Energia nuclear. Estabilitat aparent, declivi estructural

/ Miquel Tort

Segons l’edició 2026 de l’Statistical Review of World Energy (que recull les dades de 2025), l’energia nuclear va representar un 8,8% de la generació elèctrica mundial, gairebé igualada per l’energia solar (8,7%), que per primer cop ha superat l’eòlica (8,4%). En termes de subministrament energètic total (no només electricitat), la nuclear va suposar només un 5,2% del total mundial. La fotografia general no ha canviat gaire respecte a l’any anterior: la nuclear es manté estable, però sense el creixement que li permetria jugar un paper central en la transició energètica.

Producció mundial el 2025: estabilitat, no renaixement

El subministrament d’energia nuclear va créixer només un 1,1% el 2025 (de 30,71 a 31,04 exajoules), un ritme molt per sota del creixement global de l’energia (1,7%) i clarament per sota del de les renovables, que van ser per primer cop —fora d’anys de recessió— la principal font de creixement del subministrament energètic mundial, impulsades sobretot per la solar.

Aquest estancament confirma la tendència estructural: la nuclear no creix al ritme necessari per guanyar pes relatiu en el sistema energètic global, ni tan sols quan la resta de fonts avancen amb força.

Distribució regional: Àsia consolida el lideratge, Europa segueix retrocedint

L’informe 2026 detalla el pes de cada regió en la producció nuclear mundial:

  • Àsia-Pacífic concentra ja gairebé el 30% de la producció nuclear mundial, amb un creixement del 4% respecte a 2024 i del 7,2% acumulat en la darrera dècada. La nuclear només representa un 3,3% del mix energètic de la regió, però és la zona on realment s’està ampliant capacitat (Xina al capdavant).
  • Europa manté al voltant del 27% de la producció nuclear mundial, però amb un descens de gairebé el 0,6% respecte a l’any anterior i un retrocés acumulat d’entorn del 2% en deu anys. La nuclear representa un 11% del mix energètic europeu i un 22,8% de la generació elèctrica de la UE, però sense inversió significativa en nova capacitat.
  • Amèrica del Nord continua sent responsable de més del 30% de la producció nuclear mundial, amb un pes d’aproximadament el 9% en el seu mix energètic, però amb un creixement pràcticament pla. Als Estats Units, la nuclear va aportar un 17,3% de la generació elèctrica, una xifra estable any rere any.
  • La CEI (espai post-soviètic) representa només un 8% de la producció nuclear mundial, tot i un creixement del 2% el 2025, arribant a un 6,4% del seu mix.
  • A l’Orient Mitjà, la nuclear continua sent marginal, amb només una mica més de l’1% del subministrament energètic de la regió.

El patró es repeteix: la nuclear creix on l’Estat hi aposta de manera dirigida (Xina, sobretot), i es contrau o s’estanca allà on depèn de mercats liberalitzats i de la iniciativa privada (Europa i, en bona part, els EUA).

Els problemes estructurals no han desaparegut

Les dades de 2026 no desmenteixen cap dels problemes de fons assenyalats anteriorment:

  • Envelliment del parc: la major part dels reactors a Europa i Amèrica del Nord continuen tenint dècades d’antiguitat, i els creixements pràcticament nuls en aquestes regions confirmen que no hi ha un recanvi generacional de reactors a l’horitzó.
  • Costos i terminis: l’informe no registra cap gran onada de nova capacitat fora de la Xina; els projectes de reactors modulars petits (SMR) continuen sense sortir de la fase experimental a escala rellevant.
  • Dependència geopolítica de l’urani: en un context on el mateix informe dedica bona part de la seva anàlisi a la fragilitat dels sistemes energètics depenents de subministraments importats (posant com a exemple el tancament de l’estret d’Ormuz a principis de 2026), la dependència de l’urani enriquit segueix sent un factor de vulnerabilitat que rarament s’esmenta en el debat públic sobre la nuclear.

Què ens diu això sobre la transició real

L’informe d’enguany posa l’accent en un fet rellevant: el 2025 ha estat el primer any (fora de recessions) en què la principal font de creixement del subministrament energètic mundial no ha estat ni el carbó, ni el petroli, ni el gas, sinó les renovables —bàsicament la solar. La nuclear, en canvi, ha quedat pràcticament congelada en el seu pes relatiu.

Això reforça l’argument de fons: la nuclear no és, ni serà, l’eina que permeti una transició energètica basada en la sobirania territorial i la resiliència local. És una tecnologia intensiva en capital, centralitzada per naturalesa, lenta de desplegar i dependent de cadenes de subministrament globals (urani, components, know-how). Tot el contrari del que necessitem: sistemes energètics distribuïts, adaptats a l’escala del territori i capaços de funcionar amb menys demanda total.

Les xifres de 2025 no mostren cap «renaixement nuclear». Mostren una tecnologia madura, sense marge real de creixement significatiu, que continuarà tenint un paper residual —important en algunes economies concretes, però irrellevant a escala global— mentre la veritable transformació del sistema energètic passa, cada cop més clarament, per la solar, l’eòlica i, sobretot, per la reducció de la demanda total d’energia.

Descarrega’t:
2026 Statistical Review of World Energy

Entrades anteriors d’aquesta sèrie dedicada a l’anàlisi de l’estat actual de les diferents fonts d’energia al món:

Descobriu-ne més des de Argelaguer en transició

Subscribe to get the latest posts sent to your email.

Deixa un comentari