Quan la producció mundial de petroli entra en declivi, la quantitat disponible al mercat internacional pot caure molt més ràpidament del que es podria esperar si augmenta el consum intern dels països exportadors, agreujant la dificultat d’accés al petroli i derivats per als països dependents de les importacions.
La capacitat real d’exportació de petroli no creix indefinidament: sovint s’estanca o declina quan la producció arriba al seu pic i el consum intern dels països productors augmenta. Això transforma la seguretat energètica tradicional dels països importadors en una vulnerabilitat: preus més volàtils, priorització de mercats i reducció del flux exportable. Exemples contemporanis com la forta caiguda d’exportacions de Mèxic (juny 2025), la conversió d’Indonèsia en importador i la dràstica reducció de la producció a Veneçuela il·lustren la dimensió del problema. Cal repensar la dependència i prioritzar reducció de demanda, relocalització i sobirania energètica.
La maledicció de la dependència
En el debat sobre la transició energètica sovint el fil conductor és tecnològic: més renovables, bateries, hidrogen, vehicles elèctrics. És important, però insuficient. Hi ha una altra realitat menys tractada però igualment fonamental: la capacitat efectiva d’exportació dels països productors de petroli. Aquesta capacitat —la fracció de la producció que realment pot anar al mercat internacional— té límits reals que condicionen la seguretat energètica dels països importadors.
El model teòric conegut com a Export Land Model (ELM) mostra la dinàmica clau: quan un país productor arriba al pic de producció i, alhora, el seu consum intern creix, les exportacions netes poden caure molt més ràpid que la mateixa producció. Això no és un joc de paraules: és una dinàmica observada empíricament en diversos països. Traduït a la pràctica, vol dir que la “mida del pastís exportable” pot disminuir encara que la producció bruta no caigui tant com es pensava.
Les estimacions mostren que si la tendència d’augment del consum intern als països exportadors continua, a escala global les importacions podrien baixar entre el 33% i el 75% en unes dècades, fins i tot si el descens de la producció és relativament moderat.
Els exemples recents són instructius. Mèxic, històricament exportador important, ha vist una caiguda substancial de les seves vendes a l’exterior: dades de mitjans de 2025 indiquen exportacions al voltant de 458.000 barrils diaris en determinats mesos, nivells no vistos des dels anys noranta. Aquest retrocés respon a la conjunció de declivi productiu en alguns camps i a un consum intern relativament elevat que absorbeix més volum. Indonèsia, en dècades recents, va transitar de país exportador a importar productes petrolífers, una transformació que evidencia que els fluxos comercials poden canviar de signe quan la demanda domèstica puja. Veneçuela, per la seva banda, exemplifica una caiguda dramàtica: de xifres de producció superiors als 3 milions de barrils diaris fa anys, s’ha passat a nivells molt inferiors per una combinació de mala gestió, sancions i col·lapse d’infraestructures, reduint enormement la seva capacitat exportadora. Fins i tot països del Mar del Nord —com el Regne Unit— van passar del seu “boom” productiu (pic cap al 1999) a convertir-se en importadors nets en qüestió de dues dècades.
Què ens diu això com a societat i com a política pública? En primer lloc, que la suposició de tenir sempre un subministrament exterior abundant és fràgil i potencialment enganyosa. Quan ho donem per fet, dissenyem economies i infraestructures que depenen d’un flux que pot disminuir o canviar de destinació segons la competència global, decisions internes dels països productors, sancions, o redireccions comercials. En segon lloc, la dependència externa té costos morals i geopolítics: perpetua relacions de dominació i externalització de danys ambientals i socials cap a territoris explotats per l’extracció.
Si acceptem que la capacitat exportadora és limitada, la resposta sensata és doble: reduir la vulnerabilitat i augmentar la resiliència. Això passa per tres vectors concisos:
- Reducció dràstica de la demanda: menys quilòmetres amb vehicle privat, prioritzar transport públic i tren, electrificació pensada per a reduir demanda global, i repensar usos industrials i agrícoles que depenen intensament de productes derivats del petroli. Reduir no és només una política ambiental: és una mesura de sobirania davant d’un mercat insegur.
- Relocalització i sobirania energètica: generar més energia i materials locals, potenciar comunitats energètiques, i dissenyar sistemes que no depenguin d’unes mateixes cadenes globals fràgils. Les renovables són part de la solució, però han de desplegar-se amb criteri territorial i social, evitant nous desequilibris i extractivismes.
- Diversificació i preparació geopolítica: entendre que s’ha d’evitar estratègies basades exclusivament a assegurar importacions fòssils a tot preu. Cal preparar polítiques industrials i socials que no depenguin d’una hipòtesi d’accés etern a petroli importat: reserves estratègiques, distribució prioritària en crisis, i diplomàcia basada en cooperació i justícia, no en dominació.
També cal incorporar al relat dades i exemples reals en les decisions públiques i en el debat ciutadà. La indeterminació —pensar que sempre hi haurà “algú” disposat a vendre— ha estat una comoditat ideològica. Ara, amb evidències que alguns països redueixen exportacions i que altres han modificat el seu signe comercial, aquesta comoditat es desfà. L’estratègia racional, humana i solidària és redissenyar la vida econòmica per dependre molt menys de fluxos externs vulnerables.
