Els Estats Units projecten al món un discurs ferm de sancions i ruptura econòmica amb Rússia arran de la guerra d’Ucraïna. Però darrere aquesta retòrica s’amaga una realitat molt menys èpica: el país continua important materials clau com urani per a reactors nuclears, pal·ladi, fertilitzants i productes químics estratègics. Aquesta contradicció no és anecdòtica, sinó estructural, i posa en evidència els límits reals del sistema industrial global, així com un exercici de cinisme polític que convé desemmascarar.

---

Quan el discurs s’allunya de la realitat

Des del 2022, els Estats Units han liderat —almenys en l’àmbit discursiu— una política de sancions severes contra Rússia. L’objectiu declarat és clar: castigar l’agressió militar a Ucraïna, asfixiar l’economia russa i erradicar qualsevol dependència estratègica. El relat resulta contundent i fàcil de pair: el “món lliure” talla vincles amb un règim autoritari. Tanmateix, com sol passar, la realitat material no encaixa amb els eslògans.

Malgrat la retòrica punitiva, Washington continua sent un client de pes per al Kremlin. No parlem de béns marginals, sinó de pilars fonamentals per al seu funcionament industrial, energètic i agrícola. Segons dades comercials de 2024, les importacions de productes russos als EUA encara ascendeixen a uns 3.000 – 3.400 milions de dòlars anuals. Una xifra que, tot i haver baixat respecte a abans de la guerra, revela una dependència estructural que les sancions no han pogut (o volgut) trencar.

Urani nuclear: sancions amb porta del darrere

Un dels casos més paradigmàtics és el del combustible nuclear. El problema rau en el fet que el país no té prou capacitat pròpia d’enriquiment d’urani. El resultat? Durant anys, una part significativa del combustible utilitzat als reactors nord-americans ha depès de Rússia, especialment pel que fa a l’hexafluorur d’urani.

Tot i que el 2024 es va aprovar una llei per prohibir aquestes importacions, la normativa preveu excepcions fins al 2028 per “interès nacional”. En essència: mentre no hi hagi una alternativa viable, el flux no s’atura. Rússia continua ingressant centenars de milions de dòlars per un material que, irònicament, alimenta la xarxa elèctrica de la potència que la sanciona.

Metalls crítics i minerals: la dependència invisible

Més enllà de l’energia, la indústria d’alta tecnologia nord-americana depèn d’un ventall de minerals on Rússia és un actor dominant.

• Pal·ladi: Essencial per als catalitzadors de vehicles i l’electrònica. Els EUA importen de Rússia prop del 45% de les seves necessitats d’aquest metall. Sense ell, la indústria de l’automòbil patiria un col·lapse immediat.
• Platí i rodi: Rússia és un proveïdor clau d’aquests metalls, que només el 2024 van representar una factura de gairebé 900 milions de dòlars en importacions nord-americanes.
• Inorgànics i isòtops: Prop de 700 milions de dòlars anuals es destinen a productes químics inorgànics i isòtops radioactius russos, imprescindibles per a la medicina nuclear i la recerca científica.

Fertilitzants: el pa abans que la coherència

L’agricultura industrial nord-americana és profundament dependent dels fertilitzants russos. Rússia és el principal proveïdor mundial de fertilitzants nitrogenats i potassa.

Aquí el pragmatisme s’imposa sense complexos: les sancions sobre aquests productes han estat pràcticament inexistents. Només el 2024, els EUA van importar fertilitzants russos per un valor superior als 1.300 milions de dòlars. Un tall real de subministrament dispararia el preu dels aliments i posaria en risc l’estabilitat social. Quan es tracta de garantir el plat a taula, la moralitat geopolítica passa a un segon terme.

Cinisme o límits del sistema?

Davant d’aquest escenari, la pregunta és inevitable: estem davant d’un exercici de cinisme o de simple realisme polític?

Probablement es tracta d’una combinació d’ambdós, però hi ha una lectura més profunda: la fragilitat del model industrial global. El problema no és només que els EUA facin excepcions, sinó que el sistema les exigeix per no col·lapsar. Les cadenes de subministrament són tan especialitzades que qualsevol intent de ruptura real posa en risc el funcionament bàsic de l’economia. Les importacions de productes russos s’han concentrat en un nínxol de béns tan crítics que representen més del 90% del valor total del comerç bilateral actual.

Una lliçó incòmoda per al Nord global

Aquesta paradoxa hauria de convidar a la reflexió, especialment des d’una Europa que busca la seva pròpia autonomia. Si la principal potència mundial no pot aplicar les seves pròpies sancions sense recórrer a dreceres, què ens fa pensar que una transició energètica ràpida i neta és possible sense reduir la demanda i el consum?

El discurs de la substitució tecnològica sovint amaga una veritat incòmoda: continuem sent ostatges de materials i recursos que no controlem i que provenen de relacions de poder asimètriques.

Menys retòrica, més honestedat

El cas de l’urani, el pal·ladi i els fertilitzants no és una anècdota, sinó un símptoma de la fractura entre el relat polític i la realitat material. Cal parlar amb més honestedat sobre els límits del sistema i el preu real de mantenir el nostre model de vida. Sense aquesta franquesa, les sancions i les promeses de “desconnexió” continuaran sent, essencialment, exercicis de retòrica buida sota una fina capa de moralitat.