El debat sobre els “subsidis als combustibles fòssils” està ple de confusions perquè barreja tres realitats diferents: els preus regulats per sota del mercat (segons l’AIE), els costos socials i ambientals no inclosos al preu (segons l’FMI) i les ajudes fiscals reals (segons l’OCDE). Aclarir aquests nivells és essencial per entendre que la major part d’aquests “subsidis” NO són diners regalats a petrolieres, sinó mecanismes per abaratir el consum o costos socials ocults. I que el problema de fons és un model energètic que només funciona amb combustibles fòssils artificialment barats.

---

El present que ho canvia tot

Des del 28 de febrer de 2026, els Estats Units i Israel han iniciat una guerra contra Iran que ha tingut una conseqüència immediata i devastadora: el tancament de l’Estret d’Ormuz. Per aquell estret hi passa una cinquena part del petroli mundial. La AIE ha qualificat la situació com la “major interrupció del subministrament en la història del mercat global del petroli”. El seu director ha anat més lluny i l’ha descrit com “el major repte de seguretat energètica global de la història”.

Les conseqüències han estat immediates: el preu del Brent per sobre del 100 dòlars el barril des de fa ja setmanes. Abans dels primers atacs, els futurs de la referència europea es movien entre els 65 i els 68 dòlars.

Les repercussions econòmiques s’estenen arreu: el tancament d’Ormuz fa pujar els preus de l’energia i els fertilitzants, cosa que amenaça amb escassetat d’aliments als països pobres i complica el control de la inflació a tot el món. A casa nostra, el transport de mercaderies depèn en gran mesura del gasoil, de manera que un alça sostinguda acaba repercutint en els productes bàsics: fruites, verdures, aliments processats o béns industrials incorporen en el seu preu final el cost del transport.

Als EUA, la demanda de petroli cau al ritme més ràpid observat fora de la pandèmia, mentre els preus de la gasolina han pujat un 50% des de l’inici de la guerra. Tot i la perspectiva d’un acord, els preus del cru segueixen més d’un terç per sobre dels nivells previs al conflicte, i els analistes no preveuen un retorn als nivells anteriors a curt termini.

Això és, exactament, el que porta anys advertint el decreixement: la nostra civilització s’ha construït sobre petroli barat, i quan aquest deixa de ser-ho —per la raó que sigui— tot tremola.

El debat conceptual. Tres maneres de comptar el mateix

Quan sentim que “els combustibles fòssils estan massivament subvencionats”, sembla que parlin de diners públics transferits directament a les petrolieres. Aquesta imatge —petrolieres enriquides a costa del contribuent— és poderosa, però no respon plenament a la realitat. El concepte de “subsidis als fòssils” és molt més complex i, sobretot, molt més confús del que solem creure. De fet, darrere aquesta expressió hi ha tres maneres diferents de comptar i entendre què és un subsidi.

El primer nivell: els “subsidis” segons l’AIE (l’efecte price-gap)

La International Energy Agency (AIE) utilitza un criteri senzill: comprova si el preu intern de la gasolina, el dièsel o el gas és inferior al preu internacional de referència. Si ho és, anota la diferència com a subsidi.

No vol dir que el govern estigui pagant diners directament a les petrolieres. Vol dir, simplement, que el govern decideix vendre el combustible internament a un preu més baix que el de mercat internacional. És el cas de països com Equador, Indonèsia, Nigèria o l’Aràbia Saudita. En aquests països, mantenir el combustible barat és una eina social i política: evita la inflació, redueix el cost del transport, i conté la conflictivitat en societats molt dependents dels fòssils.

És un subsidi? Sí, però al consum, no pas a la producció. I aquest matís és fonamental.

La guerra d’Iran ens ha mostrat el que passa quan aquest model s’estressa: els governs que han mantingut preus artificials ara s’enfronten a una factura impossible d’assumir, i les poblacions que han viscut amb energia barata pateixen un xoc brutal.

El segon nivell: els “subsidis” segons l’FMI (els costos amagats)

El Fons Monetari Internacional calcula uns subsidis molt més grans, gairebé astronòmics. Però el que fa és sumar tots els costos socials i ambientals que no estan inclosos en el preu del combustible: efectes sobre la salut, contaminació, mortalitat prematura, degradació ambiental, risc climàtic intensificat… És a dir: externalitats.

Quan el preu d’un litre de gasolina no incorpora aquests costos, l’FMI diu que això és un “subsidi implícit”: la societat paga el cost real, no qui consumeix el producte.

La guerra d’Iran és una d’aquestes externalitats. La dependència geopolítica del petroli té un cost en vides, en destrucció, en inestabilitat. Aquest cost mai ha aparegut al preu de la gasolina. Ara el paguem d’una altra manera.

El tercer nivell: els subsidis reals segons l’OCDE (desgravacions i ajudes directes)

Aquest és el significat més convencional: exempcions fiscals, tipus reduïts, ajuts directes, descomptes en impostos especials, crèdits públics. Sí: en molts països hi ha ajuts fiscals que afavoreixen el consum de gasoil professional o diversos tractaments favorables al sector extractiu. Són importants, però globalment més petits que els “subsidis” que apareixen segons l’AIE o el FMI.

El problema de fons. Un model que depèn d’un preu artificialment baix

El debat sobre els “subsidis” ens fa perdre de vista l’essencial: la nostra societat està construïda sobre combustibles fòssils artificialment barats. No perquè rebin xecs, sinó perquè mai n’hem pagat el cost ecològic, el cost climàtic, el cost sanitari, ni el cost democràtic d’una economia globalitzada dependent de petroli barat extret en condicions sovint injustes.

La guerra d’Iran ho demostra amb una cruesa que cap informe econòmic havia aconseguit transmetre: el conflicte ha causat la restricció de gairebé tot el trànsit per l’Estret d’Ormuz, i les economies de la majoria de països s’espera que es vegin afectades negativament per la crisi, amb inflació i riscos elevats d’estanflació i recessió.

Els mercats volen estabilitat de preus. Trump vol petroli barat. Nosaltres volem una cosa diferent i més difícil: comunitats, economies i vides que no necessitin petroli barat per tenir sentit ni per sobreviure.

Per què cal entendre bé aquest concepte

Perquè si no distingim subsidis al consum, externalitats i ajudes fiscals reals, acabem fent diagnòstics enganyosos i receptes simplistes.

I el que necessitem avui —mentre l’Estret d’Ormuz segueix parcialment bloquejat, mentre els ciutadants paguem més car el carburant, mentre els mercats esperen un acord que potser arribarà massa tard— és comprensió profunda i decisions valentes.

La crisi d’Iran no és una anomalia. És el futur del petroli. Un futur de xocs, de guerres, de preus impossibles i de societats que pateixen per no haver fet la transició a temps.

Els que’estem pensant seriosament com viure dins els límits del planeta, no podem esperar que els mercats energètics globals es calmin. Hem de continuar construint la nostra sobirania, aquí, amb el que tenim.