Crisi de les cures: la base invisible del sistema

Més enllà de les crisis més evidents—com l’energètica, la climàtica o l’esgotament dels recursos—, hi ha una emergència que, encara que menys visible, sosté totes les altres: la crisi de les cures. Parlem d’aquelles tasques imprescindibles, però invisibilitzades, que fan possible la vida mateixa: criar, alimentar, netejar, acompanyar, curar, sostenir els cossos fràgils o dependents. Tasques que, en un món obsessionat amb el PIB i la productivitat, es consideren “no treball”, com si no fossin el veritable motiu que permet als altres sectors funcionar.

Però aquest sistema es contradiu: sense cures, no hi ha vida; sense vida, no hi ha economia ni futur. I ara, el model està col·lapsant.

Les arrels de la crisi: un sistema que depreda la vida

El capitalisme global s’ha construït sobre una paradoxa fatal: explotar allò que li permet existir. Per una banda, externalitza les cures cap a l’àmbit domèstic (majoritàriament femení) i les infravalora econòmicament. Per l’altra, les mercantilitza quan són rendibles: residències privatitzades, plataformes de repartiment que precaritzen repartidores, serveis d’atenció que es venen com a productes més que com a drets. El resultat és una dualitat insostenible: un treball fonamental per a la vida que, tanmateix, no es reconeix ni es remunera de manera justa.

A escala global, segons dades de l’OIT, les hores de cura no remunerades equivalen al 30% del PIB mundial. Aquest treball invisible és assumit, en la seva major part, per dones, sovint migrants i de classes populars, que sostenen el pes d’una economia que no les reconeix. I, mentrestant, la precarització del sector augmenta: les treballadores de residències, neteja o atenció a la dependència són de les més mal pagades, tot i ser essencials.

Demografia i soledat: el buit de les cures

L’envelliment de la població i la ruptura dels teixits comunitaris han deixat milions de persones sense xarxes de suport. A l’Estat espanyol, per exemple, el 34% de les dones majors de 65 anys viu soles, sovint sense ningú que les pugui cuidar. El model actual, basat en la fragmentació familiar i la mobilitat laboral, ha erosionat els vincles comunitaris, deixant desenes de milers de persones aïllades. Qui les cuidarà en un sistema que depreda la vida?

Un futur insostenible

La crisi de les cures no és abstracta; es manifesta en cossos cansats, en famílies desbordades, en treballadores precàries. La manca de cures adequades augmenta les malalties, sobretot en els grups més vulnerables, mentre la fractura de gènere es fa més evident: les dones dediquen 4,1 hores diàries més que els homes a tasques no remunerades, segons dades de l’INE. Aquestes hores extres les expulsen del mercat laboral o les condemnen a dobles jornades extenuants.

Mentrestant, la cadena global de cures segueix el seu curs: milions de dones del Sud Global abandonen les seves llars per cuidar fills i persones grans del Nord, mentre les seves pròpies famílies queden desateses. És una xarxa invisible, un apartheid silenciós que es perpetua.

Cap a una ètica del sosteniment

No es tracta només de “reparar” el model, sinó de replantejar-ho tot. Cal reconèixer el valor de les cures, incloure-les en els indicadors econòmics i garantir condicions dignes per a les professionals del sector. Islàndia, per exemple, mesura el PIB incloent el treball domèstic, un gest simbòlic que, tanmateix, redefineix la importància del sosteniment de la vida.

Les polítiques públiques haurien d’assegurar serveis universals d’atenció a la dependència, amb baixes per cures generoses i espais comunitaris que permetin compartir aquestes tasques. Repartir el temps, com proposa la sociòloga Juliet Schor amb la setmana laboral de 4 dies, alliberaria hores per a cures i reduiria l’estrès estructural d’una societat sobreexplotada.

Un futur que mereixi el nom de vida

La crisi de les cures no és un “tema de dones”. És el símptoma d’un sistema que, en negar la vulnerabilitat humana, ens condueix al caos. Però també és una oportunitat: construir una societat on sostenir la vida no sigui una càrrega, sinó el principi organitzador.

Recordem-ho: no hi ha justícia possible sense cures, ni futur sense interdependència.

Llibres de referència:
Amaia Pérez Orozco, *Subversió feminista de l’economia*;
Yayo Herrero, *La vida al centre“

---

“Quan parlem de salvar el planeta, de què parlem? De salvar-nos. I això comença per cuidar-nos.”

Entrades anteriors d’aquesta sèrie:

• Què vol dir que s’acaba l’energia abundant, versàtil i barata, i com ens hi podem preparar
• Què significa l’esgotament de molts materials essencials i com podem adaptar-nos?
• El canvi climàtic i les seves conseqüències devastadores, un repte que redefineix el nostre futur

✨ Si t’ha agradat aquesta entrada, no dubtis a compartir-la amb els teus amics! 😊