El WEO 2025 confirma que la “febre” del planeta no baixa: més calor, més consum d’energia i un sistema cada vegada més fràgil. L’informe admet riscos greus —dependència de minerals crítics, xarxes elèctriques saturades, vulnerabilitat climàtica— però evita qüestionar l’arrel del problema: un model econòmic basat en el creixement il·limitat. Ens diu què falla, però no s’atreveix a proposar la transformació real que necessitem: reduir demanda, relocalitzar, reforçar la resiliència i ajustar-nos als límits. El temps s’esgota i la febre no baixarà sola.

---

Una febre que no baixa

Imaginem per un moment que la Terra és un cos amb febre. L’any 2024 va superar, per primera vegada, el límit de temperatura que els científics consideren altament perillós. En altres paraules: el planeta ja està a la UCI climàtica. I, tanmateix, seguim alimentant allò que l’està posant malalt. L’any passat vam batre rècords de consum de petroli, gas, carbó i també d’electricitat.

Aquesta és una de les primeres contradiccions que assenyala el World Energy Outlook 2025. L’informe de l’Agència Internacional de l’Energia no té gaire espai per al consol: el món energètic és més fràgil, més desigual i més exposat als riscos que mai. La febre puja, i les respostes continuen essent tímides, contradictòries o directament orientades a protegir el mateix model que ens hi ha portat.

Aquesta entrada mira de sintetitzar els punts clau de l’informe, però sobretot vol posar-hi una lectura crítica: què vol dir tot això per a nosaltres, que intentem pensar un futur que no depengui de fantasies tecnològiques ni d’un creixement impossible?

Els riscos que no ens volem mirar de cara

L’informe identifica riscos molt clars, però que bona part dels governs i empreses prefereixen minimitzar. En destaquen tres.

1. El coll d’ampolla dels minerals crítics

El sistema energètic del futur —o si més no el que ens venen com a “futur verd”— depèn d’un conjunt reduït de minerals: liti, cobalt, níquel, terres rares… Però quasi tots es refinen en un sol país. És una dependència extrema.

És com tenir una única clau de casa per tots els panys i que només un proveïdor en tingui la còpia. Un sisme, un conflicte o una decisió política pot deixar-nos a les fosques. La transició energètica, tal com està plantejada, s’aguanta damunt un monocultiu industrial globalitzat.

El WEO ho diu clar: els mercats no diversificaran per si sols; caldrien polítiques actives. Però també calla una cosa essencial: tot això només passa perquè hem imaginat una transició basada a substituir i no en reduir.

2. Les “artèries” debilitades del món elèctric

La demanda elèctrica creix molt més ràpid que les xarxes que l’haurien de sostenir. El resultat és un sistema elèctric vulnerable i sovint incapaç d’absorbir les renovables que ja s’estan instal·lant.

El 2024, més de 200 milions de llars es van quedar sense llum per causa de fenòmens climàtics extrems. La metàfora que proposa l’informe és encertada: tenim un cos que necessita més energia, però les artèries que l’han de transportar estan debilitades.

És una vulnerabilitat física, no tecnològica. I no s’arregla només amb més cables i més bateries, sinó amb una altra relació amb l’energia: més proximitat, més diversificació, més sobrietat.

3. L’espiral de l’aire condicionat

Fa més calor, i les societats —sobretot les urbanes— responen amb més aire condicionat. Però això dispara la demanda elèctrica i genera els pitjors pics de càrrega del sistema. Un altre cercle viciós perfecte d’una economia que respon als símptomes, no a les causes.

Les excuses d’un sistema que no vol canviar

L’informe assenyala alguns autoenganys que s’han convertit en dogmes.

El gas natural com a “pont”

El relat és conegut: el gas és la solució temporal per reduir emissions mentre les renovables creixen. Però els números no quadren.

S’està construint una gran capacitat nova de producció i exportació de gas natural liquat, però no està gens clar qui el comprarà en una dècada. Europa i la Xina ja estan afluixant el consum per apostar més per la solar i l’eòlica. I els països més pobres simplement no poden pagar-lo.

Molts d’aquests projectes de gas poden acabar com a actius varats. Traduint-ho: diners enterrats i emissions garantides.

El “ja ho arreglarem demà”

La majoria de països signen compromisos climàtics que després no compleixen. O bé posen objectius tan poc exigents que no comprometen res. És com posar-se de meta caminar un quilòmetre al mes i després dir que s’ha complert un programa esportiu.

I a tot això hi afegim l’esperança tecnològica: confiem en solucions que encara no existeixen a escala, com la captura massiva de CO₂. És una mena de religió laica en què el futur tecnològic vindrà a rescatar-nos del present que no volem afrontar.

Els límits dels vehicles elèctrics

El WEO ho apunta: el mercat no creix tan ràpid com s’esperava. I si l’electricitat continua venint majoritàriament de fòssils, el guany ambiental és modest.

És un exemple perfecte d’una transició pensada sense repensar res: canviem el motor, però no el model.

Tenim els remeis, però no canviem d’estil de vida

El missatge més preocupant del WEO 2025 no és que no hi hagi solucions. És que no les volem aplicar de manera real. Sabem què funciona:

• reduir la demanda
• fer més eficient el que fem servir
• relocalitzar la producció
• reforçar les xarxes i els sistemes descentralitzats
• apostar decididament per les renovables properes
• posar límits al consum superflu

Però el sistema polític i econòmic continua triant la via fàcil: ajornar decisions i confiar que la tecnologia futura farà la feina bruta.

És una estratègia que ens porta directament a un escenari més calent, més inestable i més desigual.

La febre no baixarà sola

L’informe és clar i, al mateix temps, insuficient. Diagnostica bé la feblesa del sistema, però evita dir que l’arrel del problema és el creixement il·limitat en un planeta finit. Manté la fantasia d’una transició basada en més tecnologia i més materials, però sense menys consum.

La febre de la Terra no baixarà perquè fabriquem més panells o més bateries. Baixarà si canviem el nostre metabolisme econòmic, si posem la vida al centre i si entenem que l’energia no és un dret abstracte sinó una relació concreta amb el territori i els seus límits.

El rellotge no para. El que fem en aquesta dècada marcarà el segle. La pregunta és si continuarem esperant miracles… o si començarem a fer allò que ja sabem que funciona.

Si aquesta entrada t’ha fet reflexionar, no et quedis en el like o en compartir-la: compromet-te amb accions concretes que transformin el nostre entorn.