Per als moviments ecosocials i per a la política local, això implica prioritzar mesures que acostin la producció al consum, fomentin la sobirania alimentària i energètica, i transformin els hàbits de mobilitat i consum. És també un imperatiu de justícia: reduir la pressió sobre territoris i comunitats explotades, i redistribuir responsabilitats i beneficis.
La “maledicció de la importació” és un avís clar. No només hem d’apagar la foguera climàtica canviant fonts energètiques; hem de redissenyar la taula on servim els nostres recursos. Apostar per la reducció de la demanda, per la sobirania i per la relocalització és, avui, una estratègia de supervivència col·lectiva i d’equitat. Les dades i exemples recents només confirmen que no podem seguir fent com si la disponibilitat exterior fos eterna.
En la següent taula podeu veure l’evolució estimada de producció, consum i exportacions de petroli (2000–2024/25) d’alguns països. Font: Our World in Data
| País | Any | Producció (bpd) | Consum (bpd) | Exportacions (bpd) | Notes |
|---|---|---|---|---|---|
| Mèxic | 2000 | 3.000.000 | 1.000.000 | 2.000.000 | Pic a inicis 2000s |
| 2010 | 2.800.000 | 1.100.000 | 1.700.000 | Descens sostingut | |
| 2020 | 1.700.000 | 1.200.000 | 500.000 | Fort declivi | |
| 2024 | 1.600.000 | 1.150.000 | 450.000 | Exportacions ~458k (juny 2025) | |
| Regne Unit | 2000 | 3.500.000 | 1.800.000 | 1.700.000 | Exportador net post-pic 1999 |
| 2010 | 1.600.000 | 1.400.000 | 200.000 | Caiguda ràpida Mar del Nord | |
| 2020 | 900.000 | 1.300.000 | −400.000 | Ja importador net | |
| 2024 | 790.000 | 1.400.000 | −611.000 | Importacions creixents | |
| Indonèsia | 2000 | 1.600.000 | 800.000 | 800.000 | Encara exportador |
| 2010 | 1.000.000 | 1.100.000 | −100.000 | Canvi de signe | |
| 2020 | 700.000 | 1.400.000 | −700.000 | Importador clar | |
| 2024 | 650.000 | 1.450.000 | −800.000 | Demanda interior elevada | |
| Veneçuela | 2000 | 3.200.000 | 400.000 | 2.800.000 | Abans del col·lapse |
| 2010 | 2.600.000 | 500.000 | 2.100.000 | Declivi estructural | |
| 2020 | 500.000 | 400.000 | 100.000 | Producció enfonsada | |
| 2024 | 900.000 | 400.000 | 500.000 | Recuperació parcial | |
| Nigèria | 2000 | 2.000.000 | 200.000 | 1.800.000 | Exportador fort |
| 2010 | 2.500.000 | 300.000 | 2.200.000 | Pic aproximat | |
| 2020 | 1.800.000 | 300.000 | 1.500.000 | Problemes d’infraestructura | |
| 2024 | 1.500.000 | 350.000 | 1.150.000 | Exportacions en retrocés | |
| Rússia | 2000 | 6.000.000 | 2.300.000 | 3.700.000 | Fort creixement post-1990s |
| 2010 | 10.500.000 | 3.300.000 | 7.200.000 | Gran exportador global | |
| 2020 | 10.300.000 | 3.400.000 | 6.900.000 | Fluxos redirigits | |
| 2024 | 10.000.000 | 3.500.000 | 6.500.000 | Reorientació mercats | |
| Aràbia Saudita | 2000 | 8.500.000 | 2.000.000 | 6.500.000 | Líder exportador |
| 2010 | 9.000.000 | 2.300.000 | 6.700.000 | Consum intern creixent | |
| 2020 | 9.800.000 | 3.200.000 | 6.600.000 | Exportacions estables | |
| 2024 | 9.500.000 | 3.500.000 | 6.000.000 | OPEC i consum intern | |
| Noruega | 2000 | 3.200.000 | 200.000 | 3.000.000 | Pic al voltant 2000 |
| 2010 | 2.300.000 | 200.000 | 2.100.000 | Declivi gradual | |
| 2020 | 1.800.000 | 200.000 | 1.600.000 | Exportacions encara fortes | |
| 2024 | 1.100.000 | 150.000 | 950.000 | Producció en declivi | |
| Angola | 2000 | 500.000 | 50.000 | 450.000 | Inici creixement |
| 2010 | 1.900.000 | 60.000 | 1.840.000 | Pics d’exportació | |
| 2020 | 1.200.000 | 70.000 | 1.130.000 | Estancament/declivi | |
| 2024 | 1.000.000 | 80.000 | 920.000 | Nivells moderats |
Què mostren aquestes xifres? En molts països productors (Mèxic, Veneçuela, Nigèria, Indonèsia, alguns països del Mar del Nord) la producció s’ha estancat o caigut respecte al seu pic i, al mateix temps, el consum intern ha pujat. Això redueix la fracció disponible per exportar (Export-Land dynamics). Així, l’“oferta exportable” mundial no creix tant com la suma de produccions brutes podria suggerir.
Descobriu-ne més des de Argelaguer en transició
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
Argelaguer en transició 