Les pantalles ens connecten, però també ens atrapen mitjançant el reforç variable intermitent, un mecanisme que crea dependència amb recompenses aleatòries, com notificacions o likes. Aquest extractivisme digital explota la nostra atenció, intimitat i temps, alimentant un capitalisme que prioritza el benefici sobre el benestar. Des d’Argelaguer en Transició, defensem el decreixement i la simplicitat voluntària per reconquerir l’autonomia. En aquesta entrada proposem 10 mesures concretes perquè la tecnologia sigui una eina útil i no un mecanisme d’extracció de la nostra energia vital.

---

Vivim envoltats de pantalles. Mòbils, ordinadors, rellotges intel·ligents, televisions interactives. Ens connecten, informen i entretenen, però també ens atrapen. Cada gest digital deixa un rastre; cada clic, una dada. Darrere l’aparador d’utilitat i entreteniment, hi ha una maquinària invisible que extreu la nostra atenció com si fos un recurs natural.

Aquesta extracció es basa en tècniques psicològiques com el reforç variable intermitent, però també en estratègies com la personalització algorítmica, les interfícies dissenyades per captivar, el scroll infinit o les notificacions constants. En aquesta entrada ens centrarem en el reforç intermitent, un mecanisme que explota la incertesa per mantenir-nos enganxats

El poder del reforç variable intermitent

El concepte de reforç variable intermitent prové dels experiments del psicòleg B.F. Skinner, que als anys 50 va demostrar, mitjançant estudis amb animals com rates i coloms, com una recompensa aleatòria —ni constant ni previsible— genera un comportament més persistent que una recompensa fixa o programada.

En els seus experiments, Skinner va utilitzar caixes (conegudes com “caixes de Skinner”) on els animals premien una palanca per obtenir menjar, i va observar que quan la recompensa arribava de manera imprevisible, els subjectes repetien l’acció amb més freqüència i persistència, fins i tot en absència de recompensa immediata. Aquest principi és el cor de les màquines escurabutxaques, on la incertesa de guanyar manté els jugadors enganxats, i avui s’aplica de manera intencionada a les xarxes socials, aplicacions i videojocs.

Quan revisem compulsivament el mòbil esperant un m’agrada, una notificació o un missatge, caiem en aquesta trampa psicològica. La incertesa de quan arribarà la recompensa crea una dependència subtil però poderosa, alterant la nostra capacitat d’atenció, el descans i les relacions humanes.

Aquest mecanisme no és casual. Les empreses tecnològiques dissenyen algoritmes que optimitzen l’engagement, aprofitant la nostra biologia —específicament la dopamina, l’hormona associada al plaer i la recompensa— per mantenir-nos connectats més temps del necessari. Aquest bucle d’espera i recompensa pot arribar a semblar-se a una addicció, amb efectes reals en la salut mental, com ansietat, depressió o dificultats per concentrar-se.

A qui beneficia aquest mecanisme?

Els principals beneficiaris són les grans empreses tecnològiques, com Meta (propietària de Facebook, Instagram i WhatsApp), Alphabet (Google i YouTube), ByteDance (TikTok) i altres gegants com Twitter/X o Snapchat. Aquests dissenyen els seus productes per maximitzar el “temps passat” a la plataforma, ja que l’atenció dels usuaris és el seu recurs principal. Si un servei és gratuït, el producte ets tu.

Com explica Tristan Harris, exdissenyador ètic de Google, “les apps i webs escampen recompenses variables intermitents per tot arreu perquè és bo per al negoci”. Els executius i accionistes d’aquestes companyies es beneficien directament, ja que un augment en el temps que passem a les plataformes porta a valoracions borsàries més altes i dividends més grans. Per exemple, Meta va reportar ingressos de més de 164,5 mil milions de dòlars d’ingressos i 62,4 mil milions de dòlars de benefici el 2024, gran part gràcies a l’atenció capturada per aquests algoritmes. També es beneficien els anunciants, que poden arribar a audiències més grans i específiques gràcies a l’augment del temps d’ús.

Com ho poden monetitzar?

La monetització es basa principalment en la publicitat dirigida i la recopilació de dades. Com més temps passen els usuaris a la plataforma —gràcies al reforç intermitent que manté l’engagement alt—, més oportunitats hi ha per mostrar anuncis.

