Il·lustració creada amb eines digitals (2025) per acompanyar aquesta entrada històrica del blog

“El mètode sociocràtic reposa en quatre regles bàsiques: presa de decisions per consentiment, estructura per cercles especialitzats i interconnectats, flux bidireccional d’informació entre aquests grups i eleccions obertes sense candidat previ.”
Gill Charest

Després de cinc anys d’existència, Argelaguer en Transició (AenT) es troba en una cruïlla: d’una banda, hem consolidat algunes iniciatives i tenim clar el camí a seguir; de l’altra, constatem que el model organitzatiu que hem seguit fins ara —horitzontal i basat en el treball voluntari— ja no ens permet créixer ni gestionar adequadament els nous reptes. És en aquest context que he volgut compartir una ressenya del model d’organització sociocràtic, una proposta que podria ajudar-nos a sortir de l’atzucac actual i avançar amb més claredat, eficiència i coherència.

Què és la sociocràcia?

La paraula “sociocràcia” va ser encunyada a principis del segle XIX pel filòsof francès Auguste Comte, considerat el pare de la sociologia. El terme prové del llatí societas (societat) i del grec krátos (autoritat), i es tradueix com a “govern dels socis”.

La sociocràcia és un mètode d’autoorganització i una eina per gestionar col·lectius de manera que es potenciï la intel·ligència col·lectiva, la coresponsabilitat i la coparticipació. El seu objectiu és facilitar la presa de decisions eficient i inclusiva, al servei del propòsit comú.

Les quatre regles de la sociocràcia

1. Presa de decisions per consentiment
Només les decisions polítiques (les que afecten el funcionament del grup) es prenen per consentiment, mentre que les operatives (el dia a dia) es gestionen amb més flexibilitat. El consentiment implica que ningú no tingui objeccions raonables i importants. En cas que aparegui una objecció, el grup treballa conjuntament per trobar-hi una solució. Si no se supera, hi ha mecanismes per escalar la qüestió sense bloquejar el procés.

Els motius habituals per objectar són:

• La proposta entra en conflicte amb el propòsit del cercle.

• Hi ha aspectes rellevants que s’han omès o no estan prou desenvolupats.

• Pot tenir conseqüències no desitjades.

• La proposta no és clara o dificulta les tasques del grup.

2. El cercle
L’organització es divideix en cercles autònoms i interconnectats. Cada cercle es fa càrrec d’una part de la missió global, definint els seus objectius i prenent decisions per consentiment. També escull un coordinador (que modera les reunions) i un representant (que actua de secretari i enllaç amb el cercle superior).

Els cercles tenen autonomia, però no funcionen aïlladament: han de tenir en compte les necessitats dels altres nivells de l’organització.

3. El doble enllaç
A diferència de les jerarquies tradicionals on un sol cap dirigeix i comunica, la sociocràcia estableix dues vies d’interconnexió entre els cercles: el coordinador (nomenat pel cercle superior) i el representant (escollit pel cercle mateix). Tots dos participen plenament tant en el seu cercle com en el cercle superior, garantint una comunicació fluida i simètrica.

4. Elecció sense candidat
Quan cal assignar una funció, es fa mitjançant una votació sense candidats declarats. Cada membre proposa qui creu que seria la persona més adequada i ho justifica. A partir d’aquestes propostes, es consensua una elecció per consentiment. Això permet reduir els biaixos personals i triar realment per capacitats i confiança.

Elements clau per fer funcionar la sociocràcia

Perquè el sistema funcioni, cada cercle (i l’organització en el seu conjunt) ha de definir clarament:

• Visió: quin impacte positiu vol generar al món.

• Missió: què fa per contribuir a aquesta visió.

• Objectius: accions concretes per avançar cap a la missió, revisables periòdicament.

Aquest marc dona coherència i direcció a l’acció col·lectiva.

Una proposta per a AenT?

AenT ha arribat a una etapa de maduresa que ens convida a fer un salt qualitatiu. Si volem créixer en impacte i sostenibilitat, necessitem eines d’organització que estiguin a l’altura del moment. La sociocràcia podria ser una d’aquestes eines. No com una fórmula màgica, sinó com una estructura viva i adaptable que ens ajudi a posar en pràctica, d’una manera més eficient i participativa, els valors que ja compartim.

És hora de pensar com ens organitzem. La democràcia interna, la transparència i la corresponsabilitat no només són ideals; també són habilitats que es poden aprendre i sistematitzar. Potser ha arribat el moment de començar a explorar aquest camí.

---

Vegeu també: Holocràcia

Per saber-ne més:
📽️ Vídeo introductori de 6 minuts (en francès amb subtítols)