El mite del desenvolupament. Quan el problema es disfressa de solució

/ Miquel Tort

Els mites de la societat moderna

Aquesta sèrie es proposa desafiar aquelles creences que, malgrat semblar inqüestionables, sostenen un model de vida insostenible. Cada mes, posem sota la lupa un mite profundament arrelat en la nostra cultura —econòmic, social, tecnològic o ambiental—, l’examinem amb mirada crítica i proposem nous relats i pràctiques per imaginar un futur més just, habitable i connectat amb els límits del planeta. En aquesta entrada, ens endinsem en el mite del desenvolupament, una narrativa que presenta el “progrés” com una solució universal, però que sovint perpetua desigualtats, destrueix ecosistemes i ens allunya d’una vida veritablement sostenible.

Vista panoràmica d'una ciutat amb gratacels moderns i zones de construcció, envoltada de muntanyes verdes i núvols a l'horitzó.

El mite del desenvolupament presenta el model occidental com a exemple universal de progrés i benestar. Però aquest relat amaga una estructura de dominació cultural, econòmica i ecològica que perpetua desigualtats i depredació. L’anomenat “desenvolupament” sovint significa imposició i destrucció de formes de vida alternatives. Cal repensar les relacions Nord-Sud i obrir pas a models plurals, sobris i arrelats als territoris, on l’objectiu sigui la vida digna per a tothom, no el creixement econòmic.

El desenvolupament se’ns ven com la resposta a tots els mals, però, i si fos part del problema?

Quan parlem de “desenvolupament”, sovint imaginem ciutats modernes, infraestructures avançades, economies creixents i un estil de vida més “avançat”. Aquesta idea, que associa el benestar humà amb el creixement econòmic i la modernització, ha estat un pilar de la societat global des de fa dècades. Però, què passa quan aquest model de desenvolupament destrueix més del que construeix? És realment una via cap a un món millor, o una trampa que perpetua un sistema insostenible? Acompanyeu-nos a explorar l’origen d’aquest mite, les seves conseqüències i com podem repensar el progrés per construir un futur més equitatiu i respectuós amb el planeta.

L’origen del mite

La idea de desenvolupament tal com la coneixem avui va sorgir després de la Segona Guerra Mundial, en un context de reconstrucció i competició global. El 1949, el president dels Estats Units, Harry Truman, va popularitzar el terme en el seu discurs sobre l’estat de la nació, descrivint gran part del món com a “subdesenvolupat” i proposant que el progrés econòmic i tecnològic era la clau per superar la pobresa i la desigualtat. Aquesta visió va donar lloc a institucions com el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, que van promoure un model de desenvolupament basat en el creixement del PIB, la industrialització i la integració en el mercat global.

Aquest relat es va consolidar durant la Guerra Freda, quan el “desenvolupament” es va convertir en una eina geopolítica per competir entre blocs capitalistes i socialistes. Països del sud global van ser pressionats per adoptar models occidentals de modernització, sovint a costa de les seves cultures, economies locals i ecosistemes. La narrativa del desenvolupament es va presentar com una via universal cap al progrés, però en realitat estava profundament lligada als interessos de les potències econòmiques i les grans corporacions.

El desenvolupament com a miratge

A primera vista, el desenvolupament sembla una promesa de millora: més infraestructures, més accés a serveis, més oportunitats. Però aquesta visió ignora qui paga el preu d’aquest “progrés”. El model dominant de desenvolupament depèn de l’extracció intensiva de recursos naturals, l’expansió de l’agricultura industrial i la urbanització descontrolada, que sovint desplacen comunitats, destrueixen ecosistemes i generen desigualtats. Lluny de ser una solució universal, el desenvolupament sovint beneficia una minoria mentre deixa enrere els més vulnerables.

Un exemple clar és el concepte de “països desenvolupats” versus “països en desenvolupament”. Aquesta divisió assumeix que tots els països han de seguir el mateix camí cap a la modernització, ignorant la diversitat cultural i les necessitats locals. A més, el desenvolupament mesurat pel PIB no té en compte la distribució de la riquesa ni els costos ambientals i socials. Un país pot tenir un PIB elevat mentre la majoria de la seva població viu en la pobresa o els seus ecosistemes col·lapsen, com passa en moltes economies extractives.

La funció social del mite

El mite del desenvolupament compleix una funció ideològica poderosa: legitima un sistema global que prioritza el creixement econòmic per sobre de la justícia social i la sostenibilitat. En presentar el desenvolupament com una meta universal, es justifiquen intervencions econòmiques i polítiques que beneficien les elits globals, com la privatització de recursos naturals o l’obertura de mercats a multinacionals. Aquest relat també despolititza els problemes, suggerint que la pobresa o la degradació ambiental es poden resoldre amb més creixement, en lloc de qüestionar les estructures de poder que les generen.

A més, aquest mite erosiona formes de vida alternatives. Comunitats indígenes, camperoles o locals que viuen de manera sostenible sovint són etiquetades com a “endarrerides” i pressionades per adoptar models de desenvolupament que destrueixen els seus sistemes de vida. Això no només perpetua la desigualtat, sinó que també destrueix coneixements i pràctiques que podrien ser claus per a un futur sostenible.

