Aquest estiu la península Ibèrica viu una de les pitjors temporades d’incendis de les darreres dècades. La causa no és només la calor extrema: el canvi climàtic n’és l’amplificador, però també hi influeixen l’abandonament rural, la gestió forestal feble, el monocultiu i la manca de prevenció. Els incendis ens recorden que necessitem una nova relació amb el territori basada en la diversitat, la cura i la comunitat. Sense canviar de model, el futur serà cada cop més vulnerable al foc.

---

Incendis forestals. Causes profundes d’una emergència anunciada

Els incendis forestals que assolen Espanya aquest estiu del 2025 han tornat a posar de manifest la fragilitat del territori i la manca d’una gestió adequada davant d’un clima cada cop més extrem. Més de 380.000 hectàrees cremades, desenes de milers de persones evacuades i una devastació que marcarà ecosistemes i comunitats durant dècades.

Aquesta tragèdia no és un accident puntual: és la suma d’un seguit de causes profundes que tenen molt a veure amb el canvi climàtic, el model de gestió del territori i una societat que ha abandonat el vincle amb la terra. En aquesta entrada intentarem anar més enllà de la superfície i comprendre quins factors fan possible que els incendis d’avui siguin tan extensos, destructius i difícils de controlar.

El canvi climàtic com a amplificador

Les onades de calor extremes, cada cop més freqüents i intenses, són el teló de fons dels grans incendis. Aquest estiu, hem viscut temperatures que han superat els 45 °C i una sequera persistent que ha deixat la vegetació al límit. Els científics ja fa temps que adverteixen que l’escalfament global no només incrementa les temperatures, sinó que allarga les temporades de risc i asseca els ecosistemes, convertint els boscos en autèntics polvorins.

Els incendis de “sisena generació”, capaços de generar núvols de foc i fenòmens meteorològics propis, són un símptoma d’aquest nou context. El problema ja no és només apagar el foc, sinó afrontar una nova era d’incendis enormes que posen en qüestió els sistemes tradicionals d’extinció.

Un territori abandonat

El foc no és només conseqüència del clima. La manera com hem organitzat i desorganitzat el territori té molt a veure amb la seva propagació. En moltes zones rurals, l’abandonament de pràctiques tradicionals com el pasturatge o la ramaderia extensiva ha deixat el sotabosc ple de biomassa inflamable.

A Galícia, el monocultiu d’eucaliptus i pins ha substituït els boscos autòctons, creant un paisatge fràgil, homogeni i altament inflamable. El mateix passa en altres zones de la península, on la manca de diversitat forestal i la pressió econòmica per treure rendiment ràpid del sòl augmenten el risc d’incendi.

Sense una relació viva entre comunitat i territori, els boscos deixen de ser espais cuidats i es converteixen en combustible acumulat.

Prevenció feble i reacció tardana

Un altre factor clau és la manera com entenem la gestió dels incendis. A Espanya, la major part dels recursos es destinen a l’extinció i no a la prevenció. Les brigades treballen al límit, els mitjans aeris es mobilitzen a gran escala, però la pregunta és: què fem durant els mesos en què no hi ha foc?

La prevenció real hauria de passar per:

• Gestió activa dels boscos i el mosaic agroforestal.
• Suport a pagesos i ramaders que mantenen el territori viu.
• Creació de franges verdes i tallafocs naturals.
• Educació i sensibilització ciutadana.

Sense aquestes mesures, el sistema continuarà sent reactiu i caríssim, incapaç de contenir l’escenari que ja és present i que s’agreujarà amb el temps.

El paper dels humans: negligència i interessos

Les estadístiques mostren que una gran part dels incendis (>70%) tenen origen humà: negligències, accidents o, fins i tot, intencions criminals. Aquest estiu, la policia ha detingut desenes de persones i n’ha investigat més de noranta. Però més enllà d’aquests casos concrets, el problema de fons és una societat desconnectada de la natura, on el foc deixa de ser una eina de gestió i es converteix en una amenaça constant.

Cal afegir-hi, però, una responsabilitat sovint oblidada: la de les institucions i les polítiques públiques. Quan la prevenció es deixa en un segon pla, quan manquen plans d’emergència, quan es retallen recursos en vigilància forestal o es redueixen brigades de neteja i manteniment, s’està alimentant el risc. La reacció tardana davant els incendis no és només una qüestió tècnica, sinó el reflex d’una mirada curta que confia més en els mitjans d’extinció que en la cura preventiva del territori.

En aquest sentit, els incendis no són només conseqüència de la irresponsabilitat individual, sinó també del fracàs d’un model polític i econòmic que considera el bosc un espai secundari fins que crema.

Una emergència ecosocial

Els incendis no són només una qüestió forestal. Són també un problema de salut pública: el fum que es respira és molt més tòxic del que es pensava, i afecta especialment infants, gent gran i persones amb malalties respiratòries. Són un problema de desigualtat, perquè les zones rurals en pateixen les conseqüències mentre les ciutats en viuen relativament protegides. I són un símbol de la crisi climàtica, perquè mostren amb una claredat dolorosa fins a quin punt el nostre model de vida és insostenible.

Què podem aprendre?

El que passa a Galícia, Extremadura o Castella i Lleó ens afecta també a nosaltres. Argelaguer no és immune al foc ni als efectes del canvi climàtic. Si volem un futur habitable, cal repensar la relació amb el nostre entorn:

• Diversificar els usos del sòl i no dependre només de monocultius.
• Mantenir el territori viu mitjançant pagesia, ramaderia i horts comunitaris.
• Col·laborar com a comunitat en la prevenció i la vigilància.
• Consumir amb responsabilitat, sabent que el nostre estil de vida impacta en la crisi climàtica que alimenta els incendis.

Els incendis forestals no són només una emergència puntual; són el mirall d’una societat que viu d’esquena al territori. Si volem evitar que el futur sigui cada cop més cremat i inhabitable, necessitem un canvi profund de model: posar la vida i el territori al centre.

Els incendis d’aquest estiu són una crida d’alerta. Ens recorden que el temps de les mitges tintes ja ha passat. O canviem la manera de viure, gestionar i relacionar-nos amb el territori, o els incendis seguiran devastant cada any més hectàrees, més pobles i més vides.

La transició ecosocial no és una idea abstracta, sinó la condició necessària per mantenir viva la terra que ens sosté.

✨ Si t’ha agradat aquesta entrada, no dubtis a compartir-la amb els teus amics! 😊