Situació resultant de l’acció exercida per una societat que rebutja una o més persones o col·lectius per la seva situació de dependència física, psíquica o econòmica, amb la desigualtat subsegüent en l’accés als recursos necessaris per a una bona qualitat de vida. […]

 .

Els passats dies 2, 3 i 4 de setembre es va celebrar a Madrid el curs Vivir (bien) con menos. Explorando las sociedades pospetróleo. Un curs molt interessant del qual us recomano visualitzar els vídeos que podeu trobar aquí.

Un dels ponents va ser José Manuel López Rodrigo, candidat de Podemos a la presidència de la Comunitat de Madrid, que va oferir una conferència titulada Cómo crear barrios sostenibles.

En una part de la seva intervenció, López Rodrigo va descriure el que anomena “l’espiral de l’exclusió”: el recorregut que fan moltes famílies des d’una situació de relativa normalitat fins a la pèrdua de drets i l’accés als serveis bàsics.

Segons explica, “el procés s’inicia quan una família o persona comença a perdre ingressos arran d’una crisi. El primer pas és reduir les despeses variables (no es compra roba, no es fan vacances, no es participa en activitats culturals…). Quan ja no es poden reduir més, comencen a retallar les despeses fixes (lloguer o hipoteca, electricitat, gas, aigua, assegurances, calefacció…).”

Quan tampoc és possible seguir retallant, es comencen a eliminar aquestes despeses. Primer, es deixen de comprar llibres de text. Després, es redueix tot allò relacionat amb la salut, pensant que en cas de necessitat es pot anar a urgències. Tot seguit, es prescindeix de la calefacció.

Les persones en aquesta situació segueixen l’espiral modificant els hàbits d’higiene: de dutxar-se cada dia, passen a fer-ho cada dos dies, després dos sí i un no, més tard cada tres dies, i finalment un cop per setmana.

També canvien els hàbits alimentaris. Es deixa de cuinar per passar a menjar productes precuinats, que requereixen menys energia i s’ajusten a una vida viscuda “al dia”. A continuació, es deixa de pagar el gas, després l’electricitat, i finalment l’aigua. El pas següent és deixar de pagar el lloguer o la hipoteca. I, finalment, es perd l’habitatge i s’entra en una nova i dura realitat: la del sensellarisme.

Aquest procés, tot i ser només una part de la seva conferència, ens ajuda a entendre una dinàmica a la qual estem tots exposats amb el descens energètic que ja s’ha iniciat. Cal recordar que el descens d’ingressos i el descens energètic són, en el fons, equivalents: TOT el que fem amb diners comporta una despesa energètica. Així, menys ingressos equivalen a menys energia, i menys energia significa menys capacitat de consum i accés a serveis.

Dit d’una altra manera: la reducció de la disponibilitat d’energia comportarà una reducció generalitzada de les possibilitats de fer i tenir coses, de forma molt similar a la que experimentem quan perdem ingressos.

No preparar-nos per aquest escenari, augmentant la nostra resiliència tant a escala familiar com comunitària, ens pot portar a caure en aquesta mateixa espiral d’exclusió que ja afecta milers de famílies al nostre país.

És per això que cal començar a actuar ja, de forma radical i planificada. No per por, sinó per responsabilitat. Hem de ser capaços d’avançar-nos i organitzar-nos per afrontar aquest procés de descens, de decreixement, de simplificació de les nostres vides. Perquè, com ens recorda el títol del curs amb què iniciàvem aquesta entrada, es tracta de VIURE (BÉ) AMB MENYS.

Només si prenem consciència i actuem, podrem evitar que moltes més persones caiguin en l’exclusió. I, sobretot, podrem protegir-nos a nosaltres mateixos i als nostres fills.

En les pròximes entrades, analitzarem què podem fer i com podem fer-ho per viure amb menys, però millor.