les mesures invisibles i indolores: alliberament de reserves estratègiques, compra col·lectiva europea de querosè, subvencions al combustible per amortir el cop electoral. Mesures que no resolen res però que permeten dir que “s’està actuant”.

Després, quan les cues apareguin als carrers, vindran les mesures que costen vots però que ja no es podran evitar: límits de velocitat, restriccions de compra, teletreball obligatori, tancaments anticipats del comerç. El que ja s’aplica en altres països es generalitzarà.

El que no faran — el que requeriria valentia política real — és dir la veritat ara: que cal consumir menys, voluntàriament, preventivament, abans que sigui obligatori. Que la temporada turística d’estiu ja no serà com les anteriors. Que la dependència estructural del petroli és una vulnerabilitat que hem escollit col·lectivament durant dècades i que ara estem pagant.

La lliçó que no aprendrem

Hi ha una ironia amarga en tot això que mereix ser dita sense embuts.

Durant dècades, el moviment decreixentista, els ecologistes, els defensors de la sobirania energètica local hem avisat que construir una civilització sobre una matèria primera finita, concentrada geogràficament i controlada per actors geopolítics volàtils era una aposta perdedora. Que calia la transició energètica no com a opció sinó com a necessitat. Que la relocalització de l’economia no era romanticisme sinó resiliència.

No ens han escoltat.

I ara que un sol estret de 34 quilòmetres d’amplada ha posat de genolls l’economia global, la resposta dels governs no és repensar el model. És trobar la manera de tornar al més aviat possible a exactament el model que ens ha portat fins aquí.

El decreixement que no hem volgut planificar de manera ordenada i justa, ens arribarà de manera caòtica i injusta. Caurà sobre els de sempre — els que menys han consumit, els que menys han contaminat, els que menys han viatjat en avió.

I l’estret segueix tancat. Molta sort a tothom.