Els mites de la societat moderna

Aquesta sèrie busca desafiar aquelles creences que semblen inqüestionables però que sostenen un model de vida insostenible. Cada mes, posem sota la lupa un mite profundament arrelat en la nostra cultura —econòmic, social, tecnològic o ambiental—, l’examinem amb mirada crítica i proposem nous relats i pràctiques per imaginar un futur més just, habitable i connectat amb els límits del planeta. En aquesta entrada, ens endinsem en el mite de la transició energètica fàcil, una narrativa que ens fa creure que podem combatre la crisi climàtica simplement substituint combustibles fòssils per energies renovables, sense qüestionar el nostre model de consum ni les estructures socials que el sostenen.

El mite de la transició energètica fàcil sosté que només cal substituir les energies fòssils per fonts renovables per continuar com fins ara. Però aquesta visió ignora els límits físics, socials i ecològics del planeta. La transició energètica real implica molt més que tecnologia: requereix reduir la demanda energètica, repensar les infraestructures, canviar la manera com vivim, produïm i consumim, i abordar les desigualtats. No hi haurà solució energètica sense una transformació profunda del model socioeconòmic.

---

Canviar de font d’energia no és suficient; la veritable transició exigeix transformar com vivim, com consumim i com ens organitzem.

Vivim en un món profundament dependent dels combustibles fòssils. Des dels cotxes que conduïm fins als aliments que mengem, passant per les cases que habitem i les fàbriques que produeixen els nostres béns, gairebé tot funciona gràcies al petroli, el gas i el carbó. Davant l’emergència climàtica i l’esgotament dels recursos, la necessitat de transitar cap a fonts d’energia renovables és inqüestionable. Però hi ha una narrativa seductora que ens assegura que aquest canvi serà senzill: plaques solars, molins de vent i cotxes elèctrics ens permetran mantenir el nostre estil de vida sense sacrificis. Aquesta visió, però, és un miratge. La transició energètica no és només una qüestió de tecnologia; és un repte profund que ens obliga a repensar hàbits, demandes i estructures socials. Acompanyeu-nos a explorar per què aquest relat és un mite i com podem construir un futur energèticament sostenible.

L’origen del mite

La idea d’una transició energètica fàcil va sorgir amb l’auge del discurs sobre el “desenvolupament sostenible” a finals del segle XX, quan governs i empreses van començar a reconèixer la crisi climàtica. La narrativa tecnoptimista, impulsada per institucions internacionals i el sector privat, va promoure la idea que les energies renovables —com la solar, l’eòlica o l’hidroelèctrica— podrien substituir els combustibles fòssils sense alterar el model de creixement econòmic. Aquesta visió es va reforçar amb l’aparició de tecnologies com els vehicles elèctrics i les bateries d’ió-liti, presentades com a solucions gairebé màgiques per mantenir el nostre estil de vida mentre reduïm emissions.

Aquest relat és atractiu perquè ofereix una sortida còmoda: ens diu que no cal canviar gaire, que la innovació tecnològica ens salvarà. Però aquesta promesa ignora els límits materials, ecològics i socials d’una transició que no pot limitar-se a un simple recanvi de fonts d’energia.

Els límits del recanvi tecnològic

A primera vista, substituir el carbó, el gas i el petroli per plaques solars i aerogeneradors sembla una solució directa. Però aquest enfocament xoca amb realitats complexes. Les energies renovables, tot i ser essencials, tenen limitacions inherents. El sol no brilla constantment i el vent no bufa sempre, cosa que fa necessaris sistemes d’emmagatzematge com bateries o xarxes intel·ligents per garantir un subministrament estable. Construir aquestes infraestructures requereix minerals escassos, com el liti, el cobalt o les terres rares, l’extracció dels quals té un alt cost ambiental i social. Per exemple, un informe de l’Agència Internacional de l’Energia (2024) adverteix que la demanda de minerals per a bateries podria multiplicar-se per deu abans del 2030, sovint amb pràctiques extractives que desplacen comunitats i destrueixen ecosistemes al Sud global.

A més, les renovables tenen un retorn energètic (EROI, o Energy Return on Investment) molt inferior al dels combustibles fòssils. Mentre el petroli en el seu apogeu oferia un retorn de 100:1 (100 unitats d’energia produïdes per cada unitat invertida), les energies renovables, com la solar o l’eòlica, tenen un EROI d’entre 5:1 i 20:1, segons un estudi de Nature Energy (2023). A causa d’aquest l’EROI més baix de les renovables, no és possible mantenir una economia que consumeixi tanta energia com l’actual només substituint combustibles fòssils per renovables. Això ens obliga a reduir el consum total d’energia i a canviar els nostres hàbits i estructures econòmiques per adaptar-nos a una disponibilitat energètica més limitada.

Aquestes limitacions ens porten a una veritat incòmoda: no podem substituir l’enorme consum energètic actual per renovables sense canvis profunds en com vivim i produïm. La transició energètica no és només una qüestió de tecnologia; és una qüestió de transformar el nostre model de societat.

La funció social del mite

Aquest mite compleix una funció ideològica clara: tranquil·litza la societat i els governs, suggerint que podem combatre la crisi climàtica sense renunciar al creixement econòmic ni al nostre estil de vida. És un relat que beneficia les grans empreses energètiques i tecnològiques, que veuen en la transició una oportunitat per obrir nous mercats, com el dels vehicles elèctrics o les bateries. En presentar la transició com un procés tècnic, es despolititzen els debats sobre qui controla l’energia, qui paga els costos i com es distribueixen els beneficis.

