Il·lustració creada amb eines digitals (2025) per acompanyar aquesta entrada històrica del blog. 

La crisi del coronavirus —la coronacrisi— ens ha sacsejat amb una força que pocs haurien pogut imaginar només unes setmanes abans que tot esclatés. D’un dia per l’altre, s’han suspès activitats econòmiques, s’han limitat drets fonamentals, i el món sencer s’ha vist immers en una situació d’extrema gravetat. Una situació sense precedents recents, però que no és un accident aïllat. És, més aviat, una conseqüència més d’un sistema que ha anat destruint les bases materials i ecològiques que sostenen la vida, trencant els equilibris que permeten que aquesta es desenvolupi.

Fins que el virus va ocupar tots els titulars i espais informatius, era habitual sentir missatges d’alarma sobre la necessitat d’actuar davant l’emergència climàtica: calia “salvar el planeta”, iniciar la transició energètica, eliminar els plàstics, aturar el canvi climàtic, etc. Aquestes consignes compartien una idea comuna: hem de ser sostenibles. És a dir, hem d’actuar d’una manera que no comprometi la vida de les pròximes generacions ni la resta d’éssers vius.

I en aquest sentit, s’havien començat a fer passos. Es van aprovar normatives per reduir l’ús de plàstics d’un sol ús, es va legislar sobre l’eficiència energètica dels edificis, es van impulsar vehicles menys contaminants i es va fomentar el reciclatge. Tot plegat semblava indicar una certa presa de consciència col·lectiva.

Però la realitat és que aquestes mesures, malgrat ser necessàries, són completament insuficients. I més que no pas canvis estructurals, sovint són simples rentats de cara. Com deia Lampedusa a Il Gattopardo, “cal que tot canviï perquè tot continuï igual”. Això és el que està passant: ens estan venent la idea que podem continuar amb el nostre estil de vida actual —basat en el consum, el creixement i la mobilitat massiva— però d’una manera més “verda”.

Aquesta fantasia del creixement sostenible, de l’economia verda o fins i tot d’un “capitalisme just”, és una il·lusió perillosa. Ens fa creure que podrem continuar vivint com fins ara, però sense generar emissions, ni contaminació, ni desigualtat. I això, simplement, no és possible. És una contradicció en els termes. El creixement indefinit en un planeta finit és, per definició, insostenible.

La pandèmia ens ha mostrat com és de fràgil el nostre sistema. I, de fet, que una societat o una civilització col·lapsi no és un fet extraordinari, sinó una constant històrica. Se’n coneixen més de 20 que han col·lapsat abans que la nostra. El que passa és que no volem veure que moltes de les coses que fèiem habitualment —com viatjar constantment, importar menjar de l’altra punta del món, consumir energia sense límit— simplement ja no seran possibles en un futur pròxim.

Un exemple clar és el de la mobilitat. La facilitat amb què s’han mogut persones i mercaderies a escala global ha estat una de les bases de l’economia globalitzada. Però això s’està esgotant. El transport massiu depèn del petroli barat i abundant, i això ja no ho tenim assegurat. El pic del petroli convencional ja va passar fa anys, i les alternatives no cobreixen ni de lluny la mateixa capacitat energètica.

Ara bé, el problema de fons no són només les emissions de CO₂, ni els plàstics, ni l’origen de l’energia. Tot això són símptomes. El problema real és el sistema mateix: un model de societat basat en el creixement econòmic permanent, en la competència, en l’extracció il·limitada de recursos i en la mercantilització de tot. És aquest model el que genera les emissions, els residus i el consum energètic desbocat.

Sense canviar radicalment aquest sistema —això vol dir de debò canviar les estructures de producció, consum, relació amb la natura i entre nosaltres— no podrem ni aturar el canvi climàtic, ni reduir les desigualtats, ni evitar futures pandèmies. Continuar com fins ara, amb petits ajustos cosmètics, no és una opció.

Com diu Yayo Herrero, aquest és un model “en contra de la naturalesa de la qual formem part, i en contra dels vincles i relacions que sostenen la vida”. Si volem realment una societat sostenible, hem de tornar a posar la vida al centre. Això vol dir acceptar que som éssers vulnerables, ecodependents, i que necessitem cuidar-nos mútuament i cuidar el planeta.

La clau és aprendre a viure bé amb menys. Autocontenir-nos. Amb menys materials, menys energia, menys consum, menys mobilitat, menys aigua, menys extracció. I alhora, aprendre a compartir més: espais, recursos, coneixements, temps. Recuperar la sobirania local, les economies comunitàries i la producció de proximitat. Fer les coses en comú, des de baix.

No hi ha cap repte més gran ni més urgent. I ja anem tard. La pregunta que ens queda és: serem capaços? Personalment, no n’estic segur. Però cal intentar-ho. Perquè, si no ho fem, el que ens espera és molt pitjor que renunciar a algunes comoditats.