Després d’haver reflexionat, en una entrada anterior, sobre el sentit del vot en un context en què cap partit representa plenament els valors del decreixement, ens plantegem ara una altra pregunta: té sentit crear un partit que sí que els defensi? Pot una proposta política institucional mantenir la coherència amb una visió ecosocial transformadora, o les regles del sistema ho impedeixen? En aquesta segona entrada, explorem els límits i les possibilitats d’aquesta idea, amb esperit crític i mirada arrelada.

Crear un partit polític que defensi el decreixement, la sobirania i els límits del planeta pot semblar coherent. Però què passa quan aquesta eina ha de jugar amb les regles d’un sistema que precisament vol canviar? Aquesta entrada planteja una reflexió profunda sobre els límits de la via electoral.

---

La idea de crear un partit polític que defensi els valors d’Argelaguer en Transició —decreixement, relocalització, sobirania energètica i alimentària, respecte pels límits ecològics i justícia social— pot semblar una resposta lògica davant la crisi sistèmica que vivim. A primera vista, un projecte així podria omplir un buit ideològic evident, connectar amb lluites locals i oferir una alternativa honesta i arrelada al territori. Però cal fer-se una pregunta clau amb honestedat: és realment viable transformar el sistema des de dins? O les estructures polítiques i institucionals existents acaben absorbint i desactivant qualsevol intent de canvi profund?

Fortaleses i límits d’un projecte polític transformador

Un partit nascut des dels principis d’Argelaguer en Transició podria aprofitar diverses oportunitats reals:

• Ocupar un espai buit: Actualment, cap partit amb representació al panorama polític català o estatal defensa el decreixement amb claredat i coherència. Una proposta així podria captar l’atenció de persones desencisades amb les opcions existents.
• Arrelar-se al territori: Vincular-se a iniciatives com Argelaguer en Transició, amb una base comunitària i pràctiques concretes, li donaria credibilitat i una connexió directa amb les necessitats locals.
• Ressonar amb el malestar col·lectiu: En un context de crisi climàtica, econòmica i social, cada cop més persones perceben que el model actual és insostenible. Un discurs basat en la sobirania i la sostenibilitat podria connectar amb aquest sentiment.
• Guanyar confiança per la coherència: Si el projecte neix de pràctiques reals i no de càlculs electorals, podria generar una confiança genuïna, especialment entre aquells que busquen alternatives radicals però viables.

Aquestes fortaleses podrien donar a un partit així un espai únic per influir en el debat públic i mobilitzar sectors de la societat que se senten orfes de representació.

Tot i aquestes oportunitats, qualsevol iniciativa que intenti canviar el sistema des de dins s’enfronta a obstacles i límits estructurals gairebé insalvables:

• La competència electoral simplifica els missatges: Per guanyar vots, els partits sovint han de reduir la complexitat de les seves propostes a lemes simples i promeses atractives. Això pot diluir la radicalitat d’idees com el decreixement o la relocalització, que requereixen un debat profund i matisat.
• La pressió per fer promeses poc realistes: En un sistema que premia l’optimisme i les solucions ràpides, és difícil defensar propostes que accepten els límits planetaris sense caure en promeses buides o poc realistes.
• Els pactes i equilibris institucionals: Per governar o tenir influència, cal fer aliances amb altres forces polítiques, sovint amb valors i objectius oposats. Això pot desvirtuar les propostes originals i generar contradiccions internes.
• La lògica centralitzadora del sistema: La política representativa afavoreix la delegació i la centralització, en contra dels principis de sobirania compartida i relocalització que defensa Argelaguer en Transició.

Aquests límits fan que sigui extremadament difícil mantenir la coherència i la radicalitat d’una proposta basada en la vida senzilla, la justícia social i el respecte pels límits ecològics.

Lliçons d’altres experiències

Hi ha exemples que il·lustren aquestes dificultats. El Partit Pirata a Europa, amb el seu discurs innovador sobre democràcia directa i llibertats digitals, va aconseguir una certa visibilitat inicial, però el sistema polític institucional no li ha permès consolidar-se com a força transformadora. De manera similar, la CUP a Catalunya, nascuda des del municipalisme i amb un fort component assembleari, ha hagut de fer equilibris complexos entre l’acció institucional al Parlament i la fidelitat als seus principis de base. Aquestes experiències mostren com el sistema té una gran capacitat per absorbir, neutralitzar o marginalitzar les dissidències, fins i tot quan aquestes tenen un suport inicial significatiu.

