Fa deu setmanes que l’Estret d’Ormuz està pràcticament tancat. Per aquí, ningú en parla. I tanmateix, per aquell pas de 39 quilòmetres hi transitava un terç del comerç mundial de fertilitzants —la matèria que fa créixer els nostres aliments. El supermercat avui té les prestatgeries plenes, però el pa d’avui el va sembrar algú amb fertilitzants de l’any passat. La FAO ja ho adverteix: la reducció de collites i l’encariment dels aliments arribarà a finals de 2026 i durant el 2027. La crisi no és futura. Ja ha passat. Simplement, encara no la veiem.

---

Ahir vaig anar a comprar al mercat. Hi havia tomàquets, hi havia pa, hi havia oli. La gent feia la compra com sempre, amb el cistell a la mà i la llista al cap. Ningú parlava d’Ormuz.

I tanmateix, fa deu setmanes que el pas marítim més important del planeta per al petroli, el gas i els fertilitzants està pràcticament tancat. Des del 28 de febrer. Deu setmanes en les quals el món tal com el coneixem ha estat funcionant gràcies als estocs acumulats, a les reserves, al matalàs de la globalització. Un matalàs que s’aprima cada dia que passa.

El que no es veu al supermercat

Quan parlem d’Ormuz, la gent pensa en gasolina cara. I sí, el Brent va superar els 100 dòlars el barril al març. Però hi ha una altra història, menys visible i molt més propera al plat de cada dia: els fertilitzants.

Per aquell estret de 39 quilòmetres d’amplada passa un terç del comerç marítim mundial de fertilitzants. La urea que fa créixer el blat. Els fosfats que nodreixen el sòl. El sofre sense el qual no es pot fabricar pràcticament cap adob. Tot aturat, o gairebé.

La FAO ho ha dit sense embuts aquesta setmana: la crisi causarà reducció de rendiments i encariment dels aliments durant la segona meitat de 2026 i al llarg de 2027. I ha afegit una cosa que hauria de fer reflexionar tothom: “L’agricultura funciona dins d’un calendari de cultiu que no es pot ajornar. Els fertilitzants han d’aplicar-se en moments concrets del cicle. Si no arriben a temps, els rendiments baixen, independentment del que passi després.”

El calendari no espera. I el calendari ja ha passat.

Sis a nou mesos de retard

El que resulta difícil d’explicar és la diferència entre el moment del cop i el moment en què se sent el cop.

Entre l’aplicació dels fertilitzants, la collita i l’arribada al mercat hi ha entre sis i nou mesos de desfasament. Això vol dir que el que fem (o no fem) als camps ara, es notarà al supermercat a finals d’any o a principis del que ve. Les prestatgeries avui plenes no ens diuen res del que passarà a la tardor.

I mentrestant, Aramco ha alertat avui mateix que cada setmana de tancament suposa la pèrdua de 100 milions de barrils de cru. L’OCDE compta 828 vaixells atrapats als ports del Golf que no han pogut arribar als seus destins. El Banc Mundial preveu que el trànsit no es normalitzarà fins a finals d’any, i que els preus de l’energia pujaran un 24% de mitjana.

Deu setmanes. I el supermercat té pa. Però el pa d’avui el va sembrar algú amb fertilitzants de l’any passat.

La Revolució Verda ens va fer dependents

Hi ha una paradoxa amarga al cor d’aquesta crisi. La Revolució Verda dels anys cinquanta i seixanta va permetre alimentar milers de milions de persones gràcies als fertilitzants sintètics, als pesticides i a la mecanització. Va ser un èxit extraordinari en termes de producció. Però va tenir un cost invisible: va lligar indisolublement l’agricultura als combustibles fòssils.

Sense gas natural no hi ha urea. Sense petroli no hi ha maquinària, ni transport, ni pesticides. Sense el Golf Pèrsic no hi ha res de tot això. Hem construït el sistema alimentari global sobre una única pota, i aquella pota passa per un estret de 39 quilòmetres controlat per la geopolítica.

Això no és una crítica és el diagnòstic d’una fragilitat estructural que portàvem anys assenyalant des del decreixement, des de la sobirania alimentària, des del moviment de transició. Per sentit comú: un sistema que depèn d’un sol punt crític és un sistema fràgil.

Què vol dir tot això per a nosaltres?

Per a un poble com Argelaguer, per a la Garrotxa, per a qualsevol comunitat que vulgui prendre’s seriosament la resiliència, aquesta crisi és un mirall. Un mirall incòmode, però necessari.

Quants dels aliments que mengem avui han necessitat fertilitzants sintètics per créixer? Quants d’aquells fertilitzants venien —directament o indirectament— de la cadena que passa per Ormuz?

Quins pagesos del nostre territori treballen sense fertilitzants sintètics? Quines hortes, quins camps, quines explotacions ramaderes estan teixint una altra manera de fer?

No es tracta de tornar a l’edat mitjana. Es tracta d’entendre que la sobirania alimentària local no és un capritx romanticoide, sinó una necessitat estratègica. Que els mercats de proximitat, l’agroecologia, els horts comunitaris i el coneixement de l’agricultura tradicional no són anècdotes: són infraestructura crítica.

La finestra que tenim

Els experts diuen que el cop immediat d’aquest any serà relativament limitat. Molts agricultors ja havien comprat els fertilitzants de primavera abans del tancament. Però si el conflicte es prolonga —i res indica que no ho farà—, el cicle 2026-27 serà una altra cosa.

Tenim uns mesos. No molts, però alguns. Mesos per aprendre, per connectar, per enfortir els vincles amb qui ja fa les coses d’una altra manera al nostre territori. Per preguntar al pagès del mercat d’on vénen les seves llavors i com adoba els seus camps. Per plantar alguna cosa, el que sigui, tot i que sigui petit.

Perquè quan el supermercat comenci a notar el que ha passat a Ormuz, la millor resposta no serà el pànic ni l’acumulació. Serà la xarxa. La confiança. El coneixement compartit. Les mans que saben fer coses.

Deu setmanes. I encara tenim temps de fer alguna cosa..