Les nocions de frontera i perifèria adquireixen un nou sentit en el context de la transició ecosocial. Lluny de ser marginals, aquests espais són el bressol de la resiliència i la creativitat. En ells es redescobreixen l’autonomia, els límits i la cooperació, fonaments d’un món poscreixement. Des de llocs com Argelaguer, habitar la perifèria és un acte de resistència activa: una manera conscient de viure fora del model dominant. El futur no es forjarà al centre del poder, sinó en les fronteres on arrelen noves possibilitats.

---

En un món que trontolla entre crisis múltiples —energètica, climàtica, social i política—, les velles nocions de “centre” i “perifèria” adquireixen nous significats. Igualment, les “fronteres” deixen de ser línies fixes en un mapa per esdevenir espais de tensió, de resistència o d’oportunitat. En aquest context de transició ecosocial, pensar des de la perifèria no és només una qüestió geogràfica: és una actitud, una mirada i una aposta per una altra manera de viure.

La perifèria com a espai viu

Tradicionalment, la perifèria s’ha concebut com un espai subordinat al centre: un territori dependent, destinat a subministrar recursos o a absorbir residus. Les ciutats, les institucions i els centres econòmics han monopolitzat la legitimitat i la visibilitat, mentre que els espais rurals o marginals han estat vistos com a endarrerits o residuals.

Tanmateix, avui són precisament aquests marges els primers a experimentar les tensions del col·lapse del sistema dominant —i, sovint, els primers a imaginar-ne les alternatives. Quan les metròpolis esdevenen massa dependents de l’exterior, massa fràgils davant la interrupció de fluxos, massa allunyades dels cicles naturals que sostenen la vida, la perifèria pot convertir-se en un laboratori de resiliència.

Aquests espais —rurals, semirurals o fins i tot barris urbans marginals— poden recuperar pràctiques que el centre ha oblidat: reparar, reutilitzar, cultivar, compartir, viure amb sobrietat. La perifèria, en aquest sentit, no és un lloc d’escassetat, sinó d’abundància relacional i comunitària. No és rica en béns, però sí en vincles, coneixements i temps.

La riquesa que sorgeix de la proximitat, de l’ajuda mútua i del contacte directe amb la terra no es mesura en PIB ni en eficiència productiva, sinó en qualitat de vida, autonomia i sentit de pertinença. És un tipus de prosperitat que el centre, obsessionat amb el creixement i la velocitat, ha oblidat.

La frontera com a espai de trobada, no com a mur

En temps de col·lapse, les fronteres tornen a ocupar un lloc central. Però no tant com a murs o barreres, sinó com a zones de fricció on xoquen models oposats —i on pot néixer el nou. Frontera és la línia on es troben el decreixement i el creixement il·limitat, on el capitalisme global s’enfronta a les economies locals, on la tecnolatria es topa amb la senzillesa volguda.

Habitar la frontera és viure en tensió, però també en possibilitat. En aquests espais s’obren esquerdes en el sistema, zones on l’experimentació encara és possible i on les alternatives poden arrelar, protegides per la seva aparent marginalitat.

La frontera pot ser geogràfica, però també cultural o ètica. És el límit entre dues maneres d’entendre el progrés: entre la ideologia del domini i l’ètica de la cura, entre la competició i la cooperació, entre l’acumulació i la suficiència. Assumir aquesta posició és reconèixer que la transformació no sorgeix de reproduir el que ja existeix al centre, sinó d’inventar el que encara no existeix als marges.

Argelaguer com a perifèria activa

Des d’un poble com Argelaguer —fora dels centres de decisió, de producció i de consum massiu—, aquestes reflexions prenen cos. No són idees abstractes, sinó experiències quotidianes. Les iniciatives locals d’autogestió, de sobirania alimentària o d’energia compartida no són només pràctiques sostenibles: són actes polítics, expressions de resistència i de reconstrucció.

Quan una comunitat organitza la seva pròpia energia, cultiva els seus aliments o dissenya formes de compartir recursos, està exercint el seu dret a existir fora de la lògica del mercat i de les institucions centrals. Diu, en definitiva: podem viure d’una altra manera. Podem construir suficiencia sense esperar el permís de ningú.

A Argelaguer, com en tants altres pobles, la perifèria no és un espai passiu. És un territori actiu, un ecosistema de pràctiques que qüestionen silenciosament la lògica del centre. Les persones que romanen o hi tornen —per necessitat o per convicció— no fugen del món: el refan a una altra escala, més humana i més habitable.

Habitar la perifèria amb orgull no és un gest de nostàlgia, sinó de lucidesa. No es tracta d’idealitzar el rural, sinó de reivindicar allò que la modernitat ha menystingut: el temps, l’autonomia, la reciprocitat i el respecte pels límits.

La transició es forja als marges

Parlar de transició ecosocial és parlar d’una ruptura de model, d’un canvi profund en la manera d’entendre la vida col·lectiva. I cap ruptura no s’ha gestat mai al centre del poder. Els grans canvis històrics han nascut a les perifèries: dels monestirs que van preservar el saber durant el col·lapse dels imperis, dels moviments obrers sorgits als suburbis industrials, de les revoltes camperoles, de les cooperatives locals que van imaginar formes alternatives d’economia.

Reivindicar la perifèria no és renunciar a influir, sinó reconèixer on hi ha realment marge de maniobra. La llibertat —la de crear, d’experimentar, de viure d’una altra manera— sovint existeix allà on el control és més feble. En aquest sentit, la perifèria és un lloc de possibilitat.

La transició que necessitem no sortirà dels ministeris ni de les seus corporatives. S’està teixint, ja ara, a través d’una constel·lació d’iniciatives locals —algunes invisibles, altres fràgils— que, juntes, dibuixen els contorns d’una nova civilització. Cada comunitat que redueix la seva dependència dels combustibles fòssils, que regenera els sòls, que recupera la confiança i l’ajuda mútua, contribueix a aquesta metamorfosi.

Pensar i viure des del marge

Pensar des de la perifèria és acceptar la vulnerabilitat: entendre que l’estabilitat és una il·lusió, que els límits són reals i que la fragilitat pot ser fecunda. És rebutjar l’arrogància del centre, que es creu autosuficient i immune al col·lapse, i recuperar la humilitat dels ecosistemes, on tot està connectat i cada ésser depèn dels altres.

Viure des del marge també vol dir abraçar la lentitud, la imperfecció i la incertesa. És una actitud que valora la diversitat per sobre de la uniformitat, la cooperació per sobre de la dominació, la suficiència per sobre de l’acumulació. És, en definitiva, una manera de tornar a habitar la Terra amb consciència i gratitud.

La perifèria esdevé així no un lloc d’on fugir, sinó un lloc per defensar i reinventar. La frontera, no una línia de separació, sinó un espai de trobada on poden germinar noves formes de vida. Des dels marges, la transició deixa de ser una qüestió tècnica per convertir-se en una qüestió ètica, cultural i existencial.

Quan els centres s’enfonsen sota el seu propi pes, són les perifèries —humils, resilients, arrelades a la terra— les que conserven les llavors del futur.