Quan les sancions només canvien les rutes

Les sancions occidentals al petroli rus no han reduït de manera efectiva el consum de combustibles fòssils, sinó que n’han reordenat les rutes. L’Índia s’ha convertit en una peça clau d’aquest engranatge: importa grans volums de cru rus amb descompte, el refina i reexporta els derivats —especialment dièsel— cap als mercats internacionals, inclosa Europa. Així, el petroli rus torna “rentat”, legal però materialment idèntic, posant en evidència el cinisme d’un sistema energètic incapaç de qüestionar el volum de consum.

---

En una entrada anterior analitzàvem fins a quin punt les sancions occidentals contra Rússia, especialment en l’àmbit energètic, tenen més de gest simbòlic que no pas d’eina real de pressió. Veiem ara com, malgrat els anuncis solemnes i els discursos sobre la “desconnexió” del petroli rus, els fluxos energètics globals s’han reorganitzat sense reduir-se de manera significativa. Aquesta nova entrada aprofundeix en un mecanisme concret que exemplifica aquesta contradicció: el paper central de l’Índia com a gran recicladora de petroli rus que, un cop refinat, torna als mercats internacionals —inclosa Europa— amb una nova etiqueta i la consciència tranquil·la.

El cas és especialment revelador perquè posa en evidència no només les esquerdes de les sancions, sinó el cinisme estructural d’un sistema energètic que no pot permetre’s deixar de consumir fòssils, encara que això impliqui retòriques buides i equilibris morals molt fràgils.

Petroli rus, etiqueta índia

Fa temps que es va dir que les sancions contra Rússia farien trontollar el seu finançament i accelerarien la fi de la guerra. Però la realitat és més tossuda. El petroli rus continua circulant, però amb una etiqueta nova: Made in India. I Europa, que en teoria l’ha deixat de comprar, continua omplint el dipòsit amb dièsel que ve d’allà. El mateix producte, una altra ruta. I una doble moral que ens afecta directament.

El petroli que no és rus perquè ja ha passat per una refineria

Des de principis de 2023, la Unió Europea va prohibir importar petroli cru rus. Però la norma té un forat negre: no afecta els productes refinats si no són “d’origen rus”. Així, quan el cru rus arriba a una refineria de l’Índia —per exemple, a Vadinar o a Kochi— es transforma químicament i jurídicament. El dièsel que en surt ja no és rus. És indi. I pot tornar a ser venut a Europa sense trencar cap regla.

Aquest és el que alguns anomenen “rentat energètic”: la matèria primera és la mateixa, però l’etiqueta canvia. I amb l’etiqueta, la consciència. Perquè legalment, Europa ja no compra petroli rus. Però materialment, en consumeix exactament la mateixa quantitat. I sovint, a un preu més alt.

L’Índia, el gran reciclador de petroli rus

Des de l’inici de la guerra d’Ucraïna, l’Índia ha passat de comprar poc més de 100.000 barrils diaris de cru rus a més d’1,5 milions. Ho fa perquè pot: Rússia ven amb descomptes importants, i l’Índia té una indústria de refinació sobredimensionada, pensada no per al consum intern, sinó per a l’exportació.

Les grans refineries de la costa occidental —Sikka, Vadinar, Mangalore, Mundra, Kochi— i algunes de la costa oriental —com Visakhapatnam o Paradip— són clau en aquest procés. Tenen capacitat per processar milions de barrils al dia, i una part important d’aquest petroli es destina a produir dièsel i querosè per a mercats internacionals. Europa n’és un dels principals receptors.

Segons dades de Kpler, prop del 44% del petroli que surt dels ports russos del Bàltic acaba a l’Índia. I una part significativa d’aquest petroli es transforma en derivats que tornen a Europa. Països com Alemanya, els Països Baixos, França, Espanya i Itàlia han incrementat les importacions de dièsel indi des de 2022. No perquè depenguin directament de Rússia, sinó perquè el seu model energètic continua necessitant grans volums de combustibles fòssils.

La shadow fleet: vaixells fantasma per a un petroli fantasma

Aquest tràfic no seria possible sense una flota de vaixells pensada per esquivar controls. Vaixells antics, amb banderes de conveniència, assegurances opaques i itineraris que inclouen transferències en alta mar i canvis de propietat successius. Es tracta d’una shadow fleet que opera en la legalitat més precària, però que permet que el petroli continuï circulant.

Els governs europeus ho saben. Però ho toleren perquè la prioritat és mantenir el subministrament. I perquè trencar aquest circuit implicaria acceptar que les sancions no només no funcionen, sinó que han creat un sistema encara més opac i ineficient.

Europa sanciona, però continua comprant

El resultat és una paradoxa que ja no sorprèn. Europa no ha reduït el seu consum de dièsel. Simplement, accepta que arribi per rutes més llargues, amb més intermediaris i un impacte ambiental afegit. Perquè cada quilòmetre extra que fa el petroli genera més emissions. I cada intermediari que s’hi afegeix augmenta el preu final.

Així, les sancions han convertit un flux directe en un circuit perifèric, però no l’han aturat. N’han fet més car el petroli, han creat nous nínxols de negoci per a intermediaris, però no han tocat el fons: la dependència dels combustibles fòssils continua intacta.

El problema no és l’origen, és el volum

Centrar el debat en si el petroli és rus, indi o saudita permet evitar la qüestió essencial: el problema no és d’on ve l’energia, sinó quanta en consumim i per a què. Les sancions fallen perquè no qüestionen el volum total de petroli que el sistema necessita cada dia per continuar funcionant.

I aquí és on la història ens toca de prop. Perquè també formem part d’aquest sistema. Cada cop que omplim el dipòsit, encenem la calefacció o comprem un producte que ve de l’altra banda del món, estem connectats a aquesta cadena. I si no en parlem, si no el qüestionem, també en som part.

Transició o ficció?

El cas del petroli rus refinat a l’Índia i reexportat a Europa és un mirall incòmode. Mostra fins a quin punt el discurs polític pot allunyar-se de la realitat material quan aquesta entra en conflicte amb els interessos econòmics i la inèrcia del sistema.

Perquè no hi haurà transició energètica real mentre el principal objectiu sigui garantir que tot continuï funcionant com abans. Les sancions, així enteses, no són una eina de canvi, sinó una manera de guanyar temps. I el temps, en un món de límits físics i climàtics, és precisament el recurs que menys ens sobra.

I ara, què fem?

Des d’Argelaguer, no podem aturar vaixells ni canviar lleis internacionals. Però sí que podem començar per casa. Reduir la dependència del cotxe. Apostar per l’autoconsum. Consumir productes locals. I sobretot, parlar obertament d’aquestes contradiccions. Perquè la transició no és només tecnològica: és també política, cultural i col·lectiva.

I si no comencem per aquí, el petroli —sigui rus, indi o saudita— continuarà passant per la porta del darrere. I nosaltres, sense voler-ho, l’acabarem obrint.