L’escalfament global i l’esgotament dels combustibles fòssils ens impulsen a buscar alternatives sostenibles, com l’electrificació de l’economia. No obstant això, hi ha sectors i indústries que presenten desafiaments importants per a aquesta transició. Alguns exemples de sectors difícils d’electrificar i altres que són considerats pràcticament impossibles d’electrificar:

1. Transport aeri de llarg abast: Les aeronaus de grans dimensions que realitzen vols transoceànics o de llarg abast requereixen una gran quantitat d’energia i, actualment, les bateries elèctriques no són capaces de subministrar l’energia necessària per a aquests vols. Tot i que s’estan realitzant investigacions sobre el desenvolupament d’alternatives encara es considera un repte electrificar completament aquest sector.
2. Indústria siderúrgica: La producció d’acer i altres materials metàl·lics en forns de fusió requereix l’ús de carbó o altres combustibles per generar les temperatures elevades necessàries. Fins ara, no s’ha trobat cap alternativa elèctrica viable per reemplaçar aquests processos intensius en energia.
3. Indústria de la pesca marítima: Les embarcacions pesqueres que operen en alta mar necessiten una gran quantitat de combustible per a les seves activitats. L’electrificació completa d’aquestes embarcacions és complicada per diverses raons, com l’emmagatzematge d’energia suficient, la manca d’infraestructures adequades en zones marítimes i els desafiaments tècnics de mantenir les bateries durant llargues jornades de pesca.
4. Indústria petroquímica: La producció de determinats productes petroquímics implica processos químics complexos que utilitzen combustibles fòssils com a matèria primera. L’electrificació completa d’aquests processos és pràcticament impossible en l’estat actual de la tecnologia.
5. Agricultura i ramaderia a gran escala: En aquests sectors, es fa servir maquinària pesant, com tractors, màquines de recol·lecció i equips per al processament i refrigeració d’aliments. Actualment, la tecnologia de les bateries no és prou avançada per alimentar aquest tipus de maquinària durant llargues jornades de treball, i la infraestructura de càrrega no està desenvolupada per abastir tots els camps agrícoles.
6. Transport per carretera de llarg recorregut: Els vehicles de transport de mercaderies de llarg recorregut, com camions pesats, requereixen una gran quantitat d’energia i tenen necessitats especials d’infraestructura per a la càrrega. Encara que s’estan desenvolupant vehicles elèctrics per a distàncies més curtes, com els vehicles elèctrics de repartiment urbà, la manca d’infraestructura de càrrega ràpida i l’autonomia limitada de les bateries fan que l’electrificació completa d’aquest sector sigui complicada.
7. Indústria dels mitjans de transport marítim: Els vaixells de càrrega i els grans vaixells de passatgers que operen en rutes oceàniques requereixen una gran quantitat d’energia. Encara no existeixen solucions pràctiques per electrificar aquests vaixells de forma completa, ja que les bateries no tenen prou capacitat per a llargues distàncies marítimes i no hi ha infraestructura de càrrega en alta mar.

Les dificultats per electrificar sectors fonamentals de les economies modernes poden tenir diverses conseqüències significatives:

1. Augment de les emissions de gasos d’efecte hivernacle: Els sectors difícils o impossibles d’electrificar solen ser els que generen una gran quantitat d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, com el transport aeri, el transport per carretera de llarg recorregut i la indústria petroquímica. Aquestes emissions contribueixen a l’escalfament global i agreugen els problemes associats al canvi climàtic.
2. Dependència contínua dels combustibles fòssils: Si no es pot electrificar completament aquests sectors, la societat continuarà dependent dels combustibles fòssils per alimentar-los. Això implica un risc continu d’esgotament dels recursos fòssils i un impacte negatiu sobre l’entorn i la salut humana associada a l’extracció i la combustió d’aquests combustibles.
3. Limitacions en la reducció de les emissions: L’electrificació de l’economia és una estratègia clau per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle i abordar el canvi climàtic. Si alguns sectors importants no poden electrificar-se totalment, es dificulta la reducció global de les emissions i l’assoliment dels objectius climàtics.
4. Riscos per a la sostenibilitat a llarg termini: La falta d’alternatives sostenibles en sectors clau pot posar en perill la sostenibilitat a llarg termini de les societats modernes i el col·lapse d’aquestes. L’augment de les emissions, la dependència contínua dels combustibles fòssils i l’impacte ambiental negatiu poden afectar la qualitat de vida, la salut pública i els ecosistemes.

Els terminis per descarbonitzar l’economia son en realitat molt curts i les dificultats polítiques, socials, econòmiques i materials per realitzar-ho enormes. Davant d’aquesta evidència sembla que ho apostem tot a la creença que la tecnologia i l’enginy humà serà capaç de fer aquesta transició abans que el sistema col·lapsi.

