Una ruta en bicicleta seguint el curs del riu Fluvià, de la Garrotxa fins a l’Empordà, com a metàfora d’una vida dins dels límits: fluir amb mesura, avançar amb la pròpia energia i respectar el ritme natural del món.

---

Ahir al matí vaig fer una ruta que feia temps que tenia al cap: seguir el riu Fluvià des del seu naixement, a la Garrotxa, fins a la seva desembocadura a Sant Pere Pescador. En Joan, un veí d’Argelaguer, em va acompanyar fins al punt de sortida als Hostalets d’en Bas i després va venir a recollir-me al final. Gràcies a ell, vaig poder completar un recorregut que travessa tres comarques —la Garrotxa, el Pla de l’Estany i l’Alt Empordà— seguint el curs d’un mateix riu que uneix muntanya i mar.

Pedalar seguint un riu té alguna cosa d’intuïtiva i d’ancestral. No cal gaire orientació: només deixar-se guiar pel flux natural de l’aigua, pel camí suau que la geografia ha modelat amb paciència al llarg dels segles. El Fluvià és un fil de vida que travessa boscos, camps i pobles, i que recorda fins a quin punt el territori és un organisme viu, interconnectat i en equilibri.

Els primers quilòmetres, al peu del Puigsacalm, són verds i humits; la vall d’en Bas encara respira boira i silenci. Més avall, el riu comença a serpentejar entre conreus i turons suaus. En arribar al Pla de l’Estany, el paisatge canvia, més obert, més domèstic. I finalment, en acostar-me a l’Empordà, tot s’eixampla: el vent, el cel, la llum. El Fluvià, ja madur, flueix amb calma fins al mar, com si sabés que ha arribat a la seva fita natural.

En tot aquest trajecte he sentit clarament com el moviment del riu i el del ciclista s’assemblen. Cap dels dos no té pressa. El riu flueix segons el seu pendent, i la bicicleta avança segons la força de les cames i la voluntat del qui pedala. No hi ha acceleracions sobtades ni salts impossibles; hi ha constància, ritme i escolta. El riu i el cos comparteixen el mateix principi: seguir el camí amb la mínima energia necessària.

Aquesta experiència m’ha fet pensar en com n’és d’artificial la nostra manera moderna de moure’ns. Mentre el Fluvià baixa lentament cap al mar, nosaltres acostumem a travessar el país en minuts, sense veure res del que hi ha entremig. Pedalar al costat del riu és una manera de reconnectar amb l’escala real del territori, amb el temps que les coses necessiten per succeir.

Cada quilòmetre guanyat amb esforç és un recordatori del que significa consumir energia: transformar la pròpia força en moviment. Sense motors, sense dependències externes, només amb la mesura justa del que el cos pot donar. Potser això és, al capdavall, una forma pràctica de decreixement: moure’s dins dels propis límits, utilitzar el que cal i prou, gaudir del trajecte sense necessitat de més.

Quan finalment vaig arribar a Sant Pere Pescador, amb el vent de tramuntana bufant i el mar al davant, vaig sentit aquella barreja de cansament i plenitud que només arriba després d’un esforç sostingut. És una sensació estranya i tranquil·la alhora: haver arribat on pots arribar, ni més ni menys. Viure dins dels límits, en el sentit més concret i físic del terme.

També he pensat que el Fluvià és una bona metàfora del que necessitem com a societat: un flux continu, moderat, equilibrat. No es tracta d’aturar-se, sinó de fluir amb consciència del camí i del destí. Els rius no es comparen entre ells ni competeixen; cadascun segueix el seu curs segons la seva forma i pendent. Potser la clau del futur —un futur possible dins els límits del planeta— és aprendre a moure’ns com els rius: amb mesura, adaptació i respecte.

La bicicleta, com el riu, no té pressa. Et porta on pots arribar, i t’hi porta lentament, amb el ritme del món real. En aquest temps lent hi ha espai per mirar, per respirar, per pensar. Per entendre que el territori que travessem no és només un paisatge, sinó també una història compartida: d’aigua, de treball, de vida.

I, de tant en tant, l’ajuda d’un veí com en Joan, que t’acosta o et recull, recorda que la cooperació també forma part del moviment natural de la vida. Que ningú no avança sol, ni tan sols quan pedala.

---

Dades del recorregut

• Ruta: Hostalets d’en Bas – Sant Pere Pescador (seguint el riu Fluvià)
• Distància: 80 km
• Desnivell positiu acumulat: 536 m
• Temps en moviment: 3h28 min
• Velocitat mitjana: 23,0 km/h
• Comarques travessades: Garrotxa, Pla de l’Estany i Alt Empordà