Vivia a Olot, en un pis de lloguer d’uns 70 m² al barri de Sant Pere Màrtir. El carrer no estava asfaltat i hi havia una placeta i una font on els nens passàvem tot el temps que podíem.

El carrer es deia Av. 18 de Juliol en commemoració de l’anomenat Glorioso Alzamiento Nacional de 1936, però, amb la fi de la dictadura, el van canviar a Ronda Montolivet. Al meu carrer hi havia moltes botigues: una pastisseria, un botiga de queviures, una lleteria, una carnisseria, una perruqueria i una farmàcia. A més, a prop hi havia una fleca, una peixateria i una sabateria.

A casa no teníem aigua corrent i ens proveíem d’aigua del dipòsit de les golfes, que s’omplia amb aigua de pluja, o bé anàvem a la font. Quan la xarxa pública va arribar al carrer, l’aigua no tenia prou pressió per arribar al segon pis, on vivíem, i vam haver de posar una aixeta al primer pis. Uns anys més tard, finalment va arribar al nostre pis i vam poder prescindir del dipòsit que, per cert, sovint s’havia de reparar perquè la boia que regulava el nivell es tornava a espatllar. També vam suprimir l’aixeta del primer pis.

Tampoc teníem aigua calenta i havíem d’escalfar-la. Em banyava a la pica de la cuina quan era petit i, quan vaig créixer, al «pulivan» del bany. Ens banyàvem un cop a la setmana, normalment el diumenge al matí. Més tard, vam instal·lar un escalfador de gas i, uns anys després, un enorme escalfador elèctric.

Com podeu imaginar, la roba es rentava a mà al safareig del pati del soterrani. Això suposava baixar tres pisos amb la roba bruta, rentar-la, estendre-la i tornar a baixar a recollir-la un cop seca. Més endavant, recordo que vam comprar una rentadora, un cilindre amb una tapa a la part superior on es posava la roba. Amb això, vam poder instal·lar uns estenedors al balcó, cosa que ens va estalviar haver de baixar al pati.

Encara que recordo que a Olot hi havia llocs on venien gel per les neveres (per exemple, a prop de la Plaça Balmes), a casa teníem una petita nevera elèctrica que, amb els anys, va anar creixent.

La llum se n’anava sovint. Sempre que hi havia tempesta (i a Olot n’hi havia moltes), calia tenir a punt el lot i les espelmes. De vegades saltaven els ploms i havíem de tornar a posar el fil de coure cremat. El voltatge era de 125 V, i quan es va canviar a 220 V anys després, vam haver d’instal·lar transformadors a tots els electrodomèstics. Els darrers a canviar van ser la tele i la nevera.

Els nens jugàvem al carrer i només havíem d’aturar-nos de tant en tant si passava algun vehicle, perquè el trànsit era mínim. Jugàvem a futbol, a cuit i amagar, a “balontino”, a mans, a pedra alta, a cavall fort, a 1, 2, 3, pica paret, a passejar en bici… i poc més.

A casa, com a moltes llars, teníem una ràdio per escoltar música, notícies o Ràdio Olot. Gairebé no recordo no haver tingut televisió, així que devien comprar-la quan jo era molt petit. Era en blanc i negre i només s’hi veien dos canals: TVE i l’UHF. Tot i que les primeres televisions en color van aparèixer a Espanya el 1972, a casa no en vam tenir fins anys després.

A Olot, a partir d’octubre feia molt fred i això durava mesos. Per escalfar-nos, teníem una estufa de llenya que més tard vam substituir per una de petroli.

La cuina era de carbó, però només ho recordo perquè la veïna del primer pis la va mantenir molt més temps que nosaltres. Nosaltres la vam canviar primer per una de gas butà sense forn i després per una amb forn, cosa que va implicar fer obres i eliminar definitivament la cuina de carbó.

Tampoc teníem telèfon, i suposo que no ens en feia gaire falta, perquè ens comunicàvem amb els parents llunyans per carta. Més endavant sí que en vam tenir, i encara recordo el número després de tants anys: el 972 263943.

Quan vaig néixer, el pare tenia una moto, com molts joves d’aquella època, però el meu primer record és del primer cotxe que vam tenir: un Renault 4/4. Aleshores, un cotxe durava molts anys i ningú s’imaginava tenir més d’un per família. De fet, a casa, en gairebé vint anys només vam canviar de cotxe dues vegades: el 4/4 el vam substituir per un Renault Gordini i després per un Renault 8 TS blau.

Molta gent treballava de dilluns a dissabte, com el pare, i gairebé no feien vacances. Ell només en feia durant la setmana de les Festes de Tura. Durant l’estiu, alguns diumenges anàvem tota la família a la platja: a Roses, Sant Pere Pescador o l’Escala. Portàvem el dinar i menjàvem en alguna pineda; a la tornada, paràvem a berenar en un petit bosc a prop de Besalú. Per tornar a casa encara quedava una bona estona (23 km plens de revolts!).

Menjàvem segons la temporada: hi havia l’època de les taronges, la del raïm, la del meló… El mateix passava amb el peix: el verat i el lluç a la primavera, la sardina més cap a l’estiu…

Encara que no en sabia res de l’economia familiar, recordo que moltes vegades, a l’hora de pagar, li dèiem a la botiguera: «Apunta-ho a la llibreta». Quan es podia, s’anava liquidant el deute. Suposo que era una pràctica comuna a moltes famílies.

És clar que no teníem —ni nosaltres ni gairebé ningú— rentaplats, microones, televisors a cada habitació, aire condicionat ni moltes altres coses que ara són habituals a moltes llars.

Eren els anys 60, i hi havia la sensació generalitzada que la misèria (no només econòmica, sinó de tota mena) que havia acompanyat la guerra i la postguerra s’havia acabat i que, a partir d’aleshores, tot aniria millor.

Cinquanta anys després, aquella època d’escassetat que semblava superada per sempre… potser no ho estava tant.