Els algoritmes analitzen el comportament dels usuaris (m’agrada, temps de visualització, interaccions) per predir quins continguts mantindran l’atenció, creant un cercle viciós que augmenta el temps mitjà d’ús diari. Per exemple, plataformes com Facebook guanyen diners venent espais publicitaris personalitzats: cada minut addicional que un usuari passa a Facebook pot traduir-se en més impressions d’anuncis, amb models de pagament per clic (PPC) o per impressió (CPM). A més, les dades recollides —perfils detallats sobre preferències, hàbits i emocions— s’utilitzen per vendre publicitat hiperpersonalitzada, generant milers de milions en ingressos.

Altres formes de monetitzar nostre temps i atenció inclouen subscripcions premium (com Instagram’s Verified o YouTube Premium, que redueixen interrupcions per mantenir l’engagement) o compres que es fan dins de l’aplicació o videojoc per obtenir avantatges, contingut extra o elements virtuals que utilitzen mecàniques similars.

En resum, l’atenció es converteix en un producte: “el temps dels usuaris es monetitza mitjançant dades recollides per servir anuncis dirigits”.

Quin abast tenen aquests mecanismes que capten la nostra atenció o quines son les seves conseqüències?

Les conseqüències són globals i multifacètiques, afectant més de 4.500 milions d’usuaris de xarxes socials arreu del món, segons dades del 2024. En l’àmbit individual, el reforç intermitent pot portar a una addicció semblant a la del joc, amb impactes en la salut mental com augment del risc de depressió, ansietat, solitud, autolesions i pensaments suïcides, especialment entre adolescents i joves. A més, altera la capacitat cognitiva i reduint l’atenció sostinguda. Cada notificació, vibració o alerta actua com una petita interrupció que ens treu del que estàvem fent. Aquestes interrupcions acumulades poden ser milions o fins i tot milers de milions al dia a escala global, i tenen un cost enorme: més dificultat per concentrar-nos, més temps per reprendre la tasca i més sensació de dispersió mental.

Socialment, fomenta la polarització, la desinformació i la pèrdua de privacitat, ja que els algoritmes prioritzen contingut que genera més engagement, independentment de la veracitat. Econòmicament, redueix la productivitat laboral i estudiantil, amb costos globals en salut pública estimats en centenars de milers de milions. Com a problema de salut pública mundial, l’addicció a les xarxes socials requereix intervencions integrals, des de regulacions governamentals fins a educació sobre ús conscient. En definitiva, aquest mecanisme no només explota la nostra biologia per benefici privat, sinó que erosiona el teixit social i humà a una escala sense precedents.

L’extractivisme digital i la pèrdua d’autonomia

L’escriptora Belén Gopegui, a la seva novel·la Te siguen, denuncia aquest fenomen com una forma d’extractivisme digital. El capitalisme tecnològic no només consumeix recursos naturals, sinó també la nostra intimitat, autonomia i temps. Cada interacció amb una pantalla genera dades que són recollides, analitzades i monetitzades. La promesa de connexió global s’ha transformat en una nova forma de dependència, on el nostre temps, les nostres emocions i atenció són el producte.

Aquest extractivisme no és només una qüestió tecnològica, sinó també cultural i social. Les pantalles han redefinit com ens relacionem, com treballem i com percebem el món. La pressió per estar sempre connectats redueix l’espai per a la reflexió, el silenci o les interaccions cara a cara. A més, la digitalització creixent de l’administració, la salut i l’educació fa que la dependència de la tecnologia sigui gairebé inevitable.

La resistència des del decreixement i la simplicitat

Defensem una vida més pausada, senzilla i arrelada. El decreixement no només implica respectar els límits ecològics, sinó també alliberar-nos de l’excés de consum, del ritme accelerat i del bombardeig d’estímuls digitals. Recuperar la simplicitat voluntària significa prioritzar una vida més significativa, amb espais per a la contemplació, les relacions humanes i la connexió amb la natura.

