L’apagada del 28 d’abril de 2025 a Espanya i Portugal evidencia la fragilitat d’un sistema energètic centralitzat i dependent de renovables intermitents, incapaç de sostenir l’electrificació massiva i el consum actual. Critiquem l’optimisme tecnològic i defensem el decreixement planificat, economies relocalitzades i autonomia comunitària, com a solució per evitar col·lapses futurs.

---

El 28 d’abril de 2025, Espanya i Portugal van patir la pitjor apagada elèctrica de la seva història recent. A les 12:33 h del migdia, una oscil·lació sobtada de potència va provocar una pèrdua d’uns 15 gigavats en només cinc segons. Aquesta desestabilització va forçar la desconnexió automàtica de la xarxa elèctrica ibèrica respecte a la xarxa europea a les 12:38 h, deixant pràcticament tota la península sense electricitat durant hores.

Encara avui, 29 d’abril, tot i que s’ha restablert més del 90% del subministrament elèctric, hi ha zones que continuen sense llum, i serveis com Rodalies a Catalunya romanen suspesos per motius de seguretat. El restabliment ha estat parcial i progressiu, però la magnitud de l’incident ha posat en evidència una vegada més la fragilitat del nostre sistema energètic, altament dependent d’una infraestructura tecnològica complexa i interconnectada.

Una infraestructura fràgil i vulnerable

La investigació encara està en curs, però el Centre Nacional d’Intel·ligència ha descartat la hipòtesi d’un ciberatac. Tot apunta a una fallada sistèmica dins la mateixa xarxa, desencadenada per desequilibris de càrrega i una gestió automatitzada que, malgrat les seves bondats, no és infal·lible.

Aquesta apagada ens mostra el perill de dependre gairebé exclusivament d’una xarxa elèctrica centralitzada i interconnectada, on qualsevol error pot tenir efectes en cascada a escala nacional o continental. És també una alerta sobre la manera com gestionem la transició energètica. Fomentar l’electrificació massiva (cotxe elèctric, bombes de calor, digitalització constant…) sense abordar els límits físics i socials del sistema energètic pot ser una fugida endavant.

Per què ha passat? Causes de fons

Dependència d’energies variables: L’apagada coincideix amb un dia de baixa producció eòlica i solar, combinada amb una alta demanda. Les energies renovables, tot i ser imprescindibles per reduir emissions, són per naturalesa intermitents i imprevisibles. Un sistema 100% basat en renovables, sense una reducció dràstica del consum, és simplement inviable.

Infraestructures estressades: La xarxa elèctrica ha estat adaptada acceleradament per absorbir desenes de milers de petits productors d’energia renovable. Però aquest model descentralitzat també genera una complexitat enorme, amb moltes més possibilitats de fallades i desequilibris.

Excés d’optimisme tecnològic: Fa dècades que confiem que solucions màgiques —bateries massives, hidrogen verd, xarxes intel·ligents— resoldran els problemes de la intermitència. La realitat és que aquestes tecnologies tenen costos energètics i materials elevats i, en molts casos, no escalen fàcilment per cobrir tota la demanda d’una societat industrialitzada.

Possibles ciberatacs i errors humans: Encara no se sap del tot si avui han intervingut aquests factors, però la creixent dependència digital del sistema elèctric augmenta la seva vulnerabilitat general.

Una crisi que només pot empitjorar

Cada apagada ens recorda que mantenir l’estil de vida actual amb energies renovables no serà possible. El problema és que continuem planejant el futur des de la il·lusió del creixement il·limitat, quan hauríem d’estar preparant-nos per gestionar el decreixement inevitable.

Diversos factors agreujaran aquestes crisis energètiques:

• Canvi climàtic: Fenòmens meteorològics extrems danyen xarxes i infraestructures, reduint la producció en moments crítics.
• Augment imparable de la demanda: Vehicles elèctrics, climatització massiva, centres de dades, intel·ligència artificial… Tota nova tecnologia suposa més càrrega sobre un sistema ja saturat.
• Limitació de recursos: Les matèries primeres necessàries per construir bateries, plaques solars o aerogeneradors no són infinites. Les mines no poden créixer al ritme que exigeix l’electrificació global.

La fal·làcia del “tot elèctric”

La narrativa dominant ven una transició “verda” que ho electrificarà tot: transport, indústria, calefacció… Però no existeix cap escenari realista on la producció renovable pugui substituir completament el petroli, el gas i el carbó sense una profunda transformació de la demanda. No és només una qüestió tècnica: és física i ecològica.

Amb menys petroli, amb menys gas i amb fonts variables, caldrà adaptar-nos a viure amb molta menys energia disponible. Això vol dir reduir dràsticament el consum, reestructurar les economies locals i acceptar una vida amb menys velocitat, menys luxe i més resiliència comunitària.

Decreixement o col·lapse?

No ens agrada parlar de decreixement perquè suposa renunciar a privilegis i reformular les nostres societats. Però cada apagada, cada crisi de subministrament, cada onada de calor ens acosta al mateix dilema: decreixement planificat o col·lapse caòtic.

El decreixement no significa tornar a les cavernes. Vol dir:

• Simplificar la vida quotidiana.
• Prioritzar serveis essencials com l’aigua, l’alimentació i la salut.
• Relocalitzar les activitats econòmiques.
• Reforçar l’autonomia energètica a escala local (comunitats energètiques, microxarxes…).
• Aprendre a viure amb estacionalitat i variabilitat.

Què podem fer en l’àmbit individual i comunitari?

• Entendre la realitat. Deixar de creure que una “nova tecnologia” ho solucionarà tot. Llegir, informar-nos i compartir visions realistes.
• Rebaixar dràsticament la demanda energètica.
• Acceptar la intermitència com a condició natural i adaptar-hi la vida quotidiana.
• Prioritzar la producció d’energia local, robusta i descentralitzada.
• Reforçar l’autonomia comunitària davant possibles fallides generals.

Un símptoma que no podem ignorar

Aquest episodi demostra que la creixent complexitat de les xarxes modernes, combinada amb una dependència excessiva de fonts renovables intermitents, genera vulnerabilitats crítiques. Confiar en tecnologies de suport com bateries massives o xarxes digitals no resol el problema de fons: el nostre nivell de consum és insostenible.

La sortida no és només tecnològica. És cultural i social. Necessitem apostar pel decreixement: consumir menys, simplificar sistemes, rebaixar la nostra dependència de tecnologies vulnerables i organitzar-nos en l’àmbit local per cobrir necessitats bàsiques de manera resilient.

Cal preparar-se per un futur més incert. No des del pànic, sinó des de la consciència i l’organització col·lectiva. El decreixement no és un càstig: és una oportunitat per fer comunitat, per recuperar oficis útils, per valorar la proximitat, per reduir dependències i construir una vida més senzilla i significativa.

Els pobles com Argelaguer tenen avantatges en aquest sentit. Si ens ho proposem, podem fer passos cap a una major autonomia energètica, alimentària i relacional. Ens calen més iniciatives locals de transició, més capacitat de resposta davant de crisis i, sobretot, més visió de llarg termini.

L’apagada del 28 d’abril de 2025 no és una anomalia. És un avís urgent per repensar el nostre futur abans que les crisis energètiques esdevinguin habituals. I confirma el que molts científics com Antonio Turiel, ecologistes i moviments de transició fa anys que proclamen: el futur serà més auster, més local i menys dependent d’infraestructures massives.

El repte no és com continuar creixent, sinó com decréixer amb dignitat.

---

✨ Si t’ha agradat aquesta entrada, no dubtis a compartir-la amb els teus amics! 😊