Il·lustració creada amb eines digitals (2025) per acompanyar aquesta entrada històrica del blog

Lebensraum és un terme alemany que significa «espai vital». Va ser encunyat pel geògraf alemany Friedrich Ratzel (1844-1904), influït per les idees biologistes i naturalistes del segle XIX. Ratzel establia una relació directa entre espai i població, afirmant que l’existència d’un Estat només podia estar garantida si aquest disposava de prou territori per satisfer les necessitats de la seva població.

Arran d’un post de Javier Pérez  publicat recentment amb el títol Lebensraum: el regreso de un concepto siniestro  en el blog The Oil Crash vaig demanar al nostre veí i amic Fran Garcinuño em fes un comentari sobre què li suggeria la seva lectura. Amablement, Fran m’envia el següent text que comparteixo aquí.

Salut, Miquel.

Segurament no aportaré res de nou, ja que ara diré coses que ja s’han dit al mateix blog d’en Turiel a més d’algun altre. Però per a mi al problema actual (crisi energètica) només hi ha 3 sortides.

La primera d’elles és gairebé utòpica perquè passaria primerament pel reconeixement del veritable problema per part dels governs i el seu plantejament a l’opinió pública global (planetària); i posteriorment la realització en l’àmbit global d’un canvi en el model de desenvolupament de la humanitat (utòpic totalment avui dia).

Les altres 2 “sortides” realment no són més que dos possibles desenvolupaments del problema. Ja sabem que tot caurà, però com? De forma controlada o descontrolada. De moment la caiguda és controlada: rescats de països, bancs, etc. Al mateix blog d’en Turiel en una ocasió es parlava que la situació actual a la nostra societat és equiparable a unes granotes que es comencen a cuinar. Si les granotes es tiren directament a l’aigua bullent (caiguda sobtada del sistema) aquestes saltaran de l’olla (revolucions), però si es fiquen a l’aigua freda i es  va escalfant a poc a poc, les granotes es deixaran cuinar.

Ara mateix els governs (o les mans que hi ha al darrere) volen agafar aquest darrer camí. I quan arribi el moment per la lluita pels recursos naturals (moment que ja ha arribat) si els governs continuen funcionant, les guerres seran entre nacions o grups de nacions. En aquest cas crec que nosaltres poc tenim a fer, perquè estarem mancats de voluntat, sempre supeditats a les ordres donades des dels governs (en certa manera és la situació que comencem a viure).

En el cas que la caiguda de tot el “sistema” sigui descontrolada, o sigui, si s’escalfa massa ràpid l’aigua de les granotes i aquestes comencen a saltar de l’olla, el poder dels governs passarà a un pla secundari, doncs el perill de caiguda en l’anarquia és molt alt. Des del meu punt de vista aquesta “sortida” és més dura d’entrada, però més desitjable a llarg termini perquè la sobirania recaurà sobre les persones i no sobre governs o mans amagades. Si pensem que tot caurà a l’anarquia, és quan podem començar a parlar de fer coses en comunitat. I tinc molt clar que el primer punt a solucionar és el de la seguretat, perquè sense aquesta, tota la resta no té sentit.

Tot això ja ha passat altres vegades a la història. Sense parlar de la caiguda de Babilònia que queda molt llunyana, tenint el cas de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. Després la desaparició del poder romà a l’Europa occidental, la caiguda de població és reconeguda (no tant en la quantitat) i la major part de la pèrdua de població va ser derivada de la situació d’inseguretat, per això l’arribada del sistema feudal (protecció per part d’un senyor feudal a dins d’un recinte murallat).

Evidentment, tot passarà a ser una lluita per la supervivència, però els humans, a diferència de la major part de les bèsties, saben que la unió fa la força, per això penso que més que una lluita entre tu i jo, serà entre nosaltres i vosaltres. Per força ens hem d’unir. Però per mi tot això només té sentit si és per lluitar per nosaltres, per mi no té cap sentit lluitar per un govern, on mai la meva paraula serà escoltada i sempre estaré mancat de voluntat.

Gràcies

Fran