Els mites de la societat moderna

Aquesta sèrie busca desafiar aquelles creences que semblen inqüestionables, però que sostenen un model de vida insostenible. Cada mes, posem sota la lupa un mite profundament arrelat en la nostra cultura —econòmic, social, tecnològic o ambiental—, l’examinem amb mirada crítica i proposem nous relats i pràctiques per imaginar un futur més just, habitable i connectat amb els límits del planeta. En aquesta entrada, ens endinsem en el mite de l’eficiència com a solució, una narrativa que presenta l’optimització tecnològica com la resposta a la crisi ecològica, però que sovint acaba perpetuant el consumisme i evitant els canvis estructurals necessaris.

El mite de l’eficiència sosté que la tecnologia ens permetrà reduir els impactes ambientals sense renunciar al creixement econòmic i als nostres estils de vida. Però l’eficiència, per si sola, no redueix el consum total; de fet, sovint l’incrementa (efecte rebot). Per afrontar la crisi ecològica cal anar més enllà de millorar processos: cal consumir menys, produir menys i viure de forma més senzilla. L’eficiència pot ajudar, però només dins d’un canvi de model que posi límits i prioritzi la suficiència.

---

L’eficiència sembla una aliada perfecta, però quan es converteix en l’única resposta, ens atrapa en un cicle de consum que no podem sostenir.

L’eficiència no redueix necessàriament el consum, i pot empitjorar la situació.

Vivim en un món obsessionat amb fer més amb menys. Cotxes que consumeixen menys carburant, edificis que gasten menys energia, electrodomèstics que optimitzen cada watt. L’eficiència és presentada com la clau per combatre la crisi climàtica i l’esgotament dels recursos, una promesa “guanya-guanya” que permet mantenir el nostre estil de vida mentre reduïm l’impacte ambiental. Però aquesta idea, aparentment indiscutible, amaga una trampa. Millorar l’eficiència no sempre redueix el consum total; de fet, sovint l’augmenta. Acompanyeu-nos a explorar l’origen d’aquest mite, les seves conseqüències i com podem anar més enllà per construir un futur realment sostenible.

L’origen del mite

L’eficiència com a ideal va guanyar força durant la Revolució Industrial, quan la mecanització i l’optimització dels processos van disparar la producció. Al segle XX, amb l’auge del capitalisme i la globalització, aquesta idea es va consolidar com a pilar del progrés. Governs, empreses i institucions van començar a promoure l’eficiència energètica i tecnològica com una solució per als reptes ambientals, especialment a partir dels anys 70, amb les primeres alertes sobre el canvi climàtic i la crisi del petroli.

Aquest relat va ser reforçat per l’aparició de tecnologies “verdes”, com electrodomèstics de baix consum, vehicles elèctrics i edificis amb certificacions energètiques. Organitzacions com la Unió Europea o el Banc Mundial han fet de l’eficiència un eix central de les seves polítiques, presentant-la com una manera de reduir emissions sense renunciar al creixement econòmic. Però aquesta narrativa, tot i semblar lògica, ignora un problema fonamental: l’eficiència, per si sola, no redueix el consum total i pot fins i tot agreujar la crisi ecològica.

Quan millorar no vol dir reduir

És innegable que hem fet grans avanços en eficiència. Els cotxes d’avui consumeixen menys combustible per quilòmetre que fa cinquanta anys. Els edificis moderns, amb millor aïllament, gasten menys energia per a la calefacció. Els electrodomèstics de classe A+++ són molt més eficients que els seus predecessors. Però aquests progressos no han portat a una reducció del consum global; al contrari, el consum total d’energia i recursos ha continuat creixent.

Aquest fenomen es coneix com la paradoxa de Jevons, descrita al segle XIX per l’economista William Stanley Jevons. Quan una tecnologia es fa més eficient, sovint es torna més barata i accessible, cosa que n’incrementa l’ús. Per exemple, un cotxe més eficient pot animar-nos a conduir més quilòmetres, ja que el cost per viatge és menor. Una calefacció més eficient pot portar-nos a mantenir la casa més calenta. A escala global, l’eficiència ha permès produir més béns i serveis, però també ha disparat el consum de recursos. Segons l’Agència Internacional de l’Energia (2024), el consum global d’energia ha augmentat un 20% des del 2000, malgrat els avanços en eficiència.

A Catalunya, aquest efecte rebot és evident. Per exemple, l’ús massiu de l’aire condicionat, molt més eficient que fa dècades, ha disparat el consum elèctric durant els estius, segons dades d’Endesa (2023). L’eficiència, en lloc de reduir la demanda, l’ha amplificat, perpetuant la dependència d’un sistema energètic insostenible.

Una promesa que evita qüestionar el sistema

El mite de l’eficiència és perillós perquè ens fa creure que podem continuar com fins ara, només que “millor”. És un discurs còmode per a polítics i empreses, ja que no qüestiona el model de creixement econòmic, el consumisme o les desigualtats estructurals. En lloc de plantejar canvis profunds, com reduir la producció innecessària o redistribuir la riquesa, l’eficiència es presenta com una solució tècnica que ho resol tot.

Aquesta narrativa també despolititza la crisi ecològica. En reduir-la a un problema d’optimització tecnològica, s’evita parlar de les causes estructurals, com el model de producció capitalista o la cultura del consum il·limitat. Les grans corporacions, que sovint promocionen productes “eficients” com a part del seu màrqueting verd, es beneficien d’aquest relat, ja que els permet mantenir els beneficis sense canviar el sistema. Per exemple, empreses com Tesla venen vehicles elèctrics com a solucions “sostenibles”, però no qüestionen la dependència de la mobilitat individual ni l’impacte ambiental de la producció de bateries.

