La tecnologia no és neutra ni inevitable. El model tecnològic que s’aplica al sistema alimentari està determinat per interessos econòmics i polítics concrets. Aquesta entrada denuncia el fals consens tecnològic, analitza qui el promou i defensa el dret col·lectiu a decidir quina tecnologia volem i per a què.

---

La il·lusió de la neutralitat tecnològica

Vivim envoltats de discursos que presenten la tecnologia com un procés natural, imparable i positiu. Però tal com exposa el capítol 4 de l’informe Error 404, aquest relat és profundament enganyós. La tecnologia no és neutra. Mai ho ha estat. Reflecteix les prioritats, els valors i els interessos de qui la dissenya, la finança i l’aplica.

No és el mateix una tecnologia pensada per automatitzar la feina al camp que una pensada per facilitar la vida a les persones pageses. No és igual una eina de codi obert compartida entre comunitats que una patent tancada en mans d’una multinacional.

Dir que la tecnologia “és el futur” sense preguntar-nos quin futur volem és renunciar al dret de decidir.

Qui mana quan manen les dades?

L’informe assenyala que la digitalització del sistema alimentari ha estat impulsada per una aliança entre empreses tecnològiques, agrotòxiques i fons d’inversió. Els seus objectius no són ni la sobirania alimentària, ni la sostenibilitat real, ni el benestar rural. Són el control del mercat, l’optimització dels beneficis i la concentració de poder.

Les dades que recullen sensors, drons i sistemes intel·ligents no queden en mans de la pagesia. Pertanyen a les plataformes que operen els sistemes: Bayer, John Deere, Microsoft… Així, la pagesia passa de ser subjecte actiu a ser proveïdora de dades.

El fals consens digital

Un dels conceptes més potents que exposa l’informe és el del fals consens tecnològic. Tothom sembla d’acord que cal innovar, digitalitzar i aplicar la intel·ligència artificial al sistema alimentari. Però… qui ho ha decidit? On s’ha debatut? Quines alternatives s’han considerat?

La resposta és clara: aquesta agenda s’ha imposat des de dalt, amb el suport de governs, institucions internacionals i grans mitjans de comunicació. S’ha presentat com a “científica”, “objectiva” i “inevitable”, però no és més que una aposta política al servei d’un model corporatiu.

Tecnologia o tecnocràcia?

Quan les decisions sobre alimentació, territori i treball agrícola depenen de sistemes automatitzats i algoritmes opacs, entrem en una nova forma de tecnocràcia digital. Una on les comunitats rurals són excloses del procés de presa de decisions. Una on els errors de càlcul, els biaixos dels algoritmes i la manca de control poden tenir conseqüències greus sobre la vida real.

Com assenyala l’informe, la tecnologia és política perquè redistribueix el poder: qui pot produir, qui controla, qui guanya i qui perd.

Cap a una democràcia tecnològica

La pregunta clau no és “quina tecnologia és millor”, sinó qui la decideix i amb quin criteri. A Argelaguer i a qualsevol poble rural, tenim dret a decidir quina relació volem tenir amb la terra, amb els aliments i amb les eines que utilitzem. No podem delegar-ho als algoritmes ni als consells d’administració de les multinacionals.

Necessitem una democràcia tecnològica: processos col·lectius per pensar, debatre i escollir quines tecnologies són útils per a la vida, i quines no. I això només pot fer-se des de l’autonomia, la formació crítica i la sobirania tecnològica.

A Argelaguer no hauríem de ser espectadors del futur: hauríem de ser constructors. No hauríem d’acceptar sense debat les solucions digitals que ens venen des de fora. Defensem el dret a escollir les eines que realment ens serveixen. Apostem per una tecnologia al servei de la vida, i no del mercat. Obrim el debat. Posem la tecnologia al seu lloc.

Referència

Aquest article es basa en el capítol 4 Tecnologia és política?, de l’informe Error 404. ¿Preparados para un mundo sin agricultores? de Justicia Alimentaria (2024), que analitza les estratègies de cooptació del concepte regeneratiu per part del capitalisme alimentari.