És urgent que es prenguin mesures per a fer front a la realitat dels recursos limitats i a l’impacte ambiental de l’agricultura industrial. Això implica assumir la impossibilitat de mantenir el sistema actual a llarg termini i treballar en solucions sostenibles per al futur.

L’agricultura industrial és la principal font d’alimentació per als 8.000 milions d’habitants que hi ha al planeta. No obstant això, també és cert que aquest model d’agricultura ha provocat problemes ambientals i socials significatius, com ara la degradació dels sòls, la pèrdua de biodiversitat i la concentració de la propietat de la terra.

Per això, cada vegada més persones i organitzacions estan promocionant un model d’agricultura sostenible que es basa en la gestió adequada dels sòls, la utilització de pràctiques agrícoles que afavoreixen la biodiversitat, la reducció de l’ús de pesticides i fertilitzants químics, i la promoció de la justícia social en les relacions entre els productors i els consumidors.

Això no vol dir que sigui fàcil ni senzill fer la transició cap a aquesta nova forma d’agricultura. No obstant això, cada vegada hi ha més exemples de comunitats i països que estan implementant amb èxit pràctiques agrícoles sostenibles i obtenint resultats econòmics i socials satisfactoris.

Assolir però els volums de producció de l’agricultura industrial a través de pràctiques agrícoles sostenibles és un gran desafiament. Es tractaria d’un canvi de paradigma important que requereix un canvi en la manera en què els productors i els consumidors entenen l’agricultura i els aliments.

Per a aconseguir aquesta fita, serà necessari posar en pràctica una sèrie de mesures, com ara la gestió sostenible dels sòls, la millora de la biodiversitat agrícola, la reducció de l’ús de pesticides i fertilitzants químics, la millora dels sistemes d’irrigació, la promoció de la producció local i la reducció dels desplaçaments dels aliments a través de grans distàncies.

Així mateix, també seria important que els governs, els productors i els consumidors treballin junts per a crear incentius econòmics que afavoreixin la producció d’aliments sostenibles, i per a educar als consumidors sobre els beneficis que aquests aliments poden tenir per a la salut i el medi ambient.

La disminució dels recursos fòssils com el gas, el petroli i de la producció de les mines de fosfats serà un desafiament important per a l’agricultura i la producció d’aliments en el futur. No obstant això, ja s’estan duent a terme investigacions i esforços per a trobar alternatives sostenibles als fertilitzants químics.

Algunes de les possibles alternatives són les següents:

1. Fertilitzants orgànics: Els fertilitzants orgànics són una font de nutrients a partir de matèria orgànica, com el compost, la matèria vegetal, els excrements d’animals i altres materials orgànics.
2. Fertilitzants naturals: Algunes fonts de fertilitzants naturals són les algues, els minerals, la roca fosfòrica i els excrements d’animals.
3. Fertilitzants sintètics amb baix impacte ambiental: També s’estan investigant noves formes de fertilitzants sintètics que tinguin menys impacte ambiental. Això inclou la utilització de fertilitzants amb menor quantitat de nitrogen, que no causin lixiviats i que siguin més eficients en la seva absorció per les plantes.
4. Tècniques agrícoles sostenibles: Les pràctiques agrícoles sostenibles, com la rotació de cultius, les cobertes vegetals i la gestió adequada dels sòls, també poden ajudar a reduir la necessitat de fertilitzants químics i mantenir la fertilitat dels sòls.

Malauradament, res d’això serà suficient per seguir cobrint les necessitats d’aliment de la humanitat i és urgent que es prenguin mesures immediates per a fer front a la realitat dels recursos limitats i a l’impacte ambiental de l’agricultura industrial. Això inclou la transició cap a un sistema alimentari més sostenible, equitatiu i saludable que utilitzi pràctiques agrícoles sostenibles i que redueixi la dependència dels fertilitzants químics.

Aquest canvi no només beneficiaria l’ecosistema, sinó que també milloraria la salut humana i la seguretat alimentària a llarg termini. La transició cap a una agricultura més sostenible pot implicar la relocalització de la producció d’aliments, la promoció de la producció local i ecològica, la reducció del malbaratament alimentari, la millora de l’accés a aliments saludables i la promoció d’una alimentació més basada en vegetals.