Les conseqüències del mite

Les conseqüències d’aquest model de desenvolupament són profundes i alarmants. En primer lloc, l’extracció massiva de recursos per alimentar el creixement ha portat el planeta al límit. Segons el Global Footprint Network (2024), l’empremta ecològica de l’humanitat supera la capacitat de la Terra des del 2 d’agost, i el model de desenvolupament actual és un dels principals responsables. La deforestació, la pèrdua de biodiversitat i el canvi climàtic són conseqüències directes d’aquest enfocament.

En segon lloc, el desenvolupament sovint amplia les desigualtats. Projectes com grans preses, mines o plantacions industrials desplacen comunitats locals, sovint sense compensació justa, i concentren la riquesa en poques mans. Segons Oxfam (2024), l’1% més ric del món posseeix gairebé la meitat de la riquesa global, mentre que milers de milions viuen en la pobresa, malgrat dècades de “desenvolupament”.

A més, aquest mite fomenta una homogeneïtzació cultural. En promoure un model universal de progrés, es marginen formes de vida que no s’ajusten a la lògica del mercat global, com les economies comunitàries o les pràctiques indígenes. Això no només destrueix la diversitat cultural, sinó que també ens priva de solucions sostenibles que han funcionat durant segles.

Exemples actuals

Un cas paradigmàtic és el de les grans infraestructures presentades com a “progrés”. La construcció de preses hidroelèctriques, com la presa de Belo Monte al Brasil, ha desplaçat comunitats indígenes i ha destruït ecosistemes amazònics, tot i ser promocionada com una via cap al desenvolupament energètic. Els beneficis econòmics sovint acaben en mans de grans empreses, mentre els costos socials i ambientals els paguen els més vulnerables.

Un altre exemple és l’expansió de l’agricultura industrial, com les plantacions de palma d’oli al sud-est asiàtic. Aquestes són presentades com una via per al creixement econòmic, però han provocat deforestació massiva, pèrdua de biodiversitat i desposessió de terres de comunitats locals. Segons un informe de WWF (2023), la producció de palma d’oli és responsable del 10% de la desforestació global.

També veiem aquest mite en l’urbanització descontrolada. Ciutats com Lagos o Jakarta creixen ràpidament com a símbols de “desenvolupament”, però aquest creixement sovint implica la destrucció de terres fèrtils, l’augment de la desigualtat i la creació de barris marginals sense accés a serveis bàsics. Aquest model prioritza l’aparença de progrés per sobre del benestar real.

Repensar el progrés: cap a un futur sostenible

Per superar el mite del desenvolupament, hem de canviar la manera com entenem el progrés. En lloc de mesurar-lo amb el PIB o la quantitat d’infraestructures, hem de posar al centre la qualitat de vida, la justícia social i el respecte pels límits planetaris. Això implica abraçar models que valorin la diversitat cultural, protegeixin els ecosistemes i promoguin l’equitat.

Un pas clau és recuperar formes de vida locals i sostenibles. Comunitats indígenes i camperoles, per exemple, han desenvolupat pràctiques que combinen el benestar humà amb la cura del medi ambient, com l’agroecologia o la gestió comunitària dels recursos. Aquestes alternatives demostren que el progrés no ha de significar modernització a l’estil occidental, sinó harmonia amb el territori i les necessitats de les persones.

També cal apostar per economies circulars i relocalitzades, que redueixin la dependència dels mercats globals i prioritzin la producció local i sostenible. Iniciatives com les cooperatives de consum o els sistemes d’energia comunitària mostren que és possible construir models de desenvolupament que no destrueixin el planeta ni perpetuïn la desigualtat.

A més, hem de democratitzar les decisions sobre el desenvolupament. Les comunitats han de tenir veu per decidir com es gestionen els seus recursos, quins projectes s’implementen i com es distribueixen els beneficis. Això implica desafiar el poder de les multinacionals i les institucions globals que imposen models uniformes sense tenir en compte les realitats locals.

Finalment, hem de promoure una educació crítica que qüestioni el mite del desenvolupament i visibilitzi alternatives. En ensenyar a les noves generacions a valorar la diversitat cultural i ecològica, podem construir una consciència col·lectiva que rebutgi la idea d’un progrés lineal i universal.

Un nou relat per al futur

El mite del desenvolupament ens ha fet creure que el creixement econòmic i la modernització són la resposta a tots els problemes, però aquesta promesa ha resultat ser un miratge. Lluny de portar-nos a un món millor, aquest model ha destruït ecosistemes, ampliat desigualtats i erosionat cultures diverses. Desmuntar aquest mite és un pas essencial per imaginar un futur diferent.

Aquest futur no es construeix amb més infraestructures o més PIB, sinó amb comunitats que viuen en harmonia amb el seu entorn, amb economies que prioritzen el benestar col·lectiu i amb sistemes que respecten els límits del planeta. Reivindiquem un concepte de progrés que celebri la vida, la diversitat i la justícia, deixant enrere la il·lusió que el desenvolupament, tal com se’ns ha venut, és la solució.

✨ Si t’ha agradat aquesta entrada, no dubtis a compartir-la amb els teus amics! 😊

Entrades anteriors d’aquesta sèrie:

Descobriu-ne més des de Argelaguer en transició

Subscribe to get the latest posts sent to your email.

Deixa un comentari