Aquesta resistència exigeix reconquerir l’atenció. Crear espais analògics, com diu Gopegui, on puguem ser persones sense intermediaris ni algoritmes. Una conversa a la plaça, un hort compartit, una assemblea veïnal o una caminada pel bosc són actes de resistència. Són formes de construir comunitat i de recordar que la tecnologia no determina el futur, sinó que som nosaltres qui el construïm, sinó pel que podem teixir des de baix, des dels pobles i les comunitats.

Propostes per a una relació sana amb la tecnologia

El repte no és eliminar les pantalles, sinó recuperar l’autonomia sobre el nostre temps i atenció, perquè la tecnologia sigui una eina útil i no un mecanisme d’extracció de la nostra energia vital.
Proposem 10 mesures concretes:

1. Limitar el temps d’ús

És fàcil perdre la noció del temps quan naveguem per les xarxes. Posar límits diaris concrets (per exemple, 30-60 minuts) ens ajuda a evitar el consum excessiu. Aplicacions com Benestar digital de Google permeten controlar i visualitzar el temps invertit, fent-nos més conscients de l’hàbit.

2. Desactivar notificacions

Les notificacions actuen com petites recompenses que ens “enganxen” de manera intermitent. Silenciar-les o reduir-les a les realment necessàries disminueix l’ansietat d’haver d’estar sempre connectats i evita distraccions contínues.

3. Dies o franges sense pantalles

Establir horaris lliures de xarxes (per exemple, no mirar el mòbil durant els àpats, a la primera hora del matí o abans de dormir) permet recuperar espais de calma i atenció plena. Algunes persones practiquen la desintoxicació digital un dia a la setmana per desconnectar completament.

4. Prioritzar interaccions presencials

Les relacions humanes més satisfactòries i saludables són les que es donen cara a cara. Dedicar temps a conversar, fer activitats comunitàries o simplement compartir estones amb amics i família enforteix el benestar i redueix la sensació de buit que sovint deixen les xarxes.

5. Fer neteja digital

No tots els continguts ens aporten el mateix. Identificar i deixar de seguir perfils que generen comparacions, enveja o estrès emocional ajuda a mantenir un entorn digital més sa. En canvi, podem donar més espai als comptes que inspirin, informin o transmetin valors coherents amb el nostre benestar.

6. Contingut conscient

Consumir xarxes de manera selectiva i crítica vol dir decidir què volem veure i per què. Seguir contingut educatiu, cultural o de benestar ens permet que el temps en línia sigui més enriquidor. No es tracta de demonitzar les xarxes, sinó d’usar-les com una eina positiva.

7. Practicar la desconnexió abans de dormir

Les pantalles i l’estimulació constant afecten la qualitat del son. Apagar el mòbil o deixar-lo en un altre espai 1-2 hores abans d’anar a dormir ajuda a millorar el descans i evita l’efecte de la llum blava sobre el cervell. Un bon ritual nocturn pot ser llegir en paper o fer exercicis de relaxació.

8. Autoobservació crítica

Prendre consciència de com ens sentim després d’usar les xarxes és clau. Si ens adonem que quedem més nerviosos, irritats o tristos, és un senyal d’alerta per reduir l’exposició. Aquesta autoobservació pot esdevenir una eina poderosa per reconduir hàbits i cuidar la salut emocional.

9. Activitats alternatives

Omplir el temps amb activitats que aportin benestar (com caminar, llegir, cuinar, fer esport, escoltar música o dedicar-se a un hobby creatiu) permet desplaçar l’ús excessiu de les xarxes. La natura, especialment, té un gran efecte reparador i ens ajuda a reconnectar amb el present.

10. Acompanyament educatiu i familiar

A les famílies i escoles és important parlar del tema, establir normes compartides i fomentar un ús crític. Els infants i adolescents necessiten guies i referents adults que mostrin com tenir una relació equilibrada amb les xarxes. Això reforça la consciència col·lectiva i redueix riscos de dependència.

---

Les pantalles són eines útils, però no han de dictar el ritme de les nostres vides. Saber dir prou, fer una pausa i mirar-se als ulls és un acte de sobirania personal i col·lectiva. Podem construir un futur on la tecnologia estigui al servei de les persones, i no al revés. Un futur on el temps, l’atenció i les relacions siguin els veritables valors.

✨ Si t’ha agradat aquesta entrada, no dubtis a compartir-la amb els teus amics! 😊