Un altre cas rellevant és el dels partits verds europeus. Tot i que algunes formacions verdes han aconseguit representació i influència, sovint han hagut de moderar el seu discurs per adaptar-se a les dinàmiques electorals, perdent part de la seva essència transformadora. Aquests exemples suggereixen que la institucionalització pot erosionar l’energia col·lectiva i desvirtuar els objectius originals d’un projecte.

El risc de fer política amb gasolina

Intentar canviar el sistema des de dins pot ser com intentar apagar un foc amb gasolina ecològica: encara que les intencions siguin bones i les formes més ètiques, el sistema en si mateix continua alimentant dinàmiques de creixement, centralització i competència que són contràries als valors del decreixement i la sobirania comunitària. Fins i tot si un partit aconsegueix petites victòries, com aprovar mesures locals sostenibles, el marc global del sistema —basat en el capitalisme, la globalització i la delegació— tendeix a limitar l’abast d’aquests canvis.

A més, participar en la política institucional pot generar una dependència de les estructures de poder existents, desplaçant l’atenció i els recursos de les iniciatives comunitàries cap a les dinàmiques electorals. Això pot debilitar els moviments de base, que són precisament els que donen força i legitimitat a projectes com Argelaguer en Transició.

Una alternativa: construir poder col·lectiu fora del sistema

Davant d’aquest panorama, potser la pregunta no hauria de ser “com crear un nou partit?”, sinó “com construir un poder col·lectiu que transformi la realitat des de la base?”. La política no es limita a les institucions; és també l’acció col·lectiva, la cooperació i la construcció d’alternatives concretes. En lloc de centrar els esforços en un partit, podem prioritzar:

• Cooperatives locals: Crear cooperatives d’energia renovable, de consum agroecològic o d’habitatge sostenible, que generin sobirania i resiliència comunitària.
• Xarxes de suport mutu: Enfortir xarxes d’ajuda mútua per fer front a les necessitats bàsiques, especialment en moments de crisi.
• Economia solidària: Promoure mercats locals, monedes socials i sistemes d’intercanvi que relocalitzin l’economia i redueixin la dependència de les grans cadenes globals.
• Comunitats en transició: Continuar impulsant iniciatives com Argelaguer en Transició, que demostren que un altre model de vida és possible a través de pràctiques concretes.
• Assemblees veïnals: Crear espais de decisió col·lectiva on els veïns i veïnes decideixin directament sobre el seu futur, sense delegar en representants.
• Aliances territorials: Connectar amb altres pobles i comunitats per defensar el territori, els recursos naturals i els drets col·lectius.

Aquestes accions són política en el sentit més profund: transformen la realitat des de la base, creen vincles de confiança i generen alternatives viables sense dependre de les institucions.

A dins i a fora: una estratègia híbrida?

Tot i els límits de la política institucional, no cal rebutjar-la del tot. Una estratègia híbrida podria combinar l’acció dins del sistema (per exemple, presentant propostes concretes en l’àmbit municipal) amb la construcció de poder col·lectiu fora d’ell. Això podria implicar:

• Participació tàctica: Utilitzar les institucions locals per protegir iniciatives comunitàries, com ara cooperatives o horts urbans, sense perdre de vista que el veritable canvi neix des de baix.
• Pressió des de fora: Mobilitzar la comunitat per pressionar les institucions, assegurant que les demandes locals no es dilueixin en les dinàmiques de poder.
• Formació i educació: Crear espais per formar les persones en decreixement, sobirania i justícia social, perquè el discurs transformador guanyi força i coherència.

Aquesta combinació permet mantenir un peu dins del sistema per aconseguir recursos o visibilitat, però sense perdre l’autonomia ni la radicalitat dels principis fundacionals.

La força està a la base

No volem alimentar falses esperances ni idealitzar la marginalitat. Crear un nou partit polític pot semblar una via directa per influir en el sistema, però les experiències passades i els límits estructurals ens mostren que el canvi profund no cap dins les regles del joc actual. La força real rau en la capacitat per construir comunitats vives, arrelades i resilients, capaces de viure els valors que defensem des d’Argelaguer en transició.

En lloc de centrar-nos en les urnes, construïm sobiranies compartides, xarxes de suport i llocs on la vida senzilla i la justícia social siguin realitats quotidianes. Aquesta és la nostra manera de fer política. Aquesta és la nostra manera de resistir, de crear i de viure.

✨ Si aquesta entrada t’ha fet reflexionar, no et quedis en el like o en compartir-la: compromet-te amb accions concretes que transformin el nostre entorn. 😊