El canvi climàtic, identificat com el tercer gran repte per Luis González Reyes, amplifica les crisis globals i en multiplica les conseqüències devastadores: esdeveniments extrems, augment del nivell del mar, pèrdua de biodiversitat i creixement de les desigualtats. Aquest fenomen, provocat principalment per l’ús massiu de combustibles fòssils i la destrucció dels ecosistemes, requereix una acció urgent. Cal impulsar una descarbonització justa, fomentar l’adaptació comunitària i garantir la justícia climàtica. Afrontar-lo implica repensar el concepte de progrés i situar la resiliència col·lectiva al centre de les nostres prioritats. El moment d’actuar és ara, si volem un futur digne i sostenible.

---

Després d’explorar la fi de l’energia abundant i l’esgotament dels materials essencials analitzem el tercer gran repte que Luis González Reyes assenyala com a crític per a la supervivència col·lectiva: el canvi climàtic i les seves conseqüències devastadores. Mentre que els dos primers reptes ens confronten amb límits físics i dependències insostenibles, aquest tercer actua com un amplificador global de les crisis, una força que ja està transformant paisatges, alterant economies i qüestionant els fonaments mateixos de la vida tal com la coneixem.

Un fenomen sense precedents, accelerat per la nostra acció

El consens científic és clar: l’activitat humana ha elevat la concentració de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera a nivells no vists en més de 800.000 anys. Segons l’IPCC, la temperatura mitjana global ja ha superat els 1,5 °C (2024) respecte a l’era preindustrial, i sense accions dràstiques, assolirem els 2,5-3 °C a finals de segle. Aquests números, aparentment abstractes, amaguen una realitat aclaparadora: cada dècima de grau compta, i les diferències entre 1,5 °C i 2°C són la frontera entre danys greus i catàstrofe irreversible.

Els combustibles fòssils (responsables del 75% de les emissions globals) i la destrucció d’ecosistemes (com la desforestació amazònica) són els motors d’aquesta crisi. Però el canvi climàtic no és només un problema “mediambiental”; és un trencaclosques interconnectat amb la justícia social, la salut pública, i l’estabilitat geopolítica.

Les conseqüències: Un món més extrem, desigual i fràgil

Els efectes del canvi climàtic ja són visibles, i es manifesten de manera desigual segons la latitud, la riquesa, i la capacitat de resposta dels territoris. Entre les conseqüències més greus:

1. Esdeveniments meteorològics extrems més freqüents i intensos:
   Les onades de calor com la de 2022 a Europa (amb més de 60.000 morts estimades), els incendis devastadors al Canadà o Grècia, i les inundacions catastròfiques com les del Pakistan o l’Alemanya de 2021, són senyals d’alerta. Aquests fenòmens no només maten persones i destrueixen infraestructures, sinó que generen desplaçaments massius (25 milions de persones/any segons l’ONU) i amenacen la seguretat alimentària.
2. Pujada del nivell del mar i acidificació dels oceans:
   Les glaceres i les capes de gel de Groenlàndia i l’Antàrtida es fonen a un ritme un 60% més ràpid que el previst fa dues dècades. Ciutats com Venècia, Miami, o Daca enfronten inundacions cròniques, mentre que illes senceres, com Tuvalu, preparen el seu “exili climàtic”. Paral·lelament, l’acidificació dels oceans (absorbint el 30% del CO₂ emès) està matant els esculls de corall, ecosistemes clau per a la biodiversitat marina.
3. Col·lapse dels ecosistemes i pèrdua de biodiversitat:
   El canvi climàtic actua com un “multiplicador d’amenaces” per a espècies ja debilitades per la pèrdua d’hàbitat. La Plataforma Intergovernamental sobre Biodiversitat (IPBES) adverteix que fins a un milió d’espècies estan en perill d’extinció, trencant xarxes tròfiques essencials per a la pol·linització, la fertilitat dels sòls, o el control de plagues.
4. Crisi social i augment de les desigualtats:
   El canvi climàtic és profundament injust. Els països i comunitats que menys han contribuït al problema (com els estats insulars o l’Àfrica subsahariana) en sofreixen les pitjors conseqüències. A més, dins de cada societat, les dones, els ancians, i les persones en situació de pobresa són més vulnerables. L’ONU estima que el canvi climàtic podria empènyer a 130 milions de persones a la pobresa extrema abans de 2030.

La intersecció amb altres grans reptes

El canvi climàtic no actua aïlladament. Es retroalimenta amb els altres reptes que hem analitzat:

• Energia: La dependència dels combustibles fòssils agreuja el problema, mentre que la transició cap a renovables és frenada per l’escassetat de minerals crítics (com el liti o el cobalt).
• Materials: La producció industrial (plàstics, formigó, etc.) genera emissions massives, i el reciclatge és encara insuficient.
• Cures: Les crisis climàtiques sobrecarreguen els sistemes sanitaris i forcen les dones (principals proveïdores de cures informals) a fer front a càrregues addicionals.

Cap on anem? Alternatives en marxa

Enfront d’aquest panorama, la temptació de caure en el derrotisme és forta. Però hi ha raons per a l’esperança, sempre que actuem amb urgència i radicalitat:

1. Descarbonització immediata i justa:
   Cal reduir les emissions un 45% abans de 2030. Això exigeix polítiques audaços: prohibir nous projectes de combustibles fòssils, impulsar energies renovables comunitàries, i reorientar els subsidis (5,9 bilions de dòlars/any segons el FMI) cap a alternatives sostenibles.
2. Adaptació i resiliència comunitària:
   Les ciutats han de preparar-se per a escenaris extrems (onades de calor, sequeres) amb infraestructures verdes, agricultura urbana, i xarxes de suport mutual.
3. Repensar el progrés:
   La transició energètica no serà suficient si no qüestionem el model de consum i producció infinit. Economies circulars, decreixement selectiu, i sobirania alimentària són conceptes a explorar.
4. Justícia climàtica global:
   Els països rics han de compensar el Sud Global per les pèrdues i danys, finançant adaptació i transferint tecnologia neta. Moviments com el Fons Verd pel Clima són un pas, però manquen de recursos i voluntat política.

El moment d’actuar és ara

El canvi climàtic és el repte definitori de la nostra època. No es tracta només de salvar els ossos polars o reduir emissions, sinó de construir societats capaces de viure amb dignitat dins dels límits del planeta. Com va dir Naomi Klein, “el canvi climàtic ho canvia tot”. I en aquest “tot” hi ha una oportunitat: la de reinventar-nos com a comunitats interconnectades, resilients, i profundament conscients que cada acció individual i col·lectiva compte.

A Argelaguer i en cada racó del món, el camí cap a la sostenibilitat implica aprofundir en allò que ja vam començar fa una dècada: xarxes locals, sobirania energètica, i una cultura de cuidar. El futur serà diferent del present, però la direcció la triem avui.

En la pròxima entrada d’aquesta sèrie, analitzarem el quart gran repte: la crisi de les cures i la seva relació amb la sostenibilitat de la vida. No t’ho perdis!

Entrades anteriors d’aquesta sèrie:

• Què vol dir que s’acaba l’energia abundant, versàtil i barata, i com ens hi podem preparar
• Què significa l’esgotament de molts materials essencials i com podem adaptar-nos?

✨ Si t’ha agradat aquesta entrada, no dubtis a compartir-la amb els teus amics! 😊