Els mites de la societat moderna

Aquesta sèrie té com a objectiu qüestionar aquelles creences que semblen inqüestionables, però que sostenen un model de vida insostenible. Cada mes, analitzem amb mirada crítica un mite profundament arrelat en la nostra cultura —econòmic, social, tecnològic o ambiental— i proposem nous relats i pràctiques per imaginar un futur més just, habitable i connectat amb els límits del planeta. En aquesta entrada, ens endinsem en el mite de la ciutat com a model universal, una narrativa que eleva les ciutats com l’escenari ideal del progrés, mentre relega els pobles i les perifèries a un paper secundari, ignorant els seus potencials i perpetuant un sistema desigual i insostenible.

La ciutat s’ha imposat com a referent universal de desenvolupament i modernitat. Però aquest mite amaga els impactes ecològics, socials i territorials d’un model urbà depredador i centralitzador. Les perifèries, els pobles i el món rural han estat desposseïts de legitimitat i de veu. És hora de repensar el món des d’una altra lògica: la de la proximitat, la diversitat territorial, la resiliència local i la sobirania comunitària. Desfer el mite urbà és clau per imaginar futurs viables.

---

La ciutat no és l’únic futur possible; els pobles i les perifèries poden ser el cor d’una societat més justa i sostenible

Descentralitzar el relat: repensar el món des dels pobles i les perifèries.

Al llarg del segle XX i amb més força al segle XXI, les ciutats s’han consagrat com a sinònim de modernitat, oportunitats i progrés. Són presentades com l’epicentre de la cultura, la innovació i la diversitat, mentre que els pobles i les zones rurals sovint queden relegats a l’ombra, descrits com a espais endarrerits, buits o destinats a desaparèixer. Aquest relat, alimentat per la cultura popular, els mitjans de comunicació i les polítiques públiques, ha creat un mite poderós: la ciutat com l’únic model universal per viure. Però aquesta visió no només simplifica la realitat; també genera desequilibris profunds i invisibilitza formes de vida més arrelades, comunitàries i sostenibles. Acompanyeu-nos a explorar l’origen d’aquest mite, les seves conseqüències i com podem construir un futur més divers i equilibrat.

L’origen del mite

La glorificació de la ciutat com a model universal va començar a prendre forma durant la Revolució Industrial, quan les ciutats es van convertir en centres de producció, comerç i poder polític. Al segle XX, amb l’auge de la globalització i el capitalisme, aquesta tendència es va intensificar. Les metròpolis es van presentar com a motors de progrés, llocs on convergeixen la innovació, la cultura i les oportunitats econòmiques. Polítiques públiques, com la urbanització massiva i la inversió en infraestructures urbanes, van reforçar aquesta narrativa, mentre els mitjans i la cultura popular —des de pel·lícules fins a publicitat— van idealitzar la vida urbana com a sinònim de modernitat i èxit.

Alhora, el món rural va ser relegat a un paper secundari, sovint descrit com un espai estancat o residual, útil només com a proveïdor de recursos o lloc de descans per als urbanites. Aquesta jerarquia no és casual: respon a un model econòmic que concentra el poder i la riquesa en grans nuclis urbans, mentre explota els territoris perifèrics. Així, la ciutat es va convertir en el destí “inevitable” de la humanitat, un mite que ha modelat les nostres aspiracions i decisions col·lectives.

La ciutat com a centre: concentració i desequilibri

Les ciutats són espais vibrants i diversos, però la seva centralitat té un preu elevat. Les grans àrees metropolitanes concentren població, recursos i poder, però generen desequilibris profunds. Consumeixen molt més del que els seus territoris poden produir, depenent de xarxes globals d’abastiment que extreuen aliments, energia i matèries primeres de regions llunyanes. Segons el Global Footprint Network (2024), l’empremta ecològica de ciutats com Londres o Nova York supera en desenes de vegades la capacitat dels seus entorns immediats, exportant impactes ambientals a altres parts del món.

A més, la vida urbana està marcada per dinàmiques d’exclusió. La gentrificació transforma barris accessibles en zones de luxe, desplaçant comunitats de renda baixa. L’especulació immobiliària dispara els preus de l’habitatge, obligant molts residents a viure a perifèries llunyanes amb llargs desplaçaments que depenen del transport motoritzat. La precarietat laboral i les desigualtats socials són també més visibles a les ciutats, on la riquesa i la pobresa conviuen en espais reduïts. Lluny de ser espais d’inclusió universal, moltes ciutats s’han convertit en llocs vulnerables, on la crisi climàtica, les desigualtats i la dependència de recursos externs amenacen la qualitat de vida.

El món rural com a perifèria subordinada

Mentre les ciutats són elevades a l’estatus de model universal, els pobles i les zones rurals queden relegats a un paper subordinat. Sovint es veuen com a espais “buits” o “endarrerits”, útils només per proveir aliments, energia o espais de lleure per a les elits urbanes. Aquesta visió extractiva ignora la riquesa del món rural: comunitats que mantenen sabers tradicionals, economies locals sostenibles i una relació directa amb la natura, essencials per a la transició ecosocial.

Els pobles no són espais residuals; són territoris vius amb un potencial enorme. La sobirania alimentària, l’autogestió comunitària i la producció d’energia renovable a petita escala troben en el món rural un entorn més favorable que en les ciutats hipercentralitzades. Iniciatives com les cooperatives agroecològiques o els sistemes d’energia comunitària demostren que els pobles poden ser motors de resiliència i sostenibilitat, oferint models de vida més equilibrats i menys dependents de cadenes globals.

