El col·lapse no és un esdeveniment que vindrà: ja és aquí, desplegant-se en càmera lenta davant dels nostres ulls. I tot i així, no espero que la gent abraci de cop la sobrietat, la cooperació o els límits del planeta. Espero, amb tristesa, que faci el que calgui per continuar vivint com fins ara. I aquí rau el veritable perill: no en el col·lapse en si, sinó en la resistència a reconèixer-lo i canviar mentre encara hi ha marge. El costum és una cadena invisible. I trencar-la requereix voluntat, visió i comunitat.

---

Hi ha una il·lusió molt estesa entre les persones que ja han pres consciència de la crisi ecològica i social que vivim. Aquesta il·lusió diu: quan les coses es posin prou malament, la gent espabilarà. Quan no hi hagi prou gasolina, deixaran el cotxe. Quan l’energia sigui cara, aïllaran les cases. Quan els supermercats flaquegin, tornaran a l’hort. Com si el col·lapse fos una mena de mestre sever però just, que finalment posaria tothom al seu lloc.

Temo que aquesta esperança és, en gran mesura, una fantasia.

El que la història ens ensenya

Les crisis no transformen els valors de la gent de manera automàtica. El que fan, majoritàriament, és amplificar el que ja hi havia. Les societats que entren en col·lapse sense haver construït prèviament xarxes de cooperació, cultura de la sobrietat i institucions locals robustes, tendeixen a reproduir —amb menys recursos— els mateixos patrons que les van dur al col·lapse: competència, acumulació, jerarquia i exclusió.

No és una llei inexorable, però és el patró dominant. I ignorar-lo és perillós.

Quan les persones veuen amenaçat el seu nivell de vida —aquell que senten com a normal, com a legítim, com a merescut— la resposta instintiva no és la renúncia. És la lluita per recuperar-lo. I aquesta lluita pot prendre formes molt diverses: el vot per líders autoritaris que prometen restaurar la prosperitat perduda, la pressió sobre els veïns més febles, la sobreexplotació dels últims recursos disponibles, la violència oberta o silenciosa.

El costum com a parany

Vivim en una societat que ha normalitzat nivells de consum absolutament extraordinaris en termes històrics i ecològics. Cotxes particulars, calefacció abundant, alimentació globalitzada, viatges en avió, pantalles per a tothom, roba de temporada. Això no és la vida humana. És un parèntesi geològic breu, alimentat per combustibles fòssils i per l’explotació d’altres humans i d’altres territoris.

Però quan una cosa s’ha normalitzat, ja no es percep com a privilegi. Es percep com a dret. I la pèrdua d’un dret genera ràbia, por i, molt sovint, recerca de culpables.

Aquí rau el parany del costum: no és que la gent sigui dolenta. És que el sistema ha creat expectatives que ara són impossibles de satisfer dins dels límits del planeta, i que molt pocs han tingut l’oportunitat —o la necessitat— de qüestionar.

El que cal fer ara, mentre hi ha marge

No escric això per al·ludir a cap fatalisme. Al contrari. Escric perquè crec que el temps que tenim ara —aquest temps incòmode i contradictori en què el col·lapse ja és visible però no ha esclatat del tot— és un temps preciós i irrepetible.

És el temps de construir les alternatives que, quan arribi el daltabaix, facin possible una altra resposta. No la resposta del salvi’s qui pugui, sinó la del ens en sortirem junts, però diferent.

Això vol dir:

Crear comunitat real. Conèixer els veïns. Teixir relacions de confiança i reciprocitat que no depenguin del mercat ni de l’Estat. Les xarxes informals de suport mutu seran, quan calgui, més importants que qualsevol infraestructura.

Practicar la sobrietat com a alliberament, no com a càstig. Reduir la dependència de les estructures fràgils —energia centralitzada, cadenes de subministrament llargues, transport privat— no és un sacrifici: és una recuperació de la pròpia autonomia.

Relocalitzar la vida. L’alimentació, l’energia, la cura, la cultura. Quan menys depenem del llunyà, menys vulnerables som als xocs del sistema global.

Educar en els límits. No com a resignació, sinó com a saviesa. Ensenyar —i aprendre— que viure bé no és viure molt, sinó viure amb sentit, amb connexió, amb arrels.

Imaginar col·lectivament futurs desitjables. Perquè si l’única narrativa disponible és la de tornar al que teníem, la gent lluitarà per tornar-hi. Cal construir narratives que facin desitjable allò que serà necessari.

La finestra que tenim

No sabem quan arribarà el daltabaix, ni quina forma prendrà. Potser és gradual i acumulatiu, com un riu que creix molt a poc a poc fins que un dia desborda. Potser és sobtat i localitzat, un xoc energètic, una crisi alimentària, un estiu que fa insuportable la vida a certes latituds.

El que sí sabem és que cada any que passa sense fer aquesta feina de preparació comunitària és un any menys de marge. I que quan les coses vagin malament de debò, serà molt més difícil construir el que ara podem construir amb relativa calma.

Argelaguer, com tants pobles petits, té alguna cosa que les grans ciutats han perdut: escala humana, memòria del territori, vincles que no han desaparegut del tot. Això és un tresor. Un tresor que val la pena cuidar i ampliar, no per nostalgia, sinó perquè pot ser la base d’una resiliència real.

El daltabaix arribarà. Estarem preparats per travessar-lo?