Il·lustració creada amb eines digitals (2025) per acompanyar aquesta entrada històrica del blog.

“Una nació és un grup cultural amb quatre característiques: comparteixen més o menys el mateix idioma; tenen més o menys la mateixa fe o visió del món; tenen una història comuna, amb mites compartits; i un territori pel qual senten un vincle de pertinença. Si dues nacions reclamen el mateix espai geogràfic, llavors tenim un problema.”

— Johan Galtung

Els professionals en resolució de conflictes defineixen el conflicte com una situació entre dues parts en què una considera que l’altra —de manera real o percebuda— li impedeix assolir els seus objectius.

N’hi ha de molts tipus: per recursos, de poder, d’autoestima, de valors, d’identitat… I també de normatius o de legitimitat. Però tots tenen una cosa en comú: poden escalar i causar danys, o bé poden gestionar-se per trobar camins de sortida.

El mètode més habitual de resolució és el diàleg directe. Però quan això no és possible, es pot recórrer a la intervenció d’un tercer, que pot ser informal (un amic, veí, familiar) o formal (jutge, mediador, àrbitre, conciliador…).

Però, què passa quan el conflicte és tan complex, tan carregat d’història, d’emocions i de narratives, com el que vivim entre Catalunya i Espanya?

Un conflicte en fase crítica

Des de fa temps, el conflicte ha superat les discrepàncies normatives o jurídiques. Estem davant d’un conflicte d’identitat, de valors i de legitimitat. L’escalada és preocupant, i el risc de deteriorament social i institucional és alt. Les crides al diàleg que sentim d’ambdues bandes sovint són retòriques, perquè en realitat expressen la seva incapacitat de dialogar sense ajuda.

És per això que moltes veus reclamen la figura d’un mediador. Però cal preguntar-se: seria realment útil una mediació en aquest moment?

Què és (i què no és) la mediació?

La mediació és un procés voluntari, confidencial i no jurisdiccional. Un tercer neutral i imparcial facilita la comunicació entre les parts perquè aquestes trobin, per elles mateixes, una solució al conflicte. El mediador no imposa, no jutja, no decideix: acompanya.

Però perquè la mediació sigui possible calen condicions:

• Voluntat de les dues parts: en aquest cas, Espanya ha expressat reiterades reticències.

• Confidencialitat: gairebé impossible en el context actual, amb una tensió mediàtica i política altíssima.

• Tercer neutral: no és fàcil trobar un actor acceptat per ambdues parts com a realment imparcial.

• Renúncia a escalar: s’hauria d’assumir una “treva” comunicativa i política. Ara mateix, poc probable.

Però hi ha una altra condició encara més essencial: la capacitat de les parts per superar les seves posicions i trobar un interès compartit.

Què és l’interès compartit?

No és la independència. No és la unitat. És allò que afecta tothom: el manteniment de la pau, la convivència i el benestar general. El com arribar-hi és el que caldria explorar en un procés de mediació. Però per això, caldria que les parts deixessin d’estirar cadascuna la seva corda fins a trencar-la.

Per ara, no sembla que hi hagi una disposició real a fer aquest pas. La mediació és inviable mentre no es donin les condicions mínimes per fer-la útil. I això ens porta a una situació de risc: el conflicte pot seguir escalant, i qui més en patirà les conseqüències serà, com sempre, la gent. La ciutadania.

I mentrestant, què podem fer?

Cal que des de la societat civil, des de tots els racons possibles, es reivindiqui una cultura del diàleg, de la comprensió i de la resolució pacífica dels conflictes. Que es trenquin els discursos de trinxera i que es reclami responsabilitat. Perquè els conflictes no es resolen per inèrcia: cal voluntat i coratge.

Potser no estem a punt encara per una mediació, però sí que podem començar a crear el clima per fer-la possible. I això també és fer política. De la bona.

---

Aquest conflicte polític i identitari no és aliè al context global que vivim. En un món marcat pels límits físics del planeta, per la fi de l’energia barata (pic del petroli), el col·lapse ecològic i la necessitat urgent de transitar cap a societats més resilients i sostenibles, la gestió dels conflictes esdevé una habilitat essencial. El decreixement —entès com una proposta per viure millor amb menys— només serà viable si aprenem a col·laborar, a entendre’ns i a trobar camins compartits malgrat les diferències. I això comença per no deixar que els conflictes ens arrosseguin cap a l’enfrontament destructiu, sinó que ens obrin, precisament, a formes noves de conviure en un món que canvia ràpidament.