Les conseqüències del mite

El mite de la ciutat com a model universal té conseqüències profundes. Primer, perpetua un model insostenible. Les ciutats, amb el seu consum desmesurat, contribueixen significativament al canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat. Un informe de l’ONU (2023) indica que les àrees urbanes són responsables del 75% de les emissions globals de CO₂, malgrat ocupar només el 2% de la superfície terrestre.

En segon lloc, aquest mite marginalitza formes alternatives de vida. Les comunitats rurals, indígenes o perifèriques són sovint desposseïdes dels seus recursos per alimentar les ciutats, com en el cas de la mineria o l’agricultura industrial, que destrueixen terres fèrtils i desplacen poblacions. Aquesta dinàmica també erosiona la diversitat cultural, imposant un model urbà homogeni que desvalora els coneixements i pràctiques locals.

Finalment, el mite despolititza els debats sobre el futur. En presentar la ciutat com l’únic escenari vàlid, desincentiva la reflexió sobre com organitzar els territoris de manera més equitativa i sostenible. Això beneficia les elits urbanes i les grans corporacions, que prosperen en un sistema centralitzat, mentre les comunitats perifèriques queden excloses de les decisions que les afecten.

Exemples actuals

L’expansió descontrolada de megaciutats com Lagos o São Paulo és un exemple clar d’aquest mite. Aquestes ciutats són presentades com a motors de desenvolupament, però el seu creixement sovint implica la destrucció de terres fèrtils i la creació de barris marginals sense accés a serveis bàsics. Segons un informe de l’ONU-Habitat (2024), el 30% dels habitants de ciutats del Sud global viuen en condicions precàries, malgrat el “progrés” urbà.

Un altre cas és l’extracció de recursos per alimentar les ciutats. La mineria de liti a Bolívia o el conreu de monocultius com la soja a l’Argentina destrueixen ecosistemes i desplacen comunitats locals per satisfer la demanda urbana d’energia i aliments. Segons WWF (2023), l’agricultura industrial per a l’exportació és responsable del 10% de la desforestació global.

També veiem aquest mite en l’ús dels pobles com a “segona residència” per a urbanites. Zones rurals com les comarques catalanes o els Alps són transformades en destinacions turístiques, amb preus d’habitatge que expulsen els residents locals, com documenta un estudi de l’European Rural Observatory (2024).

Repensar el relat: diversitat territorial, no jerarquia

Per superar el mite de la ciutat com a model universal, hem de descentralitzar el relat i reconèixer que no hi ha un únic camí cap al futur. Les ciutats no són inherentment superiors; els pobles, les ciutats petites i les perifèries tenen un valor immens per construir societats resilients. La diversitat territorial és un actiu, no un obstacle. Cada espai —urbà o rural— té especificitats que poden contribuir a un futur sostenible si trenquem les relacions de dominació entre centre i perifèria.

Això implica repensar les polítiques públiques amb una mirada descentralitzadora. En lloc de concentrar recursos a les ciutats, cal garantir serveis bàsics —salut, educació, transport— a les zones rurals per fer-les viables i atractives. Les economies locals han de ser enfortides amb iniciatives com cooperatives agroecològiques o sistemes energètics comunitaris, que redueixen la dependència de cadenes globals i fomenten la sobirania.

La repoblació rural també és clau, però no com una colonització urbana, sinó com un procés de justícia territorial que respecti les comunitats existents i els seus sabers. Pràctiques com l’agroecologia o la gestió comunitària dels recursos naturals mostren que els pobles poden ser laboratoris de futur, combinant tradició i innovació per viure de manera més sostenible.

A més, hem de valorar les formes de vida més simples i arrelades. Els sabers locals, com els sistemes tradicionals d’agricultura o gestió de l’aigua, ofereixen solucions provades per a la crisi ecosocial. En lloc d’imposar models urbans homogenis, hem de celebrar aquesta diversitat i integrar-la en una visió global del progrés.

El futur serà divers o no serà

La crisi ecosocial ens obliga a repensar el nostre model de societat. Les ciutats, amb la seva petjada ecològica desproporcionada i les seves desigualtats internes, no poden ser l’únic horitzó. La transició cap a un futur sostenible requereix reduir el consum de recursos, relocalitzar activitats essencials i enfortir la resiliència comunitària. Els pobles i les perifèries, sovint marginats, tenen un paper clau en aquest camí.

A Catalunya, les ciutats com Barcelona són claus per a la innovació i la diversitat, però no poden ser l’únic horitzó. Els pobles, amb el seu potencial per a la sobirania alimentària, l’autogestió i la sostenibilitat, són essencials per construir un futur resilient. La transició cap a una societat més justa requereix descentralitzar el relat, valorant cada territori pel que pot aportar.

Aquest futur no es tracta només de “tornar als pobles”, sinó de teixir una xarxa de comunitats —urbanes, rurals i perifèriques— que cooperin i respectin els límits del planeta. A Catalunya, això significa enfortir els pobles com a espais de vida, no només de turisme, i repensar les ciutats perquè siguin més sostenibles i inclusives. Reivindiquem un futur divers, on la vida es construeixi des de la solidaritat, l’arrelament i la connexió amb el territori.

✨ Si t’ha agradat aquesta entrada, no dubtis a compartir-la amb els teus amics! 😊

Entrades anteriors d’aquesta sèrie:

• El mite del progrés. Una creença arrelada que ens allunya dels límits del món real
• El mite del creixement econòmic infinit. Per què no té sentit créixer en un planeta finit
• El mite de la tecnologia salvadora 
• El mite de la meritocràcia. Quan l’esforç personal no ho explica tot
• El mite del desenvolupament. Quan el problema es disfressa de solució 
• El mite de la llibertat en una societat de consum. Escollir marques no és ser lliure
• El mite de la transició energètica fàcil. No és només una substitució tecnològica