Les energies renovables han estat durant anys la gran esperança per reduir la nostra dependència dels combustibles fòssils i lluitar contra el canvi climàtic. Sol, vent, aigua, geotèrmia… Són fonts d’energia que es regeneren de manera natural i aparentment inesgotable. Però, són realment la solució màgica que ens permetrà mantenir el nostre estil de vida actual sense canvis profunds?

La resposta, com sovint passa amb els temes complexos, no és ni blanca ni negra. Les energies renovables tenen molts avantatges, però també presenten limitacions que cal entendre si volem avançar cap a un futur energèticament sostenible i socialment just.

Les renovables no són il·limitades

Tot i que són “renovables”, aquestes fonts d’energia no són il·limitades. Per exemple, l’energia solar i l’energia eòlica depenen completament de condicions meteorològiques variables. Quan no fa sol o no bufa vent, la producció d’energia es redueix dràsticament. Això fa que la generació sigui menys estable i previsible que amb fonts tradicionals com el gas o el petroli.

A més, per capturar i transformar aquesta energia, necessitem infraestructures que no cauen del cel: plaques solars, aerogeneradors, bateries… I aquí topem amb un altre gran límit: la fabricació d’aquests dispositius depèn encara fortament dels combustibles fòssils i de minerals escassos com el liti, el coure o el cobalt.

Dependre dels fòssils per construir el “post-fòssil”

Una de les contradiccions més grans de la transició verda és que necessitem una gran quantitat d’energia i materials no renovables per desplegar les tecnologies renovables. Les cèl·lules fotovoltaiques, per exemple, es fabriquen amb silici processat mitjançant processos altament energètics. Els aerogeneradors necessiten acer, ciment, fibra de carboni, terres rares… tot això extret, transportat i tractat amb combustibles fòssils.

El desplegament massiu de renovables també requereix noves xarxes elèctriques, sistemes d’emmagatzematge i infraestructures de gestió que, de nou, tenen un cost ambiental i material molt alt. Per això, podem dir que la transició verda, tal com s’està plantejant actualment, no ens allibera del petroli sinó que, en molts casos, hi és profundament lligada.

La difícil electrificació de tota l’economia

Les renovables s’han desenvolupat sobretot en l’àmbit de l’electricitat, però molts sectors de l’economia encara depenen directament de combustibles fòssils. El transport de mercaderies, l’aviació, la producció d’acer, ciment o fertilitzants, i bona part de l’agricultura i la ramaderia industrial difícilment es podran electrificar en un futur proper.

Això vol dir que fins i tot amb una gran implantació de renovables, continuaríem tenint una gran dependència del petroli i el gas. Sense una reducció significativa del consum global d’energia, no podrem deslligar-nos d’aquests sectors.

Els impactes ambientals i socials de les renovables

És important recordar que cap tecnologia és completament neta. La producció de plaques solars i aerogeneradors implica processos contaminants, consums d’aigua dolça i generació de residus tòxics. A més, els projectes de grans dimensions —com parcs eòlics o hidroelèctrics— poden tenir un fort impacte sobre els ecosistemes, la fauna i les comunitats locals.

Per exemple, la mineria del liti a Xile o l’Argentina ja està provocant conflictes socials, destrucció d’ecosistemes i contaminació dels aqüífers. Molts d’aquests projectes es destinen a satisfer la demanda de països del Nord global, mantenint un model extractivista que perpetua desigualtats.

El miratge de la transició verda sense decreixement

Molts discursos oficials ens venen la idea que amb prou inversió, recerca i tecnologia podrem continuar creixent econòmicament sense carregar-nos el planeta. Però cada vegada més veus alerten que això és un miratge. Les energies renovables poden jugar un paper clau, però no ens permetran mantenir indefinidament els nivells de consum actuals.

Si volem una transició energètica realment sostenible i justa, caldrà combinar el desenvolupament de renovables amb una reducció dràstica del consum energètic. Això implica repensar el model de mobilitat, d’habitatge, de producció i consum. En definitiva, implica parlar obertament de decreixement.

Cal actuar ara, no demà

Cada any que passa sense canvis profunds, la finestra d’oportunitat per fer una transició ordenada es fa més petita. Ja no n’hi ha prou amb posar quatre plaques solars i comprar un cotxe elèctric. Cal replantejar el sistema energètic i productiu de base. Això només serà possible amb una ciutadania informada, organitzada i disposada a transformar hàbits i valors.

Els reptes són grans, però també les oportunitats de construir societats més resilients, cooperatives i arrelades al territori.

---