Il·lustració creada amb eines digitals (2025) per acompanyar aquesta entrada històrica del blog

El principal problema que afrontem com a societat no és l’endeutament, com sovint es presenta als mitjans, sinó la impossibilitat del creixement exponencial indefinit en un planeta amb recursos finits. Aquest límit físic, del qual ja hem parlat en altres entrades, es fa cada cop més evident amb l’esgotament progressiu dels recursos materials i energètics.

Tot i això, el que sembla generar més preocupació en l’actualitat és l’elevat endeutament dels estats, empreses i famílies. Però cal tenir clar que aquest endeutament no és sinó una conseqüència directa de la crisi sistèmica del creixement.

Un exemple clar és el de la Generalitat de Catalunya, que al tercer trimestre de 2012 ja superava els 50.000 milions d’euros de deute, amb venciments fins al 2040. Lluny de reduir-se, aquest deute ha continuat creixent (Vegeu actualització al final de l’entrada).

Aquesta situació ens col·loca en un dilema aparentment irresoluble:

• Si no es paga el deute, el sistema financer col·lapsa per manca de confiança i finançament.

• Si es paga el deute, es retallen serveis essencials (sanitat, educació, pensions…) i s’erosionen drets socials i democràtics, tot dedicant recursos a un deute que no es podrà pagar mai del tot.

Aquest conflicte és institucionalitzat a través de reformes com l’article 135.3 de la Constitució espanyola, que estableix que el pagament del deute té “prioritat absoluta” sobre qualsevol altra despesa pública.

Per què, doncs, s’insisteix a mantenir un sistema en estat terminal? Perquè els creditors volen cobrar a qualsevol preu, encara que això acabi destruint l’economia que els ha de pagar, i perquè molts deutors encara creuen que es pot recuperar l’anhelat creixement econòmic indefinit.

Però aquest retorn és impossible.

La veritat incòmoda és que hem arribat al límit. Els recursos naturals i energètics seran cada cop més escassos, i el model de creixement continuat ja no és viable.

I ara què?

Cal canviar de paradigma. Acceptar que el futur ha de passar per una nova forma d’organització social basada en el decreixement, en el sentit comú, en el respecte pels límits del planeta i en la justícia global.

Aquest canvi comença per decisions individuals i familiars, renunciant a allò que sabem que no és sostenible, que no és just ni per al planeta ni per a la resta d’éssers vius ni per a les generacions futures.

És hora de prendre consciència i començar a fer passos reals cap a una societat que posi la vida al centre.

---

Actualització 2025:
El deute de la Generalitat de Catalunya ha continuat sent un tema rellevant en els últims anys. Segons dades més recents (2023-2024), el deute públic de Catalunya supera els 85.000 milions d’euros, una xifra que representa més del 35% del seu PIB.

Fonts per consultar:

1. Ministeri d’Hisenda (Espanya): Portal de Transparència.
2. IDESCAT/Generalitat de Catalunya: Dades econòmiques oficials.
3. Banco d’Espanya: Informes sobre deute autonòmic.

---