Gaza exemplifica un decreixement forçat imposat per la guerra, el bloqueig i l’escassetat, en contrast amb el concepte de decreixement com a elecció conscient en les societats desenvolupades. Denunciem la situació inhumana a Gaza com una vulneració dels drets humans i presentem el territori com un mirall d’un futur possible per a la humanitat si no s’aborda la crisi climàtica i l’esgotament dels recursos, subratllant la necessitat d’adoptar un decreixement planificat i just per evitar un col·lapse global.

---

Hi ha tragèdies que ens colpegen des de la distància, amb la fredor d’un titular o les imatges d’una pantalla. Gaza n’és una d’elles. Una ferida oberta al cor del Mediterrani, un recordatori de la vulnerabilitat humana davant la violència, la precarietat i l’escassetat. Des de la nostra comoditat quotidiana, resulta gairebé impossible imaginar què significa viure tancat en un territori diminut, densament poblat i sotmès a un conflicte interminable. Les imatges de destrucció, els crits d’auxili, la manca de recursos bàsics… tot això ens arriba de manera insistent, però no ens altera el dia a dia.

Gaza és un testimoni viu de què implica viure al límit, en una situació de decreixement forçat, no com a elecció conscient, sinó com a condemna imposada.

Decreixement imposat

Aquí, en les societats desenvolupades, el decreixement és un concepte que s’aborda en jornades, conferències i articles d’opinió. Parlem de sostenibilitat, de reduir l’impacte, de consumir menys. És una opció, una filosofia de vida per a alguns, un compromís ambiental per a d’altres. A Gaza, en canvi, el decreixement és una imposició brutal. No hi ha elecció: la manca d’aigua potable, menjar, electricitat i materials per reconstruir formen part de cada dia.

Mentre nosaltres reflexionem sobre l’energia renovable i l’economia circular, a Gaza, la supervivència depèn d’una adaptació forçada a la manca absoluta de recursos. El decreixement no és un ideal sostenible, sinó una realitat ineludible. És viure amb el mínim, amb el just per sobreviure un dia més.

El bloqueig i les bombes

El bloqueig israelià manté Gaza aïllada del món. Les entrades i sortides de béns estan estrictament controlades, limitant l’accés a productes essencials, materials de construcció i tecnologia. L’energia elèctrica es distribueix amb comptagotes quan no és inexistent, i la reconstrucció de les infraestructures destruïdes és gairebé impossible. Però el bloqueig no actua sol com tots sabem; la guerra és un martell incessant que colpeja el territori, reduint a runes els pocs avanços que es poden aconseguir. Les bombes no només destrueixen edificis, sinó també xarxes elèctriques, dipòsits d’aigua i vies de comunicació, profunditzant encara més l’estrangulament econòmic i el patiment humà.

Aquest bloqueig, sostingut i intensificat pel conflicte armat, no és només una estratègia política: és una forma de càstig col·lectiu que viola els drets humans més bàsics. Impedir l’entrada d’aliments, materials de construcció i subministraments mèdics condemna tota una població a la misèria i la desesperança. Els bombardejos recurrents, que destrueixen infraestructures vitals, no només perpetuen el patiment sinó que el multipliquen. Aquesta situació és inacceptable i mereix una condemna ferma i clara. Des d’Argelaguer en transició, ens sumem a aquesta condemna, defensant el dret de tots els pobles a viure amb dignitat, accedir als recursos bàsics i construir un futur en pau. Cap motiu polític pot justificar la vulneració sistemàtica dels drets humans d’un poble sencer.

Sobreviure amb el mínim

Si hi ha una paraula que defineix el poble de Gaza, és resiliència. Enmig de la destrucció, les famílies sobreviuen amb el que tenen a l’abast. L’adaptació a l’escassetat es converteix en una forma de vida, i la creativitat és una eina indispensable.

Per a molts, el concepte de “decreixement” és una opció de consum responsable. A Gaza, és un requisit de supervivència. Quan no hi ha alternativa, viure amb menys es converteix en l’única opció possible.

Un mirall del futur

Quan parlem de decreixement com una estratègia conscient per afrontar la crisi climàtica i l’esgotament dels recursos, hauríem de mirar cap a Gaza. El que allà és imposat per la força, aquí podria arribar pel col·lapse ambiental i energètic. Gaza és un mirall de què pot significar un futur de decreixement forçat, un indici del que pot passar quan els recursos desapareixen i l’abundància esdevé només un record.

En aquest petit territori, el límit és una realitat palpable, un recordatori constant que el nostre model de vida no és infinit. Mentre nosaltres debatem sobre l’energia verda, ells sobreviuen amb espelmes. Mentre ens preocupem pel preu de la gasolina, ells no tenen ni combustible per cuinar.

Gaza ens interpel·la.

Potser és hora de preguntar-nos fins a quin punt som conscients de la fragilitat del nostre model de vida. Vivim en una societat de sobreabundància, amb prestatgeries plenes i llums enceses a qualsevol hora. Gaza ens interpel·la no només pel drama humà, sinó també com un avís de què pot representar l’esgotament de recursos en una societat que no estigui preparada per afrontar-lo. Allò que allà és una condemna imposada, aquí podria esdevenir un xoc sobtat quan l’abundància s’evapori.

Cap a un futur més just

I nosaltres, què fem amb aquest avís? Seguim avançant cap al creixement infinit, ignorant els límits d’un planeta finit. Gaza ens mostra amb cruesa el que pot significar viure en l’escassetat absoluta, no com una transició planificada, sinó com una caiguda lliure cap a la misèria energètica i la destrucció dels recursos.

Potser la lliçó que hem d’aprendre és que el decreixement no és només una opció conscient, sinó una necessitat per evitar que el nostre futur s’assembli al seu present. Perquè el decreixement no sigui una imposició brutal, sinó una elecció conscient, cal començar a viure amb menys, a respectar els límits del planeta i a entendre que l’abundància és un parèntesi fràgil en la història humana.

---

Gaza és el mirall del futur que ens espera si no canviem. Un avís dolorós, un crit llunyà que ens recorda que el decreixement, abans o després, serà inevitable. No com una elecció, sinó com una realitat imposada, potser no per les bombes, sinó pels límits inexorables del planeta. I aleshores, potser serà massa tard per aprendre la lliçó que avui insistim a ignorar.

✨ Si t’ha agradat aquesta entrada, no dubtis a compartir-la amb els teus amics! 😊