Les conseqüències del mite

Creure que l’eficiència és la solució té conseqüències greus. En primer lloc, perpetua el consum insostenible. Malgrat els avanços en eficiència, l’empremta ecològica global continua creixent. Segons el Global Footprint Network (2024), l’humanitat supera la capacitat de regeneració del planeta des del 2 d’agost, i l’eficiència no ha fet més que retardar aquest límit sense revertir-lo.

En segon lloc, el focus exclusiu en l’eficiència distreu de solucions més profundes. En lloc de reduir la producció de béns innecessaris o promoure models de consum compartit, es confia en tecnologies que, tot i ser més eficients, segueixen depenent de recursos escassos. Per exemple, la producció de bateries per a vehicles elèctrics requereix liti i cobalt, l’extracció dels quals genera greus impactes ambientals i socials al Sud global, segons Amnistia Internacional (2023).

Finalment, aquest mite desincentiva l’acció col·lectiva. En presentar la crisi ecològica com un problema tècnic, es posa la responsabilitat en els enginyers i les empreses, en lloc d’impulsar canvis polítics i socials. Això limita la capacitat de les comunitats per definir models de vida més sostenibles i equitatius.

Exemples actuals

A Catalunya, l’eficiència energètica en edificis és un exemple clar d’aquest mite. Els nous estàndards de construcció, com el certificat Passivhaus, han reduït el consum energètic per metre quadrat. Però això no ha disminuït la demanda total d’energia, ja que la construcció de nous habitatges i l’ús creixent d’electrodomèstics han compensat aquestes millores, segons un estudi de l’Institut Català d’Energia (2023).

Un altre cas és el transport. L’auge dels vehicles híbrids i elèctrics ha millorat l’eficiència per quilòmetre, però no ha reduït el nombre de cotxes ni els desplaçaments. A l’àrea metropolitana de Barcelona, el trànsit ha augmentat un 15% des del 2015, segons dades de l’AMB (2024), malgrat l’adopció de vehicles més eficients.

A escala global, l’eficiència en la producció industrial ha permès fabricar més béns amb menys energia, però també ha disparat la producció de productes d’un sol ús. Per exemple, l’ús de plàstics, malgrat millores en l’eficiència de la seva producció, ha crescut un 50% des del 2000, segons un informe de l’ONU (2024).

Suficiència, no només eficiència

Per superar el mite de l’eficiència, hem de posar el focus en la suficiència: viure bé amb menys, prioritzant allò que és essencial i posant límits al consum. La suficiència no és una renúncia, sinó una estratègia de resiliència que ens permet adaptar-nos als límits del planeta i construir societats més justes.

Això implica canvis profunds. En lloc de buscar cotxes més eficients, hem de reduir la dependència de la mobilitat individual, apostant per transport públic, bicicletes o ciutats caminables. En lloc de construir edificis més eficients, hem de promoure l’habitatge compartit i adaptar els usos als cicles naturals, com aprofitar la llum solar o reduir l’ús de l’aire condicionat. En lloc de produir més béns amb menys energia, hem de qüestionar quins productes són realment necessaris.

Iniciatives com les cooperatives de consum agroecològic o els bancs de temps mostren com la suficiència pot ser pràctica. Aquestes pràctiques redueixen el consum de recursos i enforteixen les comunitats, posant el benestar col·lectiu per sobre de l’acumulació individual.

L’eficiència al servei d’un canvi de model

L’eficiència no és una enemiga; pot ser una eina poderosa si es posa al servei d’un model més sostenible. Però per si sola no és suficient. Necessitem polítiques valentes que limitin el consum total d’energia i recursos, promoguin el decreixement de sectors contaminants, com l’aviació o la producció de plàstics, i redistribueixin la riquesa per garantir una vida digna per a tothom.

Aquest canvi requereix una acció col·lectiva. A Catalunya, es poden impulsar mesures com incentius per a l’agroecologia, regulacions per reduir el trànsit motoritzat o suport a cooperatives energètiques comunitàries. A escala global, calen acords internacionals que posin límits al consum de recursos i prioritzin la justícia climàtica, assegurant que els països del Sud global no paguin el preu de l’eficiència del Nord.

Menys, millor i amb sentit

El mite de l’eficiència com a solució és seductor perquè ens promet un futur verd sense sacrificis. Però aquesta promesa és enganyosa. Sense qüestionar el consumisme i les estructures que el sostenen, l’eficiència només perpetua un sistema insostenible. La crisi ecològica no es resoldrà amb millores tècniques, sinó amb un canvi profund en com vivim i ens organitzem.

La sortida no és fer-ho tot més eficient, sinó fer-ne menys, millor i amb més sentit. Això significa assumir els límits del planeta, prioritzar el benestar col·lectiu i construir comunitats que valorin la suficiència per sobre de l’excés. Només així podrem caminar cap a un futur just i sostenible, on la tecnologia sigui una aliada, no una coartada.

✨ Si t’ha agradat aquesta entrada, no dubtis a compartir-la amb els teus amics! 😊

Entrades anteriors d’aquesta sèrie:

• El mite del progrés. Una creença arrelada que ens allunya dels límits del món real
• El mite del creixement econòmic infinit. Per què no té sentit créixer en un planeta finit
• El mite de la tecnologia salvadora 
• El mite de la meritocràcia. Quan l’esforç personal no ho explica tot
• El mite del desenvolupament. Quan el problema es disfressa de solució 
• El mite de la llibertat en una societat de consum. Escollir marques no és ser lliure
• El mite de la transició energètica fàcil. No és només una substitució tecnològica
• El mite de la ciutat com a model universal