L’escala i la complexitat d’aquesta transició són immenses. És necessari abordar no només els aspectes tecnològics, sinó també els aspectes econòmics, polítics, socials i culturals. Hi pot haver obstacles imprevistos, resistència al canvi i altres factors que poden afectar el ritme i l’èxit de la transició.

Per tant, és essencial que s’actuï amb celeritat i determinació i tot i que la tecnologia i l’enginy humà tenen un paper important en aquest procés, és necessari un compromís fort i accions concretes a tots els nivells per assolir aquesta transició abans que el sistema col·lapsi.

Algunes d’aquestes accions concretes són:

1. Polítiques i regulacions efectives: Els governs han d’implementar polítiques i regulacions que promoguin la reducció d’emissions i incentivin la transició cap a tecnologies i pràctiques sostenibles. Això pot incloure incentius fiscals per a energies renovables, estàndards d’eficiència energètica, tarifes de carboni i polítiques de protecció del medi ambient.
2. Inversió en investigació i desenvolupament: Cal augmentar significativament la inversió en investigació i desenvolupament de tecnologies netes. Això inclou l’impuls de la innovació en energies renovables, emmagatzematge d’energia, electrificació, captura i emmagatzematge de carboni, i altres àrees relacionades. El suport financer per a la recerca i la col·laboració entre universitats, empreses i institucions és fonamental.
3. Promoció de l’energia renovable: És essencial augmentar l’ús d’energies renovables com l’energia solar, eòlica, hidràulica i geotèrmica. Això implica incentivar la instal·lació de parcs solars i eòlics, facilitar l’accés a crèdits per a instal·lacions renovables i eliminar les barreres burocràtiques per a la seva implementació.
4. Eficiència energètica: Cal millorar l’eficiència energètica en tots els sectors, des de l’edificació fins al transport. Això pot incloure la millora de l’aïllament en els edificis, l’ús de tecnologies més eficients en la indústria, el foment del transport públic i el suport a vehicles elèctrics o híbrids.
5. Educació i sensibilització: És important educar i conscienciar la població sobre la importància de la transició energètica i les accions individuals que es poden prendre. Les campanyes de sensibilització, l’educació ambiental i la promoció de comportaments sostenibles poden ajudar a generar un canvi de mentalitat i una demanda més gran de solucions sostenibles.
6. Col·laboració i aliances: És necessària la col·laboració entre governs, empreses, institucions acadèmiques i organitzacions no governamentals per compartir coneixements, recursos i millors pràctiques. Les aliances estratègiques poden accelerar la transició i superar barreres comunes.
7. Transició justa: És important assegurar que la transició energètica sigui justa i no deixi ningú enrere. S’han de crear oportunitats de reconversió laboral per als sectors afectats, proporcionar formació i suport per a la transició professional i garantir la inclusió de les comunitats i grups vulnerables en aquest procés. És fonamental tenir en compte els impactes socials i econòmics de la transició i buscar solucions que ajudin a mitigar-los.
8. Col·laboració internacional: La cooperació entre països és essencial per aconseguir una transició exitosa. Es requereixen acords internacionals i compromisos compartits per a la reducció d’emissions i el foment de tecnologies netes. La creació de xarxes internacionals de col·laboració i intercanvi d’experiències pot accelerar el progrés i generar sinergies positives.
9. Inversió sostenible: El sector financer ha de jugar un paper important en la transició. S’ha de fomentar la inversió en projectes sostenibles i la divulgació d’informació sobre el risc climàtic associat a les inversions en sectors contaminants. L’adopció de criteris ESG (Environmental, Social, and Governance) pot ajudar a impulsar la inversió sostenible i canalitzar els recursos cap a iniciatives que contribueixin a la descarbonització.
10. Lideratge i compromís: És crucial que els líders polítics, empresarials i socials adoptin un compromís ferm amb la transició energètica. Han de proporcionar una visió clara i una direcció per a la descarbonització, impulsar l’acció i superar els interessos contraris al canvi. El lideratge exemplar pot inspirar altres actors i generar un moviment global cap a una economia sostenible.

L’actual model de creixement basat en un consum constant de recursos naturals i una expansió infinita pot generar impactes negatius en el medi ambient i la societat. El canvi del model de creixement econòmic és un tema important a tenir en compte en la transició cap a una economia sostenible.

L’enfocament cap a un model de decreixement o estancament de l’economia és una opció que planteja la necessitat de donar una resposta als límits planetaris i a la necessitat de reduir l’empremta ecològica. Aquest model posa èmfasi en la satisfacció de les necessitats bàsiques de les persones, la redistribució de la riquesa i la reducció del consum excessiu i superflu. El canvi del model de creixement econòmic és doncs un tema important a tenir en compte en la transició cap a una economia sostenible.