A més, aquest mite desvia l’atenció dels canvis estructurals necessaris. En lloc de qüestionar el consumisme o la dependència de la mobilitat motoritzada, ens diu que tot es pot resoldre amb més panells solars o cotxes elèctrics. Això perpetua un sistema que prioritza els beneficis econòmics per sobre del benestar col·lectiu i la sostenibilitat.

Les conseqüències del mite

Creure en una transició energètica fàcil té conseqüències greus. En primer lloc, fomenta la inacció. Si pensem que la tecnologia ens salvarà, posterguem les decisions difícils, com reduir el consum o transformar les nostres economies. Segons l’IPCC (2024), per limitar l’escalfament global a 1,5 °C, cal reduir les emissions globals un 45% abans del 2030, un objectiu impossible sense canvis estructurals profunds.

En segon lloc, aquest mite perpetua desigualtats. La producció de tecnologies “verdes” depèn de l’extracció de minerals en països del Sud global, sovint en condicions d’explotació laboral i ambiental. Per exemple, la mineria de cobalt a la República Democràtica del Congo, que proveeix el 60% del cobalt mundial, està vinculada a treball infantil i contaminació, segons Amnistia Internacional (2023). Així, la transició “verda” al Nord global sovint es fa a costa de les comunitats més vulnerables.

Finalment, el mite ignora la necessitat de reduir el consum energètic. Fins i tot amb renovables, no podem mantenir el nivell actual de consum, que ha portat l’empremta ecològica de la humanitat a superar la biocapacitat de la Terra des del 2 d’agost, segons el Global Footprint Network (2024). Sense abordar aquesta realitat, qualsevol transició serà insuficient.

Exemples actuals

Un exemple clar d’aquest mite és la promoció dels vehicles elèctrics com a solució estrella per al transport. Tot i que redueixen les emissions directes, no aborden la dependència de la mobilitat individual ni l’impacte de la producció de bateries. Un estudi de Transport & Environment (2023) mostra que, sense reduir el nombre total de vehicles, la transició als cotxes elèctrics no serà suficient per complir els objectius climàtics.

Un altre cas és l’expansió de grans parcs solars i eòlics, sovint presentats com la resposta a la crisi energètica. Però molts d’aquests projectes desplacen comunitats locals i afecten ecosistemes sensibles, com els parcs eòlics marins que alteren hàbitats marins, segons un informe de Greenpeace (2024). A més, la seva construcció depèn de materials escassos, cosa que limita la seva escalabilitat.

També veiem aquest mite en la idea que l’hidrogen verd pot substituir els combustibles fòssils en sectors com la indústria o l’aviació. Tot i el seu potencial, produir hidrogen a gran escala requereix enormes quantitats d’energia renovable i aigua, recursos que no sempre estan disponibles, segons un estudi de Nature (2024).

Menys energia, més equilibri

La transició energètica no pot limitar-se a substituir una font d’energia per una altra; ha de ser una oportunitat per repensar com vivim. Això implica acceptar que en un món amb energies renovables, tindrem menys energia disponible que amb els combustibles fòssils. Aquest “descens energètic” no és un fracàs, sinó una invitació a construir societats més eficients, equitatives i adaptades als límits planetaris.

Aquest canvi requereix transformar els nostres hàbits i estructures. En lloc de buscar més cotxes elèctrics, hem d’apostar per ciutats on els desplaçaments siguin mínims, amb transport públic accessible i espais per a vianants i bicicletes. En lloc de dependre de l’agricultura industrial, hem de promoure sistemes agroecològics que requereixin menys energia i respectin els cicles naturals. I en lloc de perseguir el consum il·limitat, hem de cultivar una cultura de la suficiència, que valori el benestar per sobre de l’acumulació.

Aquestes transformacions no poden recaure només en els individus. Els governs i les comunitats han de liderar el canvi amb polítiques que prioritzin l’eficiència energètica, la relocalització de l’economia i la justícia social. Per exemple, les cooperatives energètiques comunitàries, com les que han sorgit a països com Dinamarca o Alemanya, mostren que és possible gestionar l’energia de manera democràtica i sostenible, posant les necessitats de les persones al centre.

Un mite que cal desemmascarar

El mite de la transició energètica fàcil és atractiu perquè ens promet un futur verd sense renúncies. Però aquesta visió simplista ens distreu de les decisions difícils que hem de prendre. Si ens limitem a substituir tecnologies sense qüestionar el nostre model de consum, la transició serà incompleta, desigual i insostenible. Els costos ambientals i socials de les tecnologies “verdes” i la impossibilitat de mantenir l’actual demanda energètica ens obliguen a anar més enllà.

Desemmascarar aquest mite és el primer pas per encarar la transició amb honestedat. No es tracta de trobar una solució màgica, sinó de construir un futur diferent, amb societats que visquin dins dels límits del planeta. Aquest futur no és una utopia llunyana; és una oportunitat per crear comunitats més justes, resilients i connectades amb el seu entorn. La transició energètica és molt més que canviar de combustible: és una invitació a repensar qui som i com volem viure.

✨ Si t’ha agradat aquesta entrada, no dubtis a compartir-la amb els teus amics! 😊

Entrades anteriors d’aquesta sèrie:

• El mite del progrés. Una creença arrelada que ens allunya dels límits del món real
• El mite del creixement econòmic infinit. Per què no té sentit créixer en un planeta finit
• El mite de la tecnologia salvadora 
• El mite de la meritocràcia. Quan l’esforç personal no ho explica tot
• El mite del desenvolupament. Quan el problema es disfressa de solució 
• El mite de la llibertat en una societat de consum. Escollir marques no és ser lliure