La indústria de l’automoció catalana, en crisi pel canvi cap al vehicle elèctric, es reconverteix en proveïdora del sector militar. Governs, patronals i clústers presenten aquest gir com una “oportunitat”. Però darrere del llenguatge asèptic de la “tecnologia dual” s’hi amaga una decisió profundament política: destinar el nostre teixit industrial a fabricar màquines de guerra. Des del decreixement, reivindiquem una altra reconversió possible: fabricació local de béns essencials, mobilitat col·lectiva i transició energètica comunitària. La guerra no pot ser el nostre model de negoci.

---

Hi ha titulars que fan parar. Que et fan llegir dues vegades per assegurar-te que has entès bé. Aquest n’és un: “Les empreses d’automoció estan preparades per entrar en defensa: és una oportunitat.”

Una oportunitat. Així ho diuen.

La reconversió que ningú ha votat

Davant la crisi de l’automoció —marcada per l’electrificació i la competència dels fabricants xinesos—, la indústria de l’automòbil es vol refugiar en el sector de la defensa com a via per diversificar el negoci.

La Cambra de Comerç de Barcelona calcula que fins a 812 empreses catalanes estarien preparades per aprofitar el boom europeu de la defensa, i que aquesta aposta podria aportar 1.000 milions de valor afegit brut a la indústria catalana i crear o salvar 10.000 llocs de treball.

El Govern hi és al darrere. L’executiu considera que cal centrar-se en pimes dels sectors de l’automoció, l’espai, la metal·lúrgia i la maquinària per facilitar la seva entrada en l’àmbit de la seguretat i la defensa.

I el clúster AeroS, liderat per Neus Olea, aspira que Catalunya capti més del 20% dels 35.000 milions d’euros que el Ministeri de Defensa preveu invertir a partir del 2026.

Tot plegat presentat com una sortida natural, gairebé inevitable. Com una oportunitat de supervivència industrial. Com si la guerra fos un nou nínxol de mercat.

El llenguatge que normalitza el que hauria d’espantar

Fixeu-vos en les paraules: oportunitat, diversificació, dual, reindustrialització, llocs de treball. Cap d’elles diu “armes”. Cap d’elles diu “guerra”. Cap d’elles diu “mort”.

El terme “tecnologia dual” és especialment hàbil: sona innocent, quasi científic. Però dual vol dir que el mateix component que avui va en un cotxe, demà pot anar en un dron militar o en un vehicle blindat. La dualitat no és neutralitat: és ambigüitat deliberada.

El debat que resta obert és si resulta adient que la reconversió del sector ha de trobar la seva sortida en l’expansió del negoci militar, i si el futur econòmic de Catalunya ha de basar part de la seva estratègia en una oportunitat de negoci construïda sobre la normalització de la militarització econòmica.

El decreixement davant del mirall

Des de la perspectiva del decreixement i la transició, aquest moment ens interpel·la directament.

Fa anys que sabem que el model de l’automoció de masses és insostenible. Que cal reduir vehicles, no electrificar-los tots. Que la mobilitat del futur és local, lenta, compartida. Que les fàbriques que fan cotxes podrien fer altres coses: transport públic, eines agrícoles, sistemes d’energia renovable comunitària, habitatge prefabricat de baix impacte.

Però la lògica del capital no admet el buit. Si el mercat del cotxe es tanca, cal omplir la cadena de producció amb una altra cosa. I la guerra —sempre la guerra— és el client que mai falla. El que sempre compra. El que paga bé i no demana explicacions.

Hem de plantejar-nos si volem que el nostre teixit industrial, el nostre saber fer, les nostres mans treballadores, serveixin per construir màquines de matar.

Una altra sortida és possible (i necessària)

Si realment ens preocupa el futur dels treballadors i treballadores de l’automoció —i ens ha de preocupar—, la resposta no pot ser reconvertir-los en armers. La resposta ha de ser una política industrial valenta que aposti per:

• Fabricació local de béns essencials: alimentació, energia, habitatge.
• Reparació i manteniment en comptes d’obsolescència programada.
• Mobilitat col·lectiva i de proximitat: autobusos, trens regionals, bicicletes.
• Transició energètica comunitària: instal·lació i manteniment de renovables de petita escala.

Aquestes sortides no donen els marges que dóna la indústria militar. No permeten als directius presentar xifres espectaculars als accionistes. Però creen feina digna, arrelada al territori, útil per a la vida real.

Una pregunta per als que decideixen

Joan Ramon Rovira, de la Cambra de Comerç, ha advertit que “tenim 3 o 4 anys per posar tota la potència”.

Tres o quatre anys. Una finestra. Una urgència.

La mateixa urgència que portem anys reclamant per a la transició ecològica, per a la sobirania alimentària, per a la resiliència local. Però aquella urgència mai era prou urgent.

Per a les armes, en canvi, el rellotge ja corre.

Sí, ens hem tornat bojos. O potser sempre ho hem estat.