Entrades que han resistit el pas del temps i que encara avui ens inspiren. Redescobreix les arrels d’aquest espai i sumat a la reflexió col·lectiva. Benvinguts a Clàssics del blog

Text revisat i actualitzat.
Aquest article és una versió revisada i ampliada del text publicat originalment el 14 de juliol de 2014 a aquest mateix blog.

---

L’illa de Pasqua s’ha usat sovint com a metàfora del col·lapse per sobreexplotació de recursos, però la recerca actual mostra una realitat més complexa, amb factors ecològics, socials i colonials. Tot i això, el cas continua sent un advertiment útil: les societats poden col·lapsar si ignoren els límits del seu entorn. Avui, en un món globalitzat i finit, cal aprendre d’aquests exemples i apostar per sistemes més resilients, simples i adaptats als límits del planeta.

Per què col·lapsen les societats? Aprenentatges del cas de l’illa de Pasqua

L’any 2005, Jared Diamond publicava Colapso, un llibre que va tenir una forta repercussió en el debat sobre els límits de les societats humanes. En ell, Diamond proposava una visió contundent: el col·lapse de la societat de l’illa de Pasqua era una metàfora del que pot passar al món sencer si seguim explotant els recursos com fins ara. Aquesta idea —que els habitants de Pasqua van talar el darrer arbre tot mantenint rituals i estructures socials insostenibles— ha estat àmpliament difosa. Però, dues dècades després, què en diu la recerca actual? I sobretot, què en podem aprendre realment?

Una història clàssica amb noves lectures

L’illa de Pasqua, situada a milers de quilòmetres de qualsevol altre territori habitable, va ser colonitzada per navegants polinesis al voltant del segle X. Durant segles, la seva població va créixer, desenvolupant una cultura rica i complexa, amb grans estàtues (moais), plataformes cerimonials (ahu) i una organització social dividida en clans.

Quan els primers europeus hi arribaren el segle XVIII, trobaren una illa desforestada i una població molt reduïda, en relació amb les estimacions màximes d’ocupació. Diamond en va deduir que els habitants havien col·lapsat per esgotament dels recursos naturals, en especial dels boscos, que havien servit per construir vaixells, cases, eines i per transportar els moais.

Tanmateix, la recerca arqueològica més recent ha aportat matisos importants. Investigadors com Terry Hunt i Carl Lipo han mostrat que la desforestació potser no va ser deguda exclusivament a l’activitat humana. L’arribada de rates polinèsies —transportades accidentalment amb les primeres canoes— hauria impedit la regeneració dels boscos en alimentar-se de llavors. Això fa pensar que l’ecosistema era més fràgil del que es creia.

A més, l’evidència etnogràfica i arqueològica mostra que la societat rapanui no va desaparèixer de sobte, sinó que es va adaptar a les noves condicions: van sorgir pràctiques alternatives com el culte a l’Home Ocell, i es mantingueren formes d’organització social fins a l’arribada dels europeus. Va ser aleshores, amb la introducció de malalties, esclavitud i destrucció cultural, que es produí una caiguda real i dramàtica.

Per què col·lapsen les societats?

El cas de Pasqua, tot i no ser tan clar com es pensava, continua sent útil per obrir una pregunta més general: per què col·lapsen les societats complexes?

El col·lapse no sempre és un esfondrament sobtat o total. Sovint és un procés gradual de pèrdua de complexitat, de transformació, o de reducció de població i institucions. Algunes teories clau:

• Teoria de la complexitat (Joseph Tainter): les societats creixen en complexitat per resoldre problemes, però això comporta costos creixents. Quan el sistema ja no pot sostenir-se —per manca d’energia o recursos— es produeix una simplificació sobtada.
• Teoria de la resiliència (Holling i Gunderson): els sistemes socials i ecològics tenen un llindar de resiliència. Quan s’excedeix, poden patir canvis radicals. L’adaptabilitat, la diversitat i la capacitat de resposta són claus per evitar el col·lapse.
• Multicausalitat i context: avui se sap que molts col·lapses (Maies, Ancestrals Pueblo, Angkor) van ser causats per la combinació de canvis climàtics, sobreexplotació, conflictes interns i invasions externes. No hi ha una única causa.

Una metàfora vigent (amb precaucions)

Tot i les revisions, la metàfora de l’illa de Pasqua continua sent poderosa. Vivim en un planeta finit, amb una economia global basada en l’extracció de recursos no renovables, en la destrucció de biodiversitat i en un sistema energètic encara dependent dels combustibles fòssils.

Com els habitants de Pasqua, confiem sovint que alguna tecnologia o solució externa vindrà a salvar-nos: captació de carboni, fonts d’energia miraculoses, reciclatge màgic. Però, com deia Diamond, la Terra està tan aïllada en l’espai com Pasqua ho estava en el Pacífic. No hi ha una “altra illa” a la qual escapar quan el sistema falli.

La diferència és que nosaltres tenim molt més coneixement —i, per ara, marge d’actuació— per evitar un col·lapse desordenat. Però això implica acceptar límits, reduir la complexitat innecessària, compartir recursos i afavorir economies locals i resilients. En altres paraules, adoptar una transició decidida cap a una societat més senzilla, adaptada als límits biofísics del planeta.

Cal, doncs, deixar de pensar el col·lapse com una catàstrofe inevitable i començar a entendre’l com una oportunitat per repensar la nostra manera de viure. El futur no està escrit. Però si volem evitar els errors del passat, cal que aprenguem a llegir els senyals d’alerta i a actuar col·lectivament abans no sigui massa tard.