L’acord entre Israel i Hamàs promogut per Donald Trump és, en aparença, una fita diplomàtica. Però rere la foto del cessament del foc s’hi amaga una realitat molt més crua: un pla de vint punts que perpetua l’ocupació, legitima el control militar i imposa una pau sense justícia. Les últimes notícies confirmen que el pla no avança —ni en el desarmament, ni en la reconstrucció, ni en la restitució de drets. És un intent de fixar un “ordre” basat en la submissió d’un poble devastat.

---

Quan Donald Trump va anunciar amb gran pompa el seu “pla de pau històric” entre Israel i Hamàs, molts titulars van parlar d’un moment de canvi. Però rere l’espectacle mediàtic hi ha un escenari molt més complex i desequilibrat. No es tracta d’un acord entre iguals, sinó de la consolidació d’un règim d’imposicions, sota la promesa d’una estabilitat que només pot ser temporal.

Els últims dies han demostrat que la treva és fràgil i plena de contradiccions. Tot i l’entrada puntual d’ajuda humanitària i el retorn parcial de cossos d’ostatges, el bloqueig continua i la destrucció massiva de Gaza fa inviable una vida digna per a centenars de milers de persones. Israel manté el control sobre fronteres, espai aeri i recursos bàsics, mentre Hamàs reforça el seu poder intern amb mesures repressives.

El “pla Trump”, segons fonts diplomàtiques, inclou vint punts que haurien de garantir el cessament definitiu de les hostilitats, el desarmament de Hamàs i la creació d’una administració provisional supervisada per diversos països àrabs. Però la realitat és que cap d’aquests punts té mecanismes de compliment efectius ni garanties per al poble palestí. La major part dels compromisos depenen del vistiplau israelià i del control militar nord-americà.

El resultat és una pau tutelada, sense sobirania ni reparació. Un “ordre” basat en la força, que converteix la reconstrucció de Gaza en una moneda de canvi i els drets humans en paper mullat. Diversos analistes coincideixen que aquest pla “no pot funcionar perquè parteix d’una asimetria absoluta i ignora les causes estructurals del conflicte: l’ocupació, la colonització i la negació del dret al retorn”.

Les reaccions internacionals han estat prudents però cada cop més escèptiques. Egipte i Qatar intenten mantenir oberta la via diplomàtica, mentre la Unió Europea —incòmoda davant l’estratègia trumpista— es limita a “esperar resultats tangibles”. Mentrestant, la realitat sobre el terreny parla per si sola: interrupcions constants del subministrament d’ajuda, represàlies militars puntuals i absència total de garanties per als civils.

Trump, que busca consolidar la seva imatge de negociador global, ha deixat clar que els EUA “no permetran que Hamàs trenqui la pau” i que “actuaran ràpidament” si no es compleixen els termes. Les amenaces de Trump, confirmen que Washington no busca un equilibri sinó un nou mapa de poder a la regió, amb Israel com a soci preferent i els palestins reduïts a un paper subordinat.

El pla també té una dimensió econòmica evident. Els contractes per a la reconstrucció de Gaza —ja anunciats per empreses nord-americanes i israelianes— apunten a un model de “capitalisme de la postguerra”, on la destrucció es converteix en oportunitat de negoci. Es parla d’un “fons internacional de desenvolupament” que, en realitat, servirà per privatitzar infraestructures i mantenir el control exterior sobre els recursos palestins.

Res d’això és nou. La història recent està plena de falses pacificacions que van servir per consolidar el poder dels vencedors. Però el cas de Gaza és especialment dolorós: un territori convertit en laboratori d’estratègies militars, on la població civil paga el preu més alt. L’acord actual no aborda les causes de fons —ni el setge, ni els assentaments, ni la negació del dret a l’autodeterminació—, sinó que es limita a gestionar el desastre.

La pau no pot ser imposada. Sense veritat, sense justícia i sense reparació, el que s’imposa és només silenci i por. I això no és pau: és sotmetiment.

Un futur incert per a un acord fràgil

El pronòstic sobre l’evolució d’aquest acord és, malauradament, poc esperançador. Tot indica que la treva impulsada per Trump i avalada per diversos països àrabs no consolidarà una pau real, sinó una pausa tàctica. El cessament del foc es manté gràcies a la pressió diplomàtica i a l’ajuda internacional, però sense confiança ni garanties recíproques. Qualsevol atac o incident pot tornar a encendre el conflicte.

L’absència d’una autèntica sobirania palestina és el principal obstacle. La reconstrucció de Gaza continua en mans d’actors externs —EUA, Israel, Egipte o Qatar— que decideixen sense tenir en compte la població local. Aquesta dependència perpetua la desigualtat i buida de sentit el concepte de pau.

Alhora, el suport internacional comença a esquerdar-se. A mesura que es fan visibles les contradiccions —ajuda insuficient, control militar i impunitat davant els crims de guerra—, creix la desconfiança sobre un acord que sembla dissenyat més per estabilitzar el poder que per garantir justícia.

Tot plegat apunta que el “pla Trump” no serà recordat com un pas cap a la pau, sinó com un episodi més d’una llarga història de dominació i resistència. Una treva sense justícia és només un silenci provisional. Mentrestant el poble palestí continua privat del més essencial: terra